Vides en espiral

Toute ascension vers un endroit mervelleux se fait per un escalier en spirale. 

Francis Bacon.

Agafo un bombó i com embolcall a aquesta sensació càlida i dolça de la bona xocolata negra, una frase de Francis Bacon: escales de caragol i indrets meravellosos, arquitectura màgica  per una tarda de vigília de Nadal. El rostit reposant a la cassola, la nevera curulla, els torrons expectants, les llumetes bategant, el foc guspireja i retorna pensaments i records. Els missatges dels amics, les trucades dels que estan més o menys lluny, el pensament en el camí dels que estan a punt d'arribar...ahir, roba de feina, terminis a punt d'exhaurir-se, temes per tancar i de cop, a poques hores de Nadal.

La tarda es posa mandrosa per cercar la calma que cal per viure intensament el que ens espera. Com cada any i sempre subtilment diferent. I l'escala de caragol cap un indret meravellós. Primer balanç, primer moment per mirar endins. I la vida com una escala de caragol. Ens sembla que sempre és el mateix, que anem donant voltes en la rutina del pas dels dies. Però en realitat, anem pujant, ascendint a cada passa, sovint el sol ens toca des del mateix costat, però no som allà mateix, hem pujat, ens fem grans, creixem en experiència i experiències, en afectes, en amics, en llocs, lectures, converses...i com en l'escala de caragol, el cor ens recorda que ja no som tan joves, però a l'acte encara ens empeny a pujar més amunt. La vida pot ser un camí meravellós i val la pena entretenir-s'hi. I per sort tenim el Nadal i també el Cap d'Any i alguns altres dies per aturar-nos, mirar i seguir. I tenim els amics i la família per sentir-nos vius i en bona companyia.

Bon Nadal i molta sort pel 2016!

Mercat Femenias, vé de gust.

Maó té una arquitectura sublim en el seu caràcter, varietat i genealogia. En una illa com Menorca, petita però amb una història tan intensa, les coses han hagut de trobar el seu lloc en la justa mesura. I ho han trobat, de forma proporcional a l'extensió del solar illenc. Una mica de tot i massa de res. Parlant de patrimoni, l'illa esdevé el reservori memorístic de tots els pobles que hi han desembarcat, des de l'antiguitat fins avui. Ha estat perla de diferents imperis, moneda de canvi, mercat, camp de batalla, rebost cobejat de pirates, plaça forta en diferent moment, i territori insular d'un estat contemporani, llunyà i ineficaç. Te cert aire castrense, com correspon a una illa amb aires de colònia. També és barroca, modernista, deco i contemporània, en les seves dues vessants: arquitectura neopopular de caràcter rural, i xalets avantguardistes, de vidre i acer.
No hi hem d'oblidar el llegat racionalista de l'etapa de Josep Claret, arquitecte gironí a qui la guerra va sorprendre a l'illa i després en féu el seu exili daurat i taula de treball d'incomptables projectes.

Abans de Claret, Maó va tenir un altre arquitecte que, en bona part va ser el seu pare espiritual en matèria d'arquitectura: Francesc Femenias i Fábregas (Maó, 1870 – 1938), al qual li devem aquest aire modernista colonial que tant ens evoca i que, darrerament veiem rehabilitat i posat al dia. 

Un exemple del llegat Femenias el trobem en el Mercat del Peix de Maó, construït el 1927 i avui conegut com Mercat Femenias. Sota aquest epígraf hi trobem una història d'èxit que cal considerar. Els mercats del nostre país són un patrimoni molt valorable i constitueixen una raresa fora de les nostres fronteres, si més no en la varietat i escala amb que els trobem aquí. Fruit d'una previsió de l'administració per garantir el subministres dels productes de primera necessitat en bones condicions d'higiene i preu, varen florir des de la segona meitat del segle XIX fins a la guerra. Es consideren una conquesta social que ha passat per diferents èpoques suportant el pas del temps, els embats dels nous supermercats i els canvis de costums de les diferents generacions de compradors. Molts han estat rehabilitats i alguns fins i tot han esdevingut icona turística com a baguls que són de les essències alimentàries de cada territori. Han tingut més sort els generalistes i van a la baixa els especialitzats, com seria el cas dels dedicats a la venda de peix.


