Olor de Tossa

Olor o aulor de torrades i llet amb xocolata, dels esmorzars d’abans d’anar a col·legi. Olor de colònia de quan la mare em pentinava. De roba neta de la bata de quadrets roses i blancs. Olor sense olor, de les monges vestides de negre. Olor de guix, de goma i de fusta de llapis del col·legi de monges. 

Olor dolcíssima de les gomes de nata, que ens recava d’estrenar. Olor de les roses de color rosa de l’altaret del mes de Maria. Olor de terra molla de les tardes de fosc, quan ens recollien a la porta amb els paraigües. Olor de til·la, collida en cistells dels dos arbres del pati. Olor de sèu i de pintura resseca del sol, del busi de l’avi. 

Olor de mar, un punt pudenta, d’ensumar els caragols, les algues i els bogamarins secs, trobats a la sorra. Olor dolcenca d’aquelles roselles taronja que s’han perdut per sempre. Olor de peix fregit, dels sopars a casa els avis, i de patates de l’avia, rodonetes i dolces. Olor d’all i sofregit de tomata dels fideus amb aranyes. Olor d’arròs de Tossa, de pujant l’escala els diumenges, repescat pels carrers estrets, encara avui. Arròs de Tossa, ni caldós ni paella. Olor del llor bullit amb les aranyes, amb patates o arròs. Olor de la picada que màgicament desvetlla l’aroma ancestral de les mandonguilles. Olor dels bunyols, matafaluga i sucre. 

Olor de pa nou al forn de ca l’Aragay. Olor de la coca de pinyons de la mare, que per sorpresa apareixia al forn de casa. Olor de les arengades seques a la porta de les botigues. Olor de totes les olors de la botiga de Ca la Maria Felip.

Olor de medicament antic, concentrat a les parets de la farmàcia, entre pots de porcellana i ampolles de vidre. Olor de metge, de la consulta del Sr. Lluís. Olor d’alcohol del bullidor minúscul del practicant, que presagiava la punxada fatal.

Olor de tabac en caixes de tots colors alineades a les lleixes de l’estanc, quan anàvem a buscar el diari. I olor de paper, dels primers llibres que em vaig comprar en català.

Olor de les galetes de Santa Coloma, portades pels pelegrins. Olor de les atxes quan cremen, cera calenta, i olor del ble fumejant que s’apaga. Olor de ginesta, recollida amb ànsia en grans coves per Corpus. Olor dels lliris de les nenes de comunió, en dues files, acompanyant la custòdia. Olor de flors trepitjades  i barrejada amb boix i pètals de rosa, per terra, després de la processó. Olor de l’encens que s’escampa per la nau de l’església. Olor de la flor de castell, de les creus de maig, barreja de sempreviva i esparreguera. Olor d’espígol, pres a les mans després de recollir-ne aquelles pinyes discretes de petites flors lila ordenades. Olor de farigola i romaní, de quan anàvem a bosc, olor dels retxos recent collits a Aiguafina. Olor melosa de les garrofes que trencàvem i xuclàvem només per comprovar l’aspror a la boca, una vegada més.  Olor de les figueres, amb la promesa de les figues, guanyades amb el badoc.  Olor de pins, recent plogut, balsàmica i dolça. Olor de cargol, humida i tova, en els racons ombrívols.

Olor dels forasters, loció contra els mosquits de les angleses, colònies impossibles. Olor de crema solar sobre pells molt rostides.  Oli de llimona i coco i l’ampolla blanca d’Aftersun. Olor de la Nivea de la caixa blava de la calaixera de casa. Olor de tabac de pipa bo, portat de Suïssa, mel i sàndal i nou moscada. Olor de cigarrets a les terrasses d’estiu.

Olor de fusta cremada i pólvora per Sant Joan. Olor dels xurros de la fira de Sant Pere. Olor de perfum i colònies de Can Seyna, i de tota la botiga, en general. Olor d’Estivàlia de Puig, Aqua Brava, la dels anuncis de torsos nus sobre velers i onades. L’Air du Temps de Nina Ricci, Shalimar de Guerlain,  Paco Rabanne pour homme, Anaïs de Cacharel... Olor del sabó i la colònia de Maja de Myrurgia, que tant embadalia les turistes. Olor de Maderas de Oriente. Olor de la meva pell amb nous aromes, i olor de la meva pell encara, després de passar-hi el sol.  Olor del vi nou, assenyalat amb la branca de pi penjada a la porta. Olor de les castanyes, torrades al foc a terra de la casa vella. 

