"Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"
Aquests dies els telenotícies ens han portat a casa les imatges de les
tropes franceses alliberant Mali dels fonamentalistes islàmics. Durant els darrers deu mesos els ciutadans han vist
com se'ls prohibia la televisió, fumar, la música i tot allò que representa la modernitat i un cert marge de llibertat.
Tot això passava a Mali, al cor de
l'Àfrica occidental, amb un escenari d'excepció, la llegendària ciutat
de Tombuctú. Tombuctú és la mítica ciutat de pas obligat per les caravanes del desert, entre el nord bereber i l'Àfrica subsahariana. A més d'autèntic basar de tot un continent, Tombuctú va ser capital intel·lectual i espiritual de l'islam, amb una de les primeres universitats del món i riques biblioteques que custodiaven antics textos grecs molts d'ells traduïts a l'àrab com a veritable repositori manuscrit de tot el saber de l'època. Cinc-cents anys de la cultura occidental en manuscrits que parlen d'astronomia, música, història, religió... han consolidat la ciutat com autèntica capital cultural i intel·lectual de l'Àfrica musulmana, conservant la memòria de tota l'Àfrica occidental.
Fa deu mesos, però, els fonamentalistes islàmics varen fer-se amb el poder amenaçant les persones i la seva llibertat. En aquell moment, els bibliotecaris, amarats d'aquella saviesa que porta la íntima convivència amb tants segles de cultura, varen comprendre que aquella riquesa documental estava francament en perill. Per això, amb l'ajut inestimable de la població, varen amagar milers de llibres i manuscrits en cases particulars, en armaris i arques al costat de les coses de la família i els queviures per subsistir. A les biblioteques i arxius, per despistar els radicals, hi van deixar documents sense valor que han estat cremats i destruïts per la barbàrie.
Avui, després de l'ensurt inicial de la troballa de les cendres envaïnt els temples de la cultura, surten d'armaris i calaixos tots aquells documents que el poble estima com de la família i que ha defensat com a cosa pròpia.
Ben bé ho explicava aquell ciutadà davant les càmeres: "Sabien que era el cor i els pulmons de Tombuctú. Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"
Ha tornat a passar, com un efecte colateral de la guerra. La barbàrie s'acarnissa amb les persones i en la seva memòria, però aquesta vegada, la humanitat, a còpia de cops n'ha après. Diuen que la previsió és encarar el futur aprenent del passat.
A Tombuctú els seus habitants han patit mesos de fonamentalisme i tota la violència de la guerra d'alliberament. Però quan tot això passi, quan s'hagin enterrat els morts i s'hagin reconstruït les destrosses, el poble recuperarà la seva memòria i podrà contemplar amb orgull renovat els documents que ha sabut guardar i que parlen d'una història que avui encara és més seva que mai.
Aquí, a casa nostra, aquesta setmana s'ha aprovat el retorn de les 300 caixes que encara restaven a Salamanca d'aquell expoli vil i humiliant. Han passat 74 anys i gairebé ningú dels desposseïts en podrà gaudir el retorn, però a la fi es tancarà la penúltima batalla per la dignitat d'una gent que, com els de Tombuctú, han afrontat cent batalles per la seva història i la seva llibertat.