Al mercat del peix de Maó segurament li devia passar el mateix que a molts altres del seu gènere. Reducció de parades per baixa de vendes, jubilacions i poques perspectives. I no hi ha res més desmotivador per un mercat que tenir parades buides, que creen espais morts entremig i desdiuen els compradors indecisos.

És per tot això que a Maó han trobat la solució i el Mercado de Pescados s'ha rebatejat en Mercat Femenias, fent de la necessitat virtut. Hom ha agrupat les parades que romanien, aproximadament el 50 per cent, en l'ala esquerra. A la dreta, una oferta gastronòmica amb productes frescos de pura proximitat sedueix els visitants que hi anaven més a adquirir una imatge que un rap. L'efecte crida ha estat molt beneficiós i les parades gaudeixen de més afluència mentre els visitants es reparteixen entre la compra per cuinar a casa i les delicioses tapes de marisc, peix, ibèrics i d'altres, regades amb bons vins i una variada oferta de cervesa. I és que no es pot dir que no sigui genial això de prendre's l'expressió Km 0 tant al peu de la lletra. 

Menorca, un lloc per escombrar l'ànima.

Novament Menorca, una cita esperada que permet renovellar una relació de llarga durada. Amb l'illa ens pot passar com en altres coses de la vida, té la capacitat d'esdevenir un mirall de tu mateix on mirar-te i comprendre qui ets, d'on ets i què hi fas exactament aquí. No és tant el que et proposa sinó com aquest pedruscall enmig de la Mediterrània és capaç d'activar sensacions, pensaments, records amb alt poder balsàmic i indubtables propietats estimulants. Amarrar en port conegut, tocar de peus a terra i veure-hi clar, per convèncer-te, vivament, de les possibilitats reals de seguir vivint el dia a dia, allò que queda a la península, que en poques hores tornarà a precipitar-se damunt nostre, amb tota la seva força i complexitat. Menorca, amb el seu paisatge impol·lut, ordenat a l'antiga, diàfan i escombrat, et permet fer endreça i reprendre el que vindrà, conscient del teu capital personal per afrontar la vida.

No et demana un equipatge complex sinó que cal anar-hi lleuger, cap un entorn afable que no presenta sorpreses, senzillesa en el vestir, i el petit esforç de deixar passar el temps, gaudir del moment, escoltar el silenci i viure agombolat en l'arc que dibuixa el sol a l'horitzó. Del dia a la nit, colors mutants en la llum intensa, robes blanques, capells gairebé imprescindibles. Àpats lleugers i savis, plans ben plans, com el relleu de l'illa. Una pausa per gairebé aturar els batecs dels nostres cors accelerats i retornar a agafar el compàs, amb el desig gairebé naïf de canviar per dins i per fora. Desig efímer, probablement, que aviat caducarà en la inevitable rutina que ens farà desitjable la pausa viscuda. 

Algú com tu a Madison County

Les bones històries són aquelles que són universals i atemporals, tant com els sentiments que desperten. En aquest sentit no hi ha res més vell que l'amor, a dins i a fora del matrimoni. Fins i tot, podríem arribar a dir que la passió i el romanticisme van arribar més tard al vincle sagrat que a la vida mateixa, quan els homes i les dones van ser lliures d'escollir parella, al marge dels interessos de família, el pragmatisme i les circumstàncies de cada moment. I si no que ho preguntin a moltes de les nostres àvies i besàvies!