 Olor de cada casa, totes diferents. Olor de mar, arreu i per sempre.
Presentat, sense èxit, en els II Jocs Florals de Tossa, 2018.

Com s'assembla la vida als somnis a Ciutadella

Pau Faner ens presenta una vegada més el seu escenari particular de nen de postguerra a la perifèria de la perifèria, que ell en fa el centre del món:  Ciutadella, i més concretament el petit barri on viu en Drus, entre el carrer de Santa Bàrbara, la Contramurada i el col·legi dels Salesians, annex al convent de Santa Clara. Un món petit per un nen petit, ben poca cosa, però per ell tot un univers, poblat per fades, àngels i bruixots.

Les fades, les seves amigues, na Duna, na Dafne, na Laura...i els bruixots, els homes dolents, inquietants, abusadors, que terroritzen la seva vida d'alumne i les anades i vingudes de l'escola, per camins mal il·luminats i perillosos. Ens fan pensar que l'illa era, també, la darrera frontera, refugi de personatges tèrbols i marginats.

I entremig, els grans que l'estimen, la mare, el pare, l'àvia, l'oncle, la germana, tots immersos en la precària realitat de postguerra. Gairebé pobres. 

Ben aviat t'adones que aquest no és un diari d'infantesa qualsevol, d'un nen qualsevol. Pau Faner és capaç de posar-se en la pell de Drus per parlar i explicar el món com un nen, entre la dura realitat i el somni. Al mateix temps, però, l'autor ens transmet, sense fer-ne esment, l'angoixa de la recança d'un món definitivament desaparegut. Un món poblat pels personatges familiars que acompanyen Drus, revestits de la màgia dels somnis, on les noies tenen ales de papallona, els àngels de la guarda romanen esperant eternament els nens que ja s'han fet grans, les venedores de llaminadures suren etèries entre les lleixes de la botiga, i on també, tristament, la mort s'emporta els nens i les nenes i la desolació els suïcides. Tots d'avui per demà, dures experiències adultes que els nens no corprenen i s'expliquen a la seva manera.

I tots plegats transiten per uns escenaris coneguts però avui radicalment transformats, una Cala Santandria verge, una platja Gran per ells sols, camins de bicicleta, un canal perillòs, que s'endu ases i nens, una plaça des Born solitària i llunyana, on anar a patinar, una Cala Vajol capaç de conservar la memòria de la moto guzzi de l'amic desaparegut i amb ella una part essencial de la infantesa que passa. Enterrada per sempre sota un munt de còdols i una creu, com un panteó.

En Drus, en Pau Faner hi diposita l'essència de la infantesa, la seva i la de tots, i hi dibuixa, a través d'aquella mirada, l'univers perdut de la Menorca d'abans, sobretot de Ciutadella, i a través d'ella el món petit que cada infant guarda en el seu interior, i perviu ben endins, a voltes aniquilat pel present, com l'àngel d'en Biel, que es deixa la vida esperant l'infant que no tornarà perquè en Biel s'ha fet gran i el nen ja no existeix.

Un nom en cada barca

Allà d’on jo vinc les barques porten el nom dels fills de cada casa: Toni, Sebastià, Pere, Rosa… Algunes parlen dels seus amos, que amb orgull les encarregaren amb el fruit d’unes bones calades d’estiu. D’altres s’anomenen com la mare, la germana, la dona… noms que es repeteixen en cada portal perquè formen part de la memòria familiar de cada casa. Rosa com l’àvia Roseta, Maria com la filla estimada, Antònia com la dona que els va fer somniar i mai varen haver… Un codi sentimental escrit en colors brillants a la banda esquerra de proa, comandant cada varada, vigilant cada tempesta, augurant la bona pesca per assegurar un hivern sense angúnies.

