Acabo d'arribar de Londres, i en la meva ment guspiregen els flashos d'aquella ciutat, tant particular i tant universal alhora. Passar per l'esquerra, en cotxe, bus i a peu, tenir una moneda pròpia, un sistema mètric propi i un horari solar diferent i, sobretot l'ombra allargada d'un monarquia qüestionada i qüestionable en molts aspectes, no la feien per mi objectiu preferent per viatjar-hi. Potser és per tot això que em vaig resistir a confegir l'itinerari tòpic i típic d'un bon turista debutant.
Em va guanyar, des de la senzillesa de ciutadana a peu i en metro. He vist la gent, gent de tots colors i orígens treballant, passejant, reposant. Sempre he obtingut una resposta amable, i m'he sentit tant i tant poc estrangera com els molts ciutadans provinents d'arreu del món que han fet de Londres casa seva. Ciutat acollidora, ciutat integradora amb els nouvinguts, amb la tradició, amb la modernitat.
Mai la convivència entre allò més secular i allò més contemporani ha estat tant suau, mai un país que pot vantar-se de ser el centre d'una part significativa del món, és capaç de caminar amb tanta senzillesa. És un país reglamentat, pensat, fet i acabat on no hi ha lloc a la provisionalitat, tot està previst i potser d’aquí deriva la seva seguretat i amabilitat. No són hostils amb els de fora perquè estan segurs del què són. Potser és per això que toleren tant bé la voluntat d'altres pobles de seguir amb ells o separar-se'n.
Centenars de milers de persones al llarg del dia formiguegen en andanes i voreres, fan cua en els monuments, semàfors i establiments de menjar per emportar. I el bàlsam d'aquest inevitable frec quotidià el trobem en el a tot hora sentit I'm sorry que hom pronuncia generosament a cada instant. El dia que el nouvingut aprèn a pronunciar-lo seguit, com una síl·laba, i amb accent de la city, ben segur que ja es pot trobar una mica a casa seva.
La segona cosa que s'ha d'aprendre és a respectar la memòria dels que ens han precedit. La concentració de plaques i llocs de memòria per recordar petites i grans gestes arriba a la saturació en monuments, vies i parcs, i esdevé una invitació a conèixer els fonaments d'aquella civilització, la seva història, a propis i forasters. Remember és segurament un dels verbs mes encarnats en la ment del londinencs, recorden i mimen el passat i se'l creuen, i en fan d'ell una eina d'integració i una manera d'explicar-se davant del món. I així de forma virtual i material la ciutat viu un permanent Gettting ready to remember que la posa a punt per mostrar-se oberta i innovadora, sense perdre ni un bri de la seva essència. Tot un exemple.