Parlant de bones històries, i d'històries d'amor, que solen anar de bracet, aquesta primavera he pogut llegir la darrera novel·la de Xavier Bosch, on els personatges declinen tots els matisos d'una relació furtiva, concentrada en un llarg cap de setmana a París. La història és previsible, tot s'ha de dir, i si fos pel·lícula, molts dels espectadors n'haurien endevinat l'argument i el desenllaç. No obstant això, més enllà del fil narratiu, de les descripcions i del ritme del relat, s'ha de reconèixer a l'autor el mèrit d'haver construït una història clàssica, que segueix tots els cànons de la literatura romàntica, sense caure en edulcorants ni banalitats. Bosch ha administrat en la justa mesura tots els ingredients imprescindibles d'una història universal, capaç d'ancorar en lectors d'arreu.

L'escenari, París. Els protagonistes, la Paulina, que hi arriba per fer costat a la seva cosina, i sense cap expectativa confessada del que esdevindrà. Feliçment casada i emmainadada, la seva es preveu una escapada entre amigues, per compartir una festa i alguna confidència i retornar al dia a dia, on no s'hi està ni bé de malament sinó normal. Ell, el Jean-Pierre, galerista, professió de glamour, tot s'ha de dir. Madur i amb una motxilla carregada de més amargura del que podríem sospitar. Tot plegat passa en un cap de setmana: comença, s'enlaira i aterra com aterra l'avió de la protagonista a la seva quotidianitat. I després res més, la vida segueix igual. Tothom diria que han tingut una aventura, però ningú sabrà mai el que va passar en aquells cors ferits aquells tres dies... Fos el que fos, sempre més ho recordaran, en la discreció de les seves vides oficials, fins que algú des del futur recuperi aquell passat i descobreixi la darrera lliçó de vida, aquella que no s'explica però que ens lliga a la cadena, mentre anem trenant les emocions i experiències que ens fan humans.

No us sona, si, són la Paulina Homs i en Jean-Pierre Zanardi a Paris el 1981 i la Francesca Johnson i en Robert Kincaid a Madison County el 1965, i tantes altres parelles des que el món és món. Un cap de setmana de parèntesi que donarà sentit a una vida, i s'hi integrarà com un alter ego per seguir essent com abans. Històries clàssiques i universals, on la clau de l'èxit es troba en el fet de situar-nos en el que volem llegir perquè ens trobem allà on som i ens ensenyen que poc o molt, els nostres cors podrien bategar amb les mateixes emocions. El llibre, com la pel·lícula, resulten amens per la seva universalitat. I perquè, subtilment, ens presenten situacions al marge de que està establert, infidelitats flagrants i fonedisses, justament reconegudes i mai censurables, en vides de protagonistes normals que, per un petit lapse de temps, transiten sobiranament pel paradís. I desprès, una vida més o menys llarga per seguir interpretant el paper del repertori. Canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual.

El passat, sempre hi és.

Font: Diari de Girona

 

Ha tornat a passar, a sota les pedres que trepitgem cada dia, una ciutat pretèrita segueix ben present. El 2006, les obres de remodelació de la plaça de l’Hospital i de la seu de la Generalitat a Girona, van revelar la presència d’un burg medieval, a l’entorn del carrer de Savaneres, que havia estat cobert per les construccions posteriors del segle XVII i que aleshores retornava a la llum per recuperar la memòria d’un teixit urbà oblidat. Els seus habitants, menestrals i artesans, amb cases petites i regulars, com correspon a un barri planificat de nova planta, i grans patis per a horta, s’hi establiren el segle XIII i varen romandre-hi fins el segle XVII. Aleshores la zona va canviar de vocació per la construcció de l’Hospital i dels edificis assistencials veïns. Finalment, el segle XVIII, amb l’Hospici o Casa de Misericòrdia, actual Casa de Cultura, l’antic barri d’artesans quedà definitivament soterrat.

