Rodoreda, de ben a prop

Sento la gran Mercè Rodoreda més a prop després de llegir el seu Autoretrat, confegit per Mònica Miró i Abraham Mohino a partir dels seus textos, inèdits i publicats.

Aloma, Natàlia la Colometa, Teresa Valldaura, Eladi Farriols… i flors moltes flors. Les flors de l’avi, les flors de sempre.

I un fragment de la Plaça del Diamant que sempre m'ha acompanyat, aquell que narra el moment en que Natàlia percep el pas del temps: “No el temps dels núvols i del sol i de la pluja, i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dins el temps de les tardors(...) sinó el temps de dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia”.

He sentit un calfred al veure'l en la tria del retrat per definir l'escriptora. Sentia vertigen la primera vegada que el vaig llegir i ara en sento encara més, molts anys més tard.  Jo també, en llegir-lo, vaig tenir aquesta percepció del pas de temps. Només tenia disset anys. Després de mitja vida tornar a aquelles línies em posa davant el mirall, trencat o no, de tota una existència, per descobrir, no sé si amb por o amb goig com el temps m'ha pastat a mi i als meus, i com a poc a poc ens va fent tal com serem el darrer dia.

Autoretrat desgrana tota una vida, la de Mercè Rodoreda, i en ella les claus del seu escriure. Intimista i detallista. Viure i escriure com una mateixa cosa. Ens explica, com ho faria una amiga el perquè de cada cosa.

Mirífic és el pròleg de Mirall Trencat, recollit a l'obra. La narració de com engendra cadascun dels personatges, recollint aquella mirada madura al costat del Leman, aquella alegria d'infant, el deix melancòlic de la rosa en el gerro de vidre del notari.

Gairebé onírica la relació d'amistat que ella estableix amb els personatges que ha creat, i que poblaren el seu retir a Romanyà. Compartir les postes de sol amb el notari Riera, passar comptes de vides i trobades amb tots els personatges creats, convocats per l'escriptora ja en la vellesa. I respondre, amb humilitat i paciència, a totes les raons presentades pels seus protagonistes. Gairebé un guió per una nova novel·la. Magistral.

I de la Colometa, el perquè, el com i el què del personatge, que és la pròpia Mercè sense ser ella. El sentit de la vida, materialitzat en un altre cos i una altra biografia. La plaça del Diamant es va escriure en la distància de l'exili a Ginebra, i els seus escenaris són una geografia mental del record, per ensenyar-nos com en la memòria enyorada, els records tenen vida pròpia i configuren el nostre dia a dia per la resta del temps que ens queda per viure.

MIRÓ, Mònica i MOHINO, Abraham. Mercè Rodoreda, Autoretrat. Barcelona. Angle Editorial, 2008.

Olor de Tossa

Olor o aulor de torrades i llet amb xocolata, dels esmorzars d’abans d’anar a col·legi. Olor de colònia de quan la mare em pentinava. De roba neta de la bata de quadrets roses i blancs. Olor sense olor, de les monges vestides de negre. Olor de guix, de goma i de fusta de llapis del col·legi de monges. 

Olor dolcíssima de les gomes de nata, que ens recava d’estrenar. Olor de les roses de color rosa de l’altaret del mes de Maria. Olor de terra molla de les tardes de fosc, quan ens recollien a la porta amb els paraigües. Olor de til·la, collida en cistells dels dos arbres del pati. Olor de sèu i de pintura resseca del sol, del busi de l’avi. 

Olor de mar, un punt pudenta, d’ensumar els caragols, les algues i els bogamarins secs, trobats a la sorra. Olor dolcenca d’aquelles roselles taronja que s’han perdut per sempre. Olor de peix fregit, dels sopars a casa els avis, i de patates de l’avia, rodonetes i dolces. Olor d’all i sofregit de tomata dels fideus amb aranyes. Olor d’arròs de Tossa, de pujant l’escala els diumenges, repescat pels carrers estrets, encara avui. Arròs de Tossa, ni caldós ni paella. Olor del llor bullit amb les aranyes, amb patates o arròs. Olor de la picada que màgicament desvetlla l’aroma ancestral de les mandonguilles. Olor dels bunyols, matafaluga i sucre. 

