Inspiracions a Palma

Hotel Cuba, 1904

L'arquitectura és un art, la qual cosa li atorga una voluntat de fer bell allò que ha de ser útil. S'hi valora la bellesa discreta, aquella que ens commou sense estridències, que perdura i que sap estar en el lloc que li pertoca.

Saber estar, dos verbs tan simples i sovint tant difícils de conjugar. A vegades, tal com deia el mateix Antoni Gaudí, ser original és retornar als orígens.I precisament això va fer l'arquitecte, per mi encara desconegut, que el 1904 va projectar l'Hotel Cuba al l'entrada del barri de Santa Catalina de ciutat de Palma. Aquell mateix any, 1904, Antoni Gaudí desembarcava a l'illa per intervenir en la restauració de la Catedral. Santa Catalina era aleshores el barri dels pescadors de Palma i encara avui conserva aquell regust salat, de cases populars, colors nets i carrers amables, avui transitats per hipsters que hi fan el vermut a les voreres i compren queviures al seu mercat.

Baluard de Sant Pere, S. XVI

Però tornant al nostre hotel, l'arquitecte va voler donar un cert aire monumental a aquell hostal de viatjants i estraperlistes, i ho va fer amb ornaments neoàrabs i un estudi acurat del remat de façana en cantonada.

Gairebé segur que l'arquitecte degué estudiar el programa que el projecte requeria i, sobretot, va estudiar l'entorn. D'això no en tenim cap dubte. I gairebé ens l'imaginem passejant vora muralla, madurant la seva idea a l'ombra del baluard de Sant Pere, manllevant la idea a l'enginyer Giacomo Pareano que, al segle XVI va dissenyar aquell bastió de la muralla que precisament clourà la ciutat fins a principis dels segle XX.

Mallorca te una arquitectura magnífica, amb un ventall cronològic i tipològic riquíssim, que mereix molta més atenció, coneixement i sobretot protecció. Es de lamentar la poca cura del seu patrimoni, el desori urbanístic, especialment en els límits urbans de Palma i, sobretot, la pregona manca de informació sobre el seu patrimoni, sobretot si volem anar més enllà de la llista tòpica i previsible de la dotzena d'edificis que s'esmenten en la majoria dels repertoris consultats.

Una porta del temps

La carretera de Santa Eugènia enfilava cap a Salt, entre la Farinera i la Punxa. Façanes discontínues de mal recordar i de seguida, aquell portal. Majestuós, antic, que ben bé hauria pogut conduir a una mansió d'amplis jardins i tèrboles històries. Abans de traspassar-lo el camí s'enfilava lleugerament, fet que donava més èmfasi al portal, que, de fora estant es projectava cap al cel donant la sensació que res hi havia a l'altre costat. S'enfilava perquè calia travessar la sèquia, que venia de lluny i anava a morir a la ciutat, regant abans totes aquelles terres fèrtils. Ja en aquell moment es veia que aquella porta era d'un altre temps. Que romania allà com a vestigi d'un passat rural i amenaçat, llunyà, en via de desaparició. Traspassant la porta, un recte camí de carro dels de tota la vida, dos viaranys paral.lels i al mig, una mata d'herba allargassada. Camí de cabres en dèien, perquè les cabres en ramat desfilen en paral.lel erosionant la via. Camí de carros també, perquè les dues roderes dissenyen aquell paisatge lineal, de terra i herba. Un camí recte, del portal al destí. Enlairat, amb un petit talús a cada banda i a ambdós costats, un mar d'horts, treballats amb zel per hortolans que potser sabien que les collites eren ja comptades i calia esmerçar esforços per recollir els darrers fruits d'una realitat caduca. 

En la llunyania uns blocs de pisos grisos s'ens apareixien com un autèntic miratge urbà enmig d'un paisatge autènticament rural. I en el punt de fuga d'aquell recte camí, una arbreda, l'arbreda, la devesa, el parc urbà com a teló de fons, i res més.

Avui, trenta anys més tard, que de tot fa ara més de trenta anys en els nostres records, els carrers, les places, els blocs de pisos, els aparcaments, els carrils bici i les girocletes, els gronxadors i les terrasses dels bars. Tot damunt dels vells horts. Tot darrera d'aquell portal. Tot plegat, de fa més de trenta anys.