Novament ha tornat a passar, perquè la història no perdona i una nova remodelació, ara a l’antiga biblioteca, ha reobert la caixa dels trons. Cent metres quadrats, per ara, de l’antic carrer Fontanilles del segle XIII, avui soterrat en la ciutat actual, i que lligava el barri de Savaneres amb la seva parròquia, a l’església del Mercadal, entremig d’hortes, casetes i convents. Cases menestrals i d’altres de més nobles, viscudes i refetes fins a la seva fi al segle XVIII. Els seus murs escapçats i els seus paviments de còdols, curosament alineats, ens parlen d’una gent que els trepitjaren, de mares que infantaren i éssers que s’hi estimaren, dormiren i moriren. Tot plegat, just al costat del barri descobert el 2006, que avui és una plaça que llueix diàfana i contemporània, per sobre del que tan sols és un record en un museu i unes notes en els annals de la història. 

Aquelles pedres destapades en ple segle XXI, tenien ben comptats els dies de sol. El projecte d’un pàrquing per a 450 vehicles en ple centre de la ciutat era una argument de massa pes, per redimir les petites històries quotidianes d’aquells carrers i casetes. Es va excavar rellegint amb cura totes les lletres d’aquell llibre d’història que només es podia llegir una vegada. Es va anotar i fotografiar i se’n recolliren restes de vaixelles, coberts i  tot el que el mantell de terra havia guardat durant tres-cents anys. I després, els pilots vermells i blaus de les places del pàrquing van substituir el mut testimoni dels que ens van precedir. Ara, en el nou projecte de biblioteca que s’està gestant en el si de la Casa de Cultura, ens pertoca novament intentar combinar passat i serveis, en benefici de la cultura i de les múltiples lectures, sobre paper o sobre pedra, que la ciutat ens brinda generosament.

La foto del mòbil que no vaig fer mai

Foto: Lluís Romero. El Punt. CRDI.

Avui he sentit perfectament, el que en diuen un rampell de nostàlgia. La guspira instantània que et porta una sensació de pèrdua, en allò que tenies molt oblidat, molt al rerefons del cervell.


Un record m’ha trasbalsat momentàniament, i ha sorgit entre els coneixements que vaig aprendre i ja he oblidat i els recursos que emmagatzemo i ja no en sóc conscient que tinc, perquè fa temps que no utilitzo. Com aquells pantalons massa amples, massa estrets o massa curts, que esperen al fons de l’armari qui sap si temps millors. L’agitació ha vingut, sobretot, per la consciencia del temps que feia que no hi pensava, com ens passa amb els vells amics que deixem pel camí i els encara més vells avantpassats que poc a poc es van dissolent en el present.

De cop, enfilant la Rambla des del Pont de Pedra, m’ha vingut al cap la imatge de la Llibreria Pla i Dalmau. Un record certament llunyà, difús, desdibuixat per un present aclaparador de franquícies i novetats. Doncs si, era allà, a la banda dreta, crec que on ara ja fa anys que ens hem acostumat a veure-hi una botiga de bosses a bon preu.

M’he recordat entrant-hi, i emmarant-me de la olor de fusta bona barrejada amb paper i coses per escriure i esborrar. Les lleixes al voltant de la botiga, i l’altell perimetral amb l’escaleta per accedir-hi. Un petit món de delícies literàries, llibres clàssics, no massa vistosos, però molt sugerents. Literatura i vida concentrada en col·leccions ordenades. No hi recordo cobertes cridaneres ni best sellers mediàtics, sinó una successió de títols ponderada i  discreta. Ignoro si aquesta memòria és real o reelaborada, però em vénen al cap cobertes crema de clàssics catalans recent recuperats, traduccions il·lustres i la nòmina d’imprescindibles en castellà. Potser eren així les llibreries al darrer terç del segle XX. No fa tant, però ens queda molt enrere. Llegeixo a les hemeroteques que la llibreria va tancar la botiga de la Rambla el 2000, ara fa quinze anys. I que després va trasplantar-se en un altre local a la Plaça Jacint Verdaguer, que ja no recordo haver visitat mai. Quinze anys, no és tant, però la pols dels dies ha soterrat aquell record que per mi roman amagat, entre les cançons d’en Serrat, els primers poemes de Salvat Papasseit, i la sensació de trepitjar fort en una Girona que poc o molt, tots sentíem que estrenàvem.