Olor de pa nou al forn de ca l’Aragay. Olor de la coca de pinyons de la mare, que per sorpresa apareixia al forn de casa. Olor de les arengades seques a la porta de les botigues. Olor de totes les olors de la botiga de Ca la Maria Felip.

Olor de medicament antic, concentrat a les parets de la farmàcia, entre pots de porcellana i ampolles de vidre. Olor de metge, de la consulta del Sr. Lluís. Olor d’alcohol del bullidor minúscul del practicant, que presagiava la punxada fatal.

Olor de tabac en caixes de tots colors alineades a les lleixes de l’estanc, quan anàvem a buscar el diari. I olor de paper, dels primers llibres que em vaig comprar en català.

Olor de les galetes de Santa Coloma, portades pels pelegrins. Olor de les atxes quan cremen, cera calenta, i olor del ble fumejant que s’apaga. Olor de ginesta, recollida amb ànsia en grans coves per Corpus. Olor dels lliris de les nenes de comunió, en dues files, acompanyant la custòdia. Olor de flors trepitjades  i barrejada amb boix i pètals de rosa, per terra, després de la processó. Olor de l’encens que s’escampa per la nau de l’església. Olor de la flor de castell, de les creus de maig, barreja de sempreviva i esparreguera. Olor d’espígol, pres a les mans després de recollir-ne aquelles pinyes discretes de petites flors lila ordenades. Olor de farigola i romaní, de quan anàvem a bosc, olor dels retxos recent collits a Aiguafina. Olor melosa de les garrofes que trencàvem i xuclàvem només per comprovar l’aspror a la boca, una vegada més.  Olor de les figueres, amb la promesa de les figues, guanyades amb el badoc.  Olor de pins, recent plogut, balsàmica i dolça. Olor de cargol, humida i tova, en els racons ombrívols.

Olor dels forasters, loció contra els mosquits de les angleses, colònies impossibles. Olor de crema solar sobre pells molt rostides.  Oli de llimona i coco i l’ampolla blanca d’Aftersun. Olor de la Nivea de la caixa blava de la calaixera de casa. Olor de tabac de pipa bo, portat de Suïssa, mel i sàndal i nou moscada. Olor de cigarrets a les terrasses d’estiu.

Olor de fusta cremada i pólvora per Sant Joan. Olor dels xurros de la fira de Sant Pere. Olor de perfum i colònies de Can Seyna, i de tota la botiga, en general. Olor d’Estivàlia de Puig, Aqua Brava, la dels anuncis de torsos nus sobre velers i onades. L’Air du Temps de Nina Ricci, Shalimar de Guerlain,  Paco Rabanne pour homme, Anaïs de Cacharel... Olor del sabó i la colònia de Maja de Myrurgia, que tant embadalia les turistes. Olor de Maderas de Oriente. Olor de la meva pell amb nous aromes, i olor de la meva pell encara, després de passar-hi el sol.  Olor del vi nou, assenyalat amb la branca de pi penjada a la porta. Olor de les castanyes, torrades al foc a terra de la casa vella. 

 Olor de cada casa, totes diferents. Olor de mar, arreu i per sempre.
Presentat, sense èxit, en els II Jocs Florals de Tossa, 2018.

Com s'assembla la vida als somnis a Ciutadella

Pau Faner ens presenta una vegada més el seu escenari particular de nen de postguerra a la perifèria de la perifèria, que ell en fa el centre del món:  Ciutadella, i més concretament el petit barri on viu en Drus, entre el carrer de Santa Bàrbara, la Contramurada i el col·legi dels Salesians, annex al convent de Santa Clara. Un món petit per un nen petit, ben poca cosa, però per ell tot un univers, poblat per fades, àngels i bruixots.

Les fades, les seves amigues, na Duna, na Dafne, na Laura...i els bruixots, els homes dolents, inquietants, abusadors, que terroritzen la seva vida d'alumne i les anades i vingudes de l'escola, per camins mal il·luminats i perillosos. Ens fan pensar que l'illa era, també, la darrera frontera, refugi de personatges tèrbols i marginats.

