Ara si que sí

Sembla que no hi ha més treva. O potser m'ho sembla avui, que novament ens hem aixecat amb el dia seriós, pluja fina i incertesa. Som a mitjans novembre i segurament ja toca. Però enguany hem viscut aquesta transició de l'estiu a l'hivern en una suau dissolució, com una culleradeta de sucre al cafè d'havent dinat. A poc a poc hem canviat el nostre vestuari refent el camí de l'austeritat en les formes, recorreguent en sentit contrari el que vam fer mesos enrera, quan la primavera entrava dia a dia a la nostra vida i als nostres armaris. Pas a pas se n'ha anat, com un vell que s'allunya tentinejant vora les onades de la platja. Enguany podem dir que ha estat honest, gradual, mesurat. S'han anat apagant els llums i el fred a poc a poc ens ha permés passar dels habillaments tropicals a les composicions de colors neutres sobreposats, cotó suau per anar adaptant-nos al termòmetre. I a poc a poc, la llana.

Cada any, per aquest temps, entre setembre i novembre, penso en la cançó del temps de pluja de Serrat.  Aquest desmuntar la utopia que ens enreda cada estiu. Aquell anar recollint tot el que hem llençat arreu, encara que només siguin els somnis de les vacances, la sensació de poder-ho fer tot, el miratge de controlar el nostre temps per sempre...

Ara és temps de recolliment de tornar a buidar l'armari mentre els fulls del calendari van caient a poc a poc.

Ho va dir en Serrat fa més de vint anys i ho ha tornat a escriure en Joan Margarit en un poema que parla d'aquesta renúncia obligada al miratge de l'estiu. Que  per molts anys puguem reviure el pas del temps d'aquesta manera.

Tancant l'apartament de la platja

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet.
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

Joan Margarit. No era lluny ni difícil. 2010

L'essència de les coses

A finals de febrer d’aviat farà un any ens deixava, sobtadament, en Santi Santamaria. Cuiner de primera línia, personalment em captivava per la humanitat de la seva figura, per la seva ploma. La seva ploma, que endevinava entre plats i cassoles, dibuixant sobre el paper, qui sap si tacat d’oli o de salsa de bolets, el darrer pensament del cuiner. Amb els peus sempre a la terra i l’esperit molt alt. De la única forma en que la creació esdevé sublim. Santi Santamaria era un filòsof de la vida, que ell atrapava a mans plenes i encapsulava en la seva cuina. Plats efímers que, a diferència dels seus pensaments escrits, només poden ser reviscuts des del record. En canvi, avui si que, com els arbres del bosc que ell mateix plantava amb el seu pare, comptem amb les seves paraules. L’han sobreviscut per acompanyar les hores de recolliment d’aquesta tardor esquerpa i plujosa.

Vet aquí un dels seus darrers escrits que el diari La Vanguardia on ell col·laborava va publicar en aquells tristos dies de febrer. 

L’amor és un ferro rovellat

Al món hi ha olors de moltes menes, algunes de les quals són més fàcils de detectar que d’altres. També hi ha perfums que s’apoderen de nosaltres sense que ens n’adonem, com ara el perfum de la cultura i, naturalment, el de l’amor. Són perfums que ens duen fins al límit i que, de vegades, ens fan traspassar portes d’accés a plaers insospitats.

Però també són les aromes que ens deixen la seva empremta a la memòria, a l’espera que les rememorem algun dia. El brogit mundà, la feina quotidiana de crear objectes nous i repetits alhora, em distreu la ment i em permet refugiar-me en el silenci i la invisibilitat, un domini on, sense so ni llum, regnen les olors.

Aquest mateix domini màgic és el dels matins al bosc, on també impera el silenci dels dies d’hivern, quan la humitat se’t fica al moll de l´os i els peus s’enfonsen en la fullaraca, sota la volta d’un cel d’un blau intens i net, que s’albira entre nogueres, alsines i esbarzers. És el bosc on vaig aprendre amb el meu pare a cavar la terra per plantar-hi uns arbres que he vist créixer al llarg de la meva vida i que potser em sobreviuran. Aquest és un bosc d’amor entre generacions i enllà del temps, i de l’amor és la seva aroma.

Deia Chateaubriand que “la joventut ho embelleix tot, fins i tot la desgràcia”. Per això el temps és la pedra de toc de l’amor. El veritable amor s’enriqueix amb els anys perquè reneix a cada instant i es redescobreix i es retroba en les coses més humils: en les molles de pa que el forner ha pastat amb amor. Fent servir la farina d’un blat sembrat i conreat amb tot l’amor de què som capaços la natura i els humans. Quan veig la falç o la destral amb que el meu pare segava l’herba a l’estiu o tallava la llenya a l’hivern, retrobo la força de les seves mans, dures i, alhora, amoroses i la seva mirada feliç: el seu amor és un ferro rovellat.

Santi Santamaria