Aviat farà quinze dies que ens va deixar en Gabriel Roura, l'arxiver de la Catedral de Girona, el col·lega que trobava molts matins enfilant el carrer de la Força a primera hora per anar a treballar. Fa ja quasi quinze dies i encara em sembla que el veig, amb el seu caminar pausat, l'abric fosc i el seu barret que deixava entreveure els venerables rínxols platejats del seu cap ple de saviesa i bonhomia.
Quan de cop desapareix una persona estimada et sembla que no pot ser, i comences a recordar quan fa que el coneixies, de què el coneixes, què era per tu, una manera de mesurar el buit que tot ésser humà deixa.
En Gabriel Roura va entrar a la meva vida quan jo era una estudiant del Col·legi Universitari de Girona i ell va venir a fer-nos un curs de paleografia. I ja no en va sortir més. Paleografia, una paraula que varem aprendre de nou i que ell ens va omplir de contingut. De forma entranyable ens va presentar la lletra carolina, vella companya seva, els abreujaments dels documents antics, les fòrmules que servien per identificar-los, la peculiaritat del traç de l'escrivà. Les intimitats de la comtessa Ermesenda revelades en els seu documents, el testament del comte Hug d'Empúries...Coneixia cada document com si l'haguès escrit ell i no se li escapava cap rebrec de la cal·ligrafia. Nosaltres, amb prou feines ens situaven en la cronologia de la història medieval que ell dominava i malgrat això, no ens feia palesa la nostra magna ignorància d'estudiants.
Més endavant vaig anar sovint a consultar el fons de l'arxiu capitular, els seus dominis, i m'acollí sempre amb benevolència i total disponibilitat, malgrat les seves múltiples obligacions. Recordo també la seva incondicional ajuda quan m'hi vaig dirigir per preparar les oposicions a la plaça d'arxivera municipal de Figueres. El temari de paleografia era llarg i complicat i em va dedicar tot el temps que vaig necessitar per aclarir els meus dubtes.
En Gabriel era així, l'únic canonge que he tractat, l'únic amb qui parlaves de tu a tu, oblidant la diferència abismal entre els seus coneixements, càrrecs i experiència i el minse currículum de qui tenia al davant. Ser arxiver com ell, ens feia crèixer professionalment, en uns anys en que la nostra professió requeria moltes explicacions a l'hora d'omplir formularis i enquestes.
En Gabriel, malgrat el tòpic, va morir com va viure, amb discreció i senzillesa, i un matí de febrer varem descobrir que mai més el tornaríem a veure enfilant la Força, se n'havia anat per sempre.
Per sempre, però, tindrem el record d'un home bo i una eminència en el camp de l'arxivística i la paleografia.
Fins a sempre, Gabriel!