I entremig, els grans que l'estimen, la mare, el pare, l'àvia, l'oncle, la germana, tots immersos en la precària realitat de postguerra. Gairebé pobres. 

Ben aviat t'adones que aquest no és un diari d'infantesa qualsevol, d'un nen qualsevol. Pau Faner és capaç de posar-se en la pell de Drus per parlar i explicar el món com un nen, entre la dura realitat i el somni. Al mateix temps, però, l'autor ens transmet, sense fer-ne esment, l'angoixa de la recança d'un món definitivament desaparegut. Un món poblat pels personatges familiars que acompanyen Drus, revestits de la màgia dels somnis, on les noies tenen ales de papallona, els àngels de la guarda romanen esperant eternament els nens que ja s'han fet grans, les venedores de llaminadures suren etèries entre les lleixes de la botiga, i on també, tristament, la mort s'emporta els nens i les nenes i la desolació els suïcides. Tots d'avui per demà, dures experiències adultes que els nens no corprenen i s'expliquen a la seva manera.

I tots plegats transiten per uns escenaris coneguts però avui radicalment transformats, una Cala Santandria verge, una platja Gran per ells sols, camins de bicicleta, un canal perillòs, que s'endu ases i nens, una plaça des Born solitària i llunyana, on anar a patinar, una Cala Vajol capaç de conservar la memòria de la moto guzzi de l'amic desaparegut i amb ella una part essencial de la infantesa que passa. Enterrada per sempre sota un munt de còdols i una creu, com un panteó.

En Drus, en Pau Faner hi diposita l'essència de la infantesa, la seva i la de tots, i hi dibuixa, a través d'aquella mirada, l'univers perdut de la Menorca d'abans, sobretot de Ciutadella, i a través d'ella el món petit que cada infant guarda en el seu interior, i perviu ben endins, a voltes aniquilat pel present, com l'àngel d'en Biel, que es deixa la vida esperant l'infant que no tornarà perquè en Biel s'ha fet gran i el nen ja no existeix.

Un nom en cada barca

Allà d’on jo vinc les barques porten el nom dels fills de cada casa: Toni, Sebastià, Pere, Rosa… Algunes parlen dels seus amos, que amb orgull les encarregaren amb el fruit d’unes bones calades d’estiu. D’altres s’anomenen com la mare, la germana, la dona… noms que es repeteixen en cada portal perquè formen part de la memòria familiar de cada casa. Rosa com l’àvia Roseta, Maria com la filla estimada, Antònia com la dona que els va fer somniar i mai varen haver… Un codi sentimental escrit en colors brillants a la banda esquerra de proa, comandant cada varada, vigilant cada tempesta, augurant la bona pesca per assegurar un hivern sense angúnies.

Des del meu poble no es veuen les postes de sol. La corona de muntanyes que l’envolta amaga l’espectacle diari i el sol es colga entre pins un parell d’hores abans que es faci fosc. Per compensar-ho cada dia veiem les millors albades de la Mediterrània. A tocar de l’illa, el sol s’enfila discret mostrant els primers raigs del nou dia. No és ni vermell ni groc ni blanc, és esclatant de llum, brillant i rotund sobre les daurades i manses onades que l’albada asserena per completar l’espectacle. Primer és un raig, després una mitja lluna tombada i de cop, la rodona incandescent es retalla sobre el mar en una simfonia de daurats que reverbera sobre l’onatge. Ja és de dia, i a poc a poc la vil·la va prenent color, desterrant la fosca per unes hores i estrenant un nou dia en una cadència que es repeteix des de fa segles, amb diferents protagonistes però amb el mateix paper per interpretar, sobreviure sobre una terra eixuta i una mar a voltes brava i d’altres maternal i proveïdora.

