L'instant precís

Galileu Galilei

Aquesta és la història d'una filla i d'un pare, al segle XVII. La història pública del pare, poc o molt, tots la coneixeu, és la història d'una lluita personal i compromesa entre la ciència i el dogma. El combat es va resoldre guanyant el dogma, defensat per una part dels màxims representants de l'església d'aleshores, especialment sensibilitzats en contra de qualsevol cosa que posés en dubte l'ordre diví inamovible. Diuen que el nostre protagonista va sortir de tribunal i va pronunciar unes paraules que han esdevingut símbol de la lluita de la ciència contra la intransigència. Segons l'autora d'aquest llibre, però, l'epur si muove dit entre dents per un Galileu envellit, espantat i afeblit, no està documentalment provat. Entraria amb tota seguretat en el capítol dels si non e vero e ben trobato que sovint es trena amb la història. El que si és cert, perquè l'autora en presenta les cartes originals, és la relació epistolar de Galileu amb Sor Maria Celeste, que era el nom de monja que Virginia, la seva primogènita, va escollir en entrar al convent de Sant Matteo a Arcetri, Florència. Virginia va néixer el 13 d'agost de l'any 1600, el mateix any que la foguera cremava a Roma a Giordano Bruno, per sostenir que la terra girava entorn del sol. Anys més tard Galileu s'enfrontaria en la mateixa palestra, de la qual en va fer el sentit de la seva vida. Galileu vivia per demostrar l'heliocentrisme del sistema solar i Sor Maria Celeste, des del convent de clausura on estava retirada, vivia pel seu pare. Li preparava remeis als seus mals, li transcrivia els seus manuscrits, procurava que s'alimentés i descansés i, sobretot, exercia de confident i companya en els avatars d'aquella vida de lluita del científic. L'argument de la història molts el coneixíem, però ara ho hem pogut reviure rellegint la col·lecció de cartes de Maria Celeste al seu pare, recollides i posades en context per Dava Sobel. La cadència de les cartes de la filla al seu pare ens mostren la imatge especular d'un home atrapat en la veritat de les seves descobertes. Mentre resseguim el naixement d'una de les teories més reveladores de l'univers, assistim a la vida quotidiana de la Itàlia del segle XVII, els estralls de les pestes, els àpats, els costums, les relacions de poder...
Les teories de Galileu avui són plenament acceptades, per pura evidència científica. Tot i amb això, l'enemic amb que s'enfrontava era poderós, fins el punt que els Diàlegs on Galileu exposava les seves teories, no va ser retirat de l'index de llibres prohibits fins el 1835 i fins l'any 1992 el Papa Joan Pau II no dóna suport públic a la teoria de Galileu reconeguent els errors dels seus predecessors.
Avui a Arcetri, la ciutat que va veure morir Galileu el 8 de gener de 1642, s'hi aixeca un observatori astrofísic que continua amb els mitjans del segle XXI el que va donar sentit a la vida d'un científic del segle XVII. El passat, d'una manera o altra, sempre torna.

Per la Geli s'entra a Girona

El passat dia dos de desembre ens sorprenia la sobtada mort del llibreter Pere Rodeja, ànima de la llibreria Geli de Girona. Cap mort et deixa indiferent però algunes et somouen alguna cosa interna que fins i tot arriba a sorprendre’t a tu mateix. Ha estat aquest un exemple d’aquest sentiment. Com un acte reflex, que sovint se’m repeteix quan algú em participa d’una mala notícia com aquesta, vaig intentar recordar la primera vegada que havia entrat a la llibreria i que vaig parlar amb el llibreter. Devia tenir poc més de catorze anys, feia pocs mesos que vivia a Girona, estrenava adolescència i batxillerat i a l’escola ens havien encarregat la lectura d’un clàssic que ara mateix no puc recordar: Luces de Bohemia, de Valle-Inclan? L’Odissea, d’Homer? Havia apuntat el títol i l’autor en un paper i       havia sortit a la recerca de l’exemplar. Entrar a la Llibreria Geli em va impressionar vivament. No havia vist mai de la vida tanta quantitat de llibres junts ni tampoc una distribució tan caótica en tant poc espai. Vaig empetitir de cop. No podria trobar mai el meu llibre entre tants pilons de tantes mides i colors. La llibreria era i és un estret corredor que atravessa l’edifici entre dos carrers, l’Argenteria i la Cort Reial. L’allargassat espai, és recorregut per un taulell gairebé sense fi, on s’acumulen les piles d’exemplars de totes les temàtiques. No hi ha ni un pam lliure. El taulell, invariablement es troba flanquejat per dues fileres de clients que intenten establir comunicació amb els dependents, gairebé en el llenguatge dels sords, per tal d’aconseguir que el sentinella ens condueixi al tresor esperat. No és una llibreria de badar i deixar-te seduïr per portades i contraportades. Com a molt et pots entretenir fullejant els exemplars que l’atzar t’ha posat al davant, mentre esperes el teu torn. En contrast amb aquest caos inevitable, l’acolliment dels venedors no pot ser més càlid. Aquell primer dia i els dies l’han seguit, vaig trobar-me davant un senyor que em veia, malgrat la meva sensació de petitesa, m’escoltava amb solemnitat. i de forma diligent m’abastava l’obra demanada. Vaig tenir la sensació que algú havia dipositat en un racó de la llibreria el volum que necessitava. Una mà previsora que sabia que jo l’aniria a buscar. Amb aquest confort tutelar que vaig respirar des del primer moment, em vaig sentir obligada a aprofitar-ne al màxim la lectura. El temps s’havia parat a Can Geli per satisfer una meva petita petició. La sensació d’acolliment que vaig sentir, fou un estímul poderós que em portà a l’estudi i a l’estimació pels llibres i per aquesta ciutat. Només desitjo per en Pere Rodeja el mateix cel que jo demano cada nit, una immensa llibreria on viure per tota la l’eternitat en companyia d’amics fidels i coneixements infinits.