Vespre tard en el vestidor de dansa. A una companya li cau
quelcom a terra. Ho recull explicant que és un mocador amb la imatge d'un semidéu.
Avui, mentre treballava, una noia li ha donat tot explicant-li la historia de
Perseu.
Perseu fou concebut per Zeus, que va seduir Danae que es trobava reclosa pel seu pare,
tot transformant-se en una pluja d’or. Danae va concebre i criar en silenci el
fill de Zeus i el jove va esdevenir un heroi de brillants gestes a l’Olimp. Hi ha més marro en la
història de Perseu, com també n’hi ha en les històries que ens passen cada dia.
El que realment importa, però, és la capacitat dels clàssics per esdevenir
actuals, la transcendència de la cultura.
En un moment la màgia ha entrat en aquell vestidor ple de
noies cansades a quarts de deu del vespre. Algú ha introduït una història de
déus i semidéus en la nostra quotidianitat, per fer-nos sentir una mica
especials, aturar el temps i somniar.
I penso que aquesta és la força de la cultura, aquesta
capacitat de fer-nos transcendir de la rutina, en un context de històries i
llegendes que hem heretat. Avui, com fa vint-i-cinc segles hi ha coses que no
canvien, pares, filles, amors contrariats... i això és el que té la cultura, fer reviure històries d’aquest món paral·lel on tot és possible. Oblidar
el dia a dia per somniar històries d’altres, reals o inventades. I mirar-nos en
el mirall de la fantasia per continuar somniant i vivint. Com els primers homes
al voltant de la foguera a la cova, com les rondalles a la vora del foc, com les
superproduccions i els grans relats, com les simfonies i les operes, com aquell
quadre que ens imanta o aquella escultura especial. Tot conspira en la mateixa
direcció. Transcendir la vida real i mirar més enllà, amb les alforges plenes
de l’experiència i la capacitat d’imaginar altres mons, altres vides, per
comprendre la nostra i dominar el nostre destí. Cultura, l’aliment de les
ànimes, el conjur de la rutina, la clau de la nostra existència.