Al meu poble les mans pacients dels homes han omplert de feixes els turons que l’envolten. En dies de sol i vent, quan la mar no es deixa, s’han quedat en terra per anar al tros. Dia a dia i any a any han bastit una arquitectura de feixes on plantar-hi vinya, avellanes, algun presseguer i també figueres. Des del poble fins a la carena, la natura ha esdevingut un jardí, i cada feixa, entre lilàs i mare-selves, pot explicar el somni d’un home. Cada tros té un nom, i tots ens parlen de la duresa de la terra, la manca d’aigua i la tossuderia dels pescadors en terra.

 

La gent d’allà no coneix descans a l’hora de procurar-se la vida. Haver nascut en aquell racó de món, d’una bellesa insòlita i un isolament secular, no ha estat cap avantatge fins fa quatre dies. Abans, durant molts segles, els homes i les dones i fins i tot els seus infants, han conegut la fam i la misèria. Saben que és esgarrapar a la mar l’escàs tribut per sobreviure, domesticar una terra esquerpa per fer-la produir verdures, hortalisses i fruites, recórrer carenes i sots a la recerca d’aglans, avellanes, bolets i móres.

Del bosc, els homes del meu poble, també van saber treure’n el profit de l’escorça dels suros. Despullaven l’arbre i en venien aquesta per terres llunyanes. Al bosc també hi havia els carboners. Cremaven fusta d’una manera sàvia per les cuines, estufes i petits obradors. Els carboners venien de fora, de terres llunyanes on l’hivern vesteix de neu les muntanyes i hi fa impossible qualsevol feina. Aquests homes de sutge i foc baixaven des de les muntanyes i solcaven el país fent carbó en els llocs de sempre, aturant-se en les clarianes conegudes, trepitjant camins ancestrals i refent després la ruta cap a casa en arribar el bon temps.

Sempre ha estat dur, però l’abraçada de l’arc de sorra de la Mar Gran no deixa anar fàcilment els seus fills cap a terres més pròsperes. Com a molt, i quan les coses s’han posat més difícils, els ha deixat sortir una temporada, fent-los prometre que tornarien al cap d’uns mesos o al cap d’uns anys. Fou així com molts dels vilatans s’embarcaren en els llaüts, per vendre sal de Torregrossa i repartir-la per tota la costa fins els salins de l’Escala. Fou així també que d’altres de més agosarats s’embarcaren en grans vaixells cap un lloc llunyà i misteriós anomenat Montevideo. Una ciutat llegendària que calia travessar tot un oceà per anar-hi, però que recompensava als qui arribaven amb futur i fortuna. Un capital per forjar una riquesa i poder tornar a l’arc maternal de la Mar Gran que els esperava. 

Els que es quedaven, vells, infants i dones, tots bescantats de les oportunitats del nou món, sovint patien l’altre cara del mirall en la mateixa platja de la Mar Gran. La feina d’anar a tirar l’art cada dia convocava els més pobres a escenificar la trista coreografia de la misèria. Dos immensos caps de corda amb una baga per passar-hi el muscle i una gran bossa de xarxa per tensar. Dues barques preparaven l’ormeig i un cop enllestit aquest, al centre de la badia, gent de tota edat estirava amb força, platja endins, per aconseguir una collita de peix que desprès es repartia. Poca cosa més que el que calia per passar el dia, i esperar l’endemà per tornar a buscar-se la vida. La mar grumeja els homes però no els enfita, no fos cas que s’oblidessin de qui mana. Així fou durant molts segles. I així ho recorden els més grans, ara que tot canvia i res s’assembla. Barques i homes d’un temps passat que no tornarà, homes i mar i una terra eixuta. El meu poble. 

                       Primer premi de prosa poètica dels I Jocs Florals de Tossa. 2017

                            

Pel que hem viscut i pel que viurem...

S'acaba l'any, arriba el Nadal com a primera porta per traspassar, recomptar-nos i seguir endavant. Recordem els que ja no hi són i repassem el que hem viscut. Ens ho varem prometre a nosaltres mateixos, i ho hem acomplert, potser només en part. Ens ho devem i els hi devem. Cada any que passa, vivim més vides, i ens carreguem amb el desig d'aprofitar al màxim cada batec, d'estimar més, d'estar pels que tenim a prop, lluny i més lluny. 