Inspiracions a Palma

Hotel Cuba, 1904

L'arquitectura és un art, la qual cosa li atorga una voluntat de fer bell allò que ha de ser útil. S'hi valora la bellesa discreta, aquella que ens commou sense estridències, que perdura i que sap estar en el lloc que li pertoca.

Saber estar, dos verbs tan simples i sovint tant difícils de conjugar. A vegades, tal com deia el mateix Antoni Gaudí, ser original és retornar als orígens.I precisament això va fer l'arquitecte, per mi encara desconegut, que el 1904 va projectar l'Hotel Cuba al l'entrada del barri de Santa Catalina de ciutat de Palma. Aquell mateix any, 1904, Antoni Gaudí desembarcava a l'illa per intervenir en la restauració de la Catedral. Santa Catalina era aleshores el barri dels pescadors de Palma i encara avui conserva aquell regust salat, de cases populars, colors nets i carrers amables, avui transitats per hipsters que hi fan el vermut a les voreres i compren queviures al seu mercat.

Baluard de Sant Pere, S. XVI

Però tornant al nostre hotel, l'arquitecte va voler donar un cert aire monumental a aquell hostal de viatjants i estraperlistes, i ho va fer amb ornaments neoàrabs i un estudi acurat del remat de façana en cantonada.

Gairebé segur que l'arquitecte degué estudiar el programa que el projecte requeria i, sobretot, va estudiar l'entorn. D'això no en tenim cap dubte. I gairebé ens l'imaginem passejant vora muralla, madurant la seva idea a l'ombra del baluard de Sant Pere, manllevant la idea a l'enginyer Giacomo Pareano que, al segle XVI va dissenyar aquell bastió de la muralla que precisament clourà la ciutat fins a principis dels segle XX.

Mallorca te una arquitectura magnífica, amb un ventall cronològic i tipològic riquíssim, que mereix molta més atenció, coneixement i sobretot protecció. Es de lamentar la poca cura del seu patrimoni, el desori urbanístic, especialment en els límits urbans de Palma i, sobretot, la pregona manca de informació sobre el seu patrimoni, sobretot si volem anar més enllà de la llista tòpica i previsible de la dotzena d'edificis que s'esmenten en la majoria dels repertoris consultats.

Una porta del temps

La carretera de Santa Eugènia enfilava cap a Salt, entre la Farinera i la Punxa. Façanes discontínues de mal recordar i de seguida, aquell portal. Majestuós, antic, que ben bé hauria pogut conduir a una mansió d'amplis jardins i tèrboles històries. Abans de traspassar-lo el camí s'enfilava lleugerament, fet que donava més èmfasi al portal, que, de fora estant es projectava cap al cel donant la sensació que res hi havia a l'altre costat. S'enfilava perquè calia travessar la sèquia, que venia de lluny i anava a morir a la ciutat, regant abans totes aquelles terres fèrtils. Ja en aquell moment es veia que aquella porta era d'un altre temps. Que romania allà com a vestigi d'un passat rural i amenaçat, llunyà, en via de desaparició. Traspassant la porta, un recte camí de carro dels de tota la vida, dos viaranys paral.lels i al mig, una mata d'herba allargassada. Camí de cabres en dèien, perquè les cabres en ramat desfilen en paral.lel erosionant la via. Camí de carros també, perquè les dues roderes dissenyen aquell paisatge lineal, de terra i herba. Un camí recte, del portal al destí. Enlairat, amb un petit talús a cada banda i a ambdós costats, un mar d'horts, treballats amb zel per hortolans que potser sabien que les collites eren ja comptades i calia esmerçar esforços per recollir els darrers fruits d'una realitat caduca. 

