Repleguem veles, endrecem roba, tanquem maletes, la lògica del calendari ens porta a la fi de les vacances estiuenques. Ho recollim tot amb desgana, revivint records lligats als objectes que ens han acompanyat aquests dies, sensacions evocadores de dies suaus, envoltats del blau del mar i del soroll de les onades. Passarem l'hivern i esperarem l'any vinent quan la lluna d'agost ens confirmi el nostre dret de gaudir novament del paradís. Aleshores refarem l'inventari de costums i coneixences. Rostres amics i vells coneguts de sorra. I ens agradarà veure i creure que tot segueix més o menys igual. Que som els mateixos i que no estem pitjor.
Enguany però, ens en falta un. En Josep M. Ainaud de Lasarte ens ha deixat a mitjans agost. Ha mort com ha viscut, discretament. El seu allunyament de la vida pública ens ha estalviat la pena de valorar la seva inexorable senectut. Però als habitants del paradís blau encara vam poder gaudir una mica més de la seva presència. Ell era dels de casa, dels de Tossa abans que Tossa s'escrivís en mil llengües i fos coneguda arreu. Ell va passar els estius de la infantesa i la guerra civil al poble i mai s'estalviava de recordar-ho. I nosaltres el comptàvem com un dels nostres estiuejants més il·lustres. Entranyable.
Personalment em reconforta haver pogut parlar amb ell i em sento privilegiada d’haver pogut gaudir de la seva generositat. Un matí de 2004 a l’Arxiu amb la Gemma Domènech estàvem acabant un dels treballs més fascinants que m’ha reportat la meva feina. Anys enrere havíem adquirit una caixa de préssecs amb 1358 plaques fotogràfiques de vidre, de temàtica excursionista. Com a referència comptavem tan sols amb una nota arrugada amb la paraula Xicart. A partir d’aquests pista vàrem estirar el fil fins aconseguir identificar l’autor, Joan Xicart Rigual (1878-1954), la localització de la majoria de les imatges, instantànies dels pioners de l’esqui a casa nostra, entre moltes altres, i la família del fotògraf. La nostra investigació ens va portar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, del qual n’era membre fundador i a la Secció de Fotografia del Centre Excursionista. La nostra recerca va ser apassionant i molt fructífera. Però necessitàvem que una veu autoritzada ens contextualitzés el personatge i el moment cultural que va viure a la Barcelona del primer terç del segle XX. Aquesta veu autoritzada la vam trobar en la persona de Josep M. Ainaud. Vam gosar trucar-lo, i va respondre sense vacil·lar: El gran fons perdut de la història de la fotografia a Catalunya! Aquesta benedicció ens va donar la certesa que buscàvem. Va accedir a venir a examinar el fons i en va fer la pública presentació el dia que vàrem inaugurar l’exposició. En guardo un record inesborrable que després he pogut reviure en les nostres trobades pels carrers de Tossa. Em va dedicar el catàleg de l’Exposició.
I ara, al recordar la persona i rellegir la dedicatòria, a la llum de tants comentaris en motiu de la seva mort, veig que ell era així. Proper i disposat. Fent amics i sumant, pel be del país que tant va estimar. Gràcies Ainaud i fins a sempre!