Miquel Martin, enguany, ens ha fet l'inventari del que som i de com som. Un bon moment per llegir les seves proses, al recer assolellat, o a la vora del foc, tal com fa ell mateix...

Tot ens fa profit [i que per molts anys!]

  Som l'aigua que hem begut, assedegats i suosos, i també aquells rius i mars i estanys on ens submergim com si volguéssim tornar als orígens més remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi robust d'una vinya ferrenya que ja conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les herbes bosqueroles. Xuclem gambes, escurem ossos i garoines, escopim espines. La nostra pell està colrada per milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a cada replec del cos la pols i l'arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius que un roc rebec o una arrel pèrfida ens va tatuar sense pietat. Com la bestiola espantada o acorralada, ens hem llimat les ungles esgarrapant amb fúria o ens hem esmolat les dents de tant serrar-les de ràbia continguda. Acumulem arrugues com el roure acumula anelles al seu tronc: ens pansim, minvem, ens encarcarem.

  Som la ventada eixordadora que ens sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les mantes, hem assumit l'estrèpit de les tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptil reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga, submisos. Hem vist volves de neu d'una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques que presagiaven temporals, i aquell gebre finíssim que es desfà com polsim estel·lar.

Som l'ombra que ens acull a l'estiu i el recer assolellat que cerquem a l'hivern. Som la nit que no s'acaba. Som la llenya que hem cremat. Som la tarda allargassada i ronsa. Hem crescut enfilant-nos a les branques d'arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre panotxes de blat de moro. Com bons salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i mores i gerds silvestres. Hem flairat roses i romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem palpat l'escorça dels suros i la fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres peus s'han endurit a còpia de trepitjar camins pedregosos i cales de còdols, i les nostres mans desprenen l'aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor destil.la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.

  Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel seré, la mar encalmada, els prats que verdegen o les muntanyes llunyanes de neus perpètues. Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa profit, que l'erosió matisa i ens poleix.

 

Som obres d'art. Escultures humanes esculpides per la natura i el temps.

Miquel Martin i Sierra. Proses reposades.

Entropia al museu, l'antiexposició.

Francesc Torres, artista i creador. Artista. Creador. Tots els artistes són creadors i tots els creadors són artistes. Em pregunto per aquesta necessitat subtil de posar dos epítets redundants al costat del nom d'algú, per definir-lo. Una aclucada d'ulls a l'amiga Eva Vàzquez, que fa pocs dies des de Presència pensava en veu alta sobre l'absurda tirada a etiquetar algú com a poeta i escriptor. Tendències que, en aquest món que anem fent dia a dia, cada vegada haurien de tenir menys sentit, en la mesura que siguem capaços de capir que tot, tot, tot, està feliçment relacionat. Savis homes de lletres, científics humanistes, filòsofs tots. Retorn als orígens del coneixement?

I tot això perquè en Francesc Torres, des d'una sala temporal del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ens ofereix un exercici trencador, revulsiu, un punt irreverent i intensament suggerent.


Entropia, segons la Viquipèdia: L'entropia és una magnitud termodinàmica definida originàriament com a criteri per a predir l'evolució dels sistemes termodinàmics. Des de la seva introducció per Rudolf Clausius l'any 1865, han aparegut diverses definicions d'entropia, la més rellevant de les quals (elaborada per Ludwig Boltzmann) va relacionar el concepte d'entropia amb el grau de desordre d'un sistema. Aquesta nova perspectiva de l'entropia va permetre estendre el concepte a diferents camps, com ara a la teoría de la informació, la intel·ligència artificial, la vida o el temps.

Si el museu és ordre, catàleg, controls per visitants i per obres, vigilància, tempos, itineraris i discursos ben travats, l'exposició és tot el contrari. Ens mostra l'antimuseu, l'altre ego, el darrera de les bambolines, sense glamour, càmeres ni controls ambientals. La vida a pèl, el que som a partir dels nostres actes. Misèria humana, un retrat en negatiu d'un món que volem polit, clar i ben explicat.