En la llunyania uns blocs de pisos grisos s'ens apareixien com un autèntic miratge urbà enmig d'un paisatge autènticament rural. I en el punt de fuga d'aquell recte camí, una arbreda, l'arbreda, la devesa, el parc urbà com a teló de fons, i res més.

Avui, trenta anys més tard, que de tot fa ara més de trenta anys en els nostres records, els carrers, les places, els blocs de pisos, els aparcaments, els carrils bici i les girocletes, els gronxadors i les terrasses dels bars. Tot damunt dels vells horts. Tot darrera d'aquell portal. Tot plegat, de fa més de trenta anys.

Home is where the heart is

Surto de casa i em dirigeixo cap el centre. Després del semàfor del Passeig d'Olot albiro, a l'altre costat, uns operaris treballant amb l'armilla groc fluorescent, tanques metàl·liques, però menys. Les obres de l'AVE. Al fons, la lluïssor del gris del formigó polit i les línies de fuga de nous viaranys em tempten. Sembla que ja tenim un trosset més de Parc Central...

Hi entro i gairebé ja en surto, perquè la llengua de feina acabada és escassa, longitudinal, i discretament prometedora. Preveig la possibilitat més o menys real de poder arribar a aconseguir tenir un passeig amb parc a ambdós costats, per anar de Sant Narcís a la Farinera Teixidor, cosa que fa sis anys que hem perdut. Tenim un parc nou, petit, estret millor dit, al costat d'un descampat encara pendent, amb ferralla, magatzems i molta pols. Al meu davant, doncs això, franges de paviments disposats en diagonal, gespa i uns abrets alts i escarransits d'espècie encara inclassificable. Seran els liquidàmbars, plorats amargament fa ja sis anys? Haurem d'esperar la primavera per saber-ho. En tot cas poden ser de la mateixa espècie però no pas els mateixos. També haurem d'esperar a la primavera per veure si l'exemplar d'arbre més gran que s'ha conservat reviu, ara calçat al mig del viarany principal d'aquest parc disminuït. Ara per ara té mala pinta, està pansit i ni tan sols s'ha desproveït de les fulles mortes. A terra tot és molt pulcre, traçat amb regle o millor dit dissenyat amb l'ordinador, Ara per ara buit i sense ànima. Fa uns mesos llargs en els confins d'aquest nostre parc varen aparèixer uns cartells amb imatges digitals de com seria. Ara, al passejar-hi recordo aquelles imatges com una visió fidel de nostre present, com si jo mateixa fos una d'aquelles figuretes estampades sobre el projecte virtual, per humanitzar-lo. La realitat s'assembla tant al projecte que gairebé esdevé irreal, com una imatge en tres dimensions de l'anunci. Deu ser perquè tot és tant nou. I aquí no puc estar de recordar el malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer quan, la primera vegada que varem inaugurar el parc em parlava de la necessitat de deixar passar el temps, de deixar madurar el projecte. De fet, el vam perdre abans d'arribar-hi. 

Segueixo el meu passeig i em retrobo amb dues velles amigues: les granotes del parc, grises i inerts, on s'havien enfilat els meus fills, ara ja adults. Reconec que gairebé les havia oblidat i m'ha agradat de veure que algú les havia guardades i les han reposat. Són en un indret diferent i  mancades de base, descarnades, però feliçment en diàleg permanent entre elles. Una generació següent a aquells infants podran cavalcar-les de nou. Nous pares, nous avis i tots serem com els de l'anunci del parc. Vestirem roba clara, prima i arrugada, com la dels aparadors que aquests dies ens sorprenen des de darrera els nostres abrics i bufandes, i comprarem detalls mariners, per decorar casa nostra, i cors amb missatges com Home is where the heart is, que sembla que ha fet fortuna i ja el trobem escrit arreu. I ens traurem la roba d'hivern pensant en treure'ns el fred. I la ciutat s'omplirà de flors, que és any d'eleccions i ja despunten les tulipes, els matrimonis i les prímules. I poc a poc tot girarà per recomençar de nou.