divendres, 23 de desembre del 2011

Flors brodades vora el riu


La delicadesa del brodat, el subtil llenguatge de les textures, el joc agosarat dels colors se citen en el farbalà de la làmpada del menjador de la Casa Masó. Vora el riu, envoltat d' una capsa de vitralls emplomats amb lires i flors, el menjador esdevé el cor d'una casa concebuda en clau noucentista, com la família, com la ciutat i com el país. Avui, com fa cent anys, un minúscul tros de roba ens parla de grans i petits al voltant de la taula, d'amics de fora convidats a dinar de festa major, de l'amor al pare i a la mare, l'alegria de les germanes petites, el treball delicat de les mans de fada. Tot plegat destil·lat en un disseny que ens atrapa per la vida que conté. Si els amics són avui els autors més ben considerats de la literatura de principi de segle, si els nois havien d'esdevenir diputats, arquitectes, regidors, advocats o farmacèutics, i si avui encara és possible respirar aquell aire atrapat en armaris i racons, podem retrobar, entre les ombres de les cambres, el voravius de les vànoves i els reflex tornassolat de les copes, una manera de fer totes les coses sempre el millor possible, amb els cinc sentits, amb una raó de ser i una voluntat de millora. A la Casa Masó gairebé tot té una raó de ser, i de ben segur tot té una història que no ens és del tot aliena. Al descobrir-la sovint obrim la porta d'uns records propis que ni tant sols coneixíem, la història dels avis i dels avis dels nostres avis, un passat comú que ens ha fet tal com som ara fins el dia d'avui. Recuperar-lo ens fa més rics i més savis i ens permet retornar a la infantesa dels nostres somnis quan encara crèiem en reis i fades i el Nadal era, semblava que per sempre, un temps de joia sense recança ni neguit.

divendres, 2 de desembre del 2011

Art que sí comunica




Graz, Àustria, agost, 27 graus ....
i el ninot de neu. 


 
Sembla que no aguantarà gaire, un bassal sospitós fa preveure un final dramàtic i imminent. 

L'entranyable figura que algú va fer créixer per festejar la nevada, pastanaga, botons i barret inclosos, és a punt de canviar d'estat. De sòlid a líquid, seguint les lleis inexorables de la física.

Aviat serà només un record i potser una imatge fotogràfica a dins algun disc dur que el seu autor potser tampoc recorda ja. 

Però hi ha quelcom de irreal a la imatge, no és hivern ni fa fred, ni tant sols podem percebre l'humit degoteig de la neu en fondre's. Sota els nostres peus cruix la grava i no pas la neu freda.

Tot plegat, perquè el que estem contemplant, no és de cap manera el que sembla. 

Ens ha cridat l'atenció i ha fet que ens aturessim en el noste periple urbà a la recerca de l'essència de la ciutat de Graz. Ens ha sorprés en aquest pati quadrat, tapissat de grava i envoltat de mil finestres, després de pujar i baixar escales i rampes, i fotografiar edificis barrocs enmig d'exemples del moviment modern i aparadors de franquícies.  

L'hem trobat allà, com un objecte oblidat enmig d'un pati desert i per uns instants hem dubtat. De seguida, una placa oportuna ens ha tret del neguit, mentre posava paraules a la nostra perplexitat. Hem agrait a l'art i a l'artista el moment màgic i inesperat que ens ha regalat. I hem agrait també el breu text que ens ha permés conèixer el missatge de l'obra i de l'artista. Hem sortit del pati una mica més savis i, sobretot, una mica més propers a aquest art contemporani que a vegades se'ns presenta mut i hermètic, sense cap més possibilitat de interacció que la contemplació silenciosa i l'especulació personal i gratuïta sobre el propi significat de l'obra. 

 "El ninot de neu és un paràmetre durant una determinada època de l'any. Durant la resta de les estacions, es transforma en alguna cosa estranya, tractant en va d'aturar el temps que corre permanentment. Com una escultura arquetípica que recorda l'alegria de ser un nen. Com a figura de marbre, resisteix qualsevol tipus d'experiència. Es reflecteix en un bassal d'aigua artificial que, no obstant això, es converteix en un testimoni mut del canvi i la decadència. El ninot de neu i l’extrany bassal porten a plantejar-se qüestions fonamentals sobre la seva pròpia existència."
 
Brunnen Skulptur, 2005. Manfred Erjautz, artista nascut a la ciutat de Graz el 1966