Francesc Torres, per encàrrec del Museu, ha preparat una antiexposició alliçonadora del que hem estat i del que som. Ha evitat les obres consagrades que hom troba penjades a les sales d'aquell temple, ha bescantat les segones i terceres opcions, custodiades en el fons de reserva, a l'espera d'una oportunitat, pacients en la foscor del rebost de la cultura.

Ha escollit les peces rebutjades, objectes maldestres de mal encaixar. Salvades per un número de catàleg. Aquesta eina poderosa que tenim els gestors de patrimoni. Si quelcom té un número vol dir que compta, i si compta, existeix, amb patent de cors per ser conservat, sota l'empara de la inèrcia dels administradors i l'ombra omnipresent de les lleis de patrimoni.

Torres s'ha fixat en el rebuig, en les coses inexposables que s'han bescantat de la selecció de vedettes. I en aquell submón de les col·leccions del museu, hi ha trobat un alter ego del que som. Imatge especular que ell mateix provoca en el mirall penjat a la sala al costat del retaule de Bernat Martorell, segle XV, que mostra impúdic els ulls matxucats amb el punxó de la intolerància. Com les nimfes i dones reals, esbudellades i mutilades per la misogínia, reparades amb asèptica cinta de conservació, esparadrap de la memòria.


Tot plegat per mostrar-nos l'altra expressió de la humanitat, aquella que odia l'art perquè el rebutja, perquè no suporta el seu missatge, la imatge en el mirall que li recorda què som. A partir d'aquí tot un catàleg de greuges contra els més dèbils, contra les dones, els jueus, els perdedors de les guerres...Un retrat fidel de la història a la llum de la cultura. Un immens interrogant sobre el món que ens acull, sobre l'ordre impol·lut i la llum mesurada de les sales del museu. Sobre el que ensenya i el que amaga, i sobre el que s'ha conservat, a la llum i  l'ombra, sota el sol que cada dia surt i que volem veure diferent. Sobre la mirada que hi projectem.

I a la fi, l'escena final, desenes de castells de cartes enmig de bombes que no van explotar, fragments de gàrgoles de tots els temps, cornises, columnes i rajols. Art, atzar, destrucció i conservació. Som el que som fruit de l'atzar o el destí ens tria? Una bona pregunta per anar reflexionant mentre dissenyem menús, llistem regals impossibles. La vida.

Trista memòria dels camins

No era prou la pena que teníem com a poble que se sent maltractat. L'experiència dolorosa de sentir-nos dissidents a casa nostra. D'abraçar les nostres filles davant l'amenaça real que es confirma. D'haver de sentir-te vella i gran quan el teu fill et diu que passis darrera, que ell ja es posarà davant, per parar els cops. Por real mentre la ràbia et fa cridar que no tens por. I així fabricar records que voldries evitar perquè et punxen l'ànima. Ens han trencat l'ànima i no ens ho mereixem, ni com a catalans ni com espanyols.

 I entremig històries tendres de gent que pensa i que treu del rebost de la història recursos oblidats, com aquell jersei sorgit que l'avi guardava a la barca per si de cas. Algú va pensar que venien magres, i que no fa tant existí un lloc que fou aixopluc i bressol, un lloc amb llençols, llits i pa amb llet pels pobres refugiats.

Aquest lloc existeix, no gaire lluny de casa. És Elna, bressol dels expulsats de casa seva, dels més febles. I algú va pensar que aquella gent, germans del nord, no ens defraudarien. I no ho van fer. Van fer-nos les paperetes imprescindibles que amb tant afany i ràbia buscaven els guàrdies. I ens guardaren les urnes, l'objecte més protegit d'aquell dia de plom, la copa on dipositar les nostres esperances.

I desprès portar-les cap aquí perquè era aquí on havíem de votar. I novament la història ens regalà viaranys amagats per creuar la ratlla. Urna a urna, la voluntat d'un poble retornà pels vells camins de l'exili.

Al cap i a la fi, 78 anys no són res, menys d'una vida i sempre hi ha pares que recorden als fills camins imprescindibles per quan tot sembla que s'enfonsa. Amarga experiència.

Un tresor amagat en un record de la memòria, poca cosa, tot un símbol.