Des del meu poble no es veuen les postes de sol. La corona de muntanyes que l’envolta amaga l’espectacle diari i el sol es colga entre pins un parell d’hores abans que es faci fosc. Per compensar-ho cada dia veiem les millors albades de la Mediterrània. A tocar de l’illa, el sol s’enfila discret mostrant els primers raigs del nou dia. No és ni vermell ni groc ni blanc, és esclatant de llum, brillant i rotund sobre les daurades i manses onades que l’albada asserena per completar l’espectacle. Primer és un raig, després una mitja lluna tombada i de cop, la rodona incandescent es retalla sobre el mar en una simfonia de daurats que reverbera sobre l’onatge. Ja és de dia, i a poc a poc la vil·la va prenent color, desterrant la fosca per unes hores i estrenant un nou dia en una cadència que es repeteix des de fa segles, amb diferents protagonistes però amb el mateix paper per interpretar, sobreviure sobre una terra eixuta i una mar a voltes brava i d’altres maternal i proveïdora.

Al meu poble les mans pacients dels homes han omplert de feixes els turons que l’envolten. En dies de sol i vent, quan la mar no es deixa, s’han quedat en terra per anar al tros. Dia a dia i any a any han bastit una arquitectura de feixes on plantar-hi vinya, avellanes, algun presseguer i també figueres. Des del poble fins a la carena, la natura ha esdevingut un jardí, i cada feixa, entre lilàs i mare-selves, pot explicar el somni d’un home. Cada tros té un nom, i tots ens parlen de la duresa de la terra, la manca d’aigua i la tossuderia dels pescadors en terra.

 

La gent d’allà no coneix descans a l’hora de procurar-se la vida. Haver nascut en aquell racó de món, d’una bellesa insòlita i un isolament secular, no ha estat cap avantatge fins fa quatre dies. Abans, durant molts segles, els homes i les dones i fins i tot els seus infants, han conegut la fam i la misèria. Saben que és esgarrapar a la mar l’escàs tribut per sobreviure, domesticar una terra esquerpa per fer-la produir verdures, hortalisses i fruites, recórrer carenes i sots a la recerca d’aglans, avellanes, bolets i móres.

Del bosc, els homes del meu poble, també van saber treure’n el profit de l’escorça dels suros. Despullaven l’arbre i en venien aquesta per terres llunyanes. Al bosc també hi havia els carboners. Cremaven fusta d’una manera sàvia per les cuines, estufes i petits obradors. Els carboners venien de fora, de terres llunyanes on l’hivern vesteix de neu les muntanyes i hi fa impossible qualsevol feina. Aquests homes de sutge i foc baixaven des de les muntanyes i solcaven el país fent carbó en els llocs de sempre, aturant-se en les clarianes conegudes, trepitjant camins ancestrals i refent després la ruta cap a casa en arribar el bon temps.

Sempre ha estat dur, però l’abraçada de l’arc de sorra de la Mar Gran no deixa anar fàcilment els seus fills cap a terres més pròsperes. Com a molt, i quan les coses s’han posat més difícils, els ha deixat sortir una temporada, fent-los prometre que tornarien al cap d’uns mesos o al cap d’uns anys. Fou així com molts dels vilatans s’embarcaren en els llaüts, per vendre sal de Torregrossa i repartir-la per tota la costa fins els salins de l’Escala. Fou així també que d’altres de més agosarats s’embarcaren en grans vaixells cap un lloc llunyà i misteriós anomenat Montevideo. Una ciutat llegendària que calia travessar tot un oceà per anar-hi, però que recompensava als qui arribaven amb futur i fortuna. Un capital per forjar una riquesa i poder tornar a l’arc maternal de la Mar Gran que els esperava. 

Els que es quedaven, vells, infants i dones, tots bescantats de les oportunitats del nou món, sovint patien l’altre cara del mirall en la mateixa platja de la Mar Gran. La feina d’anar a tirar l’art cada dia convocava els més pobres a escenificar la trista coreografia de la misèria. Dos immensos caps de corda amb una baga per passar-hi el muscle i una gran bossa de xarxa per tensar. Dues barques preparaven l’ormeig i un cop enllestit aquest, al centre de la badia, gent de tota edat estirava amb força, platja endins, per aconseguir una collita de peix que desprès es repartia. Poca cosa més que el que calia per passar el dia, i esperar l’endemà per tornar a buscar-se la vida. La mar grumeja els homes però no els enfita, no fos cas que s’oblidessin de qui mana. Així fou durant molts segles. I així ho recorden els més grans, ara que tot canvia i res s’assembla. Barques i homes d’un temps passat que no tornarà, homes i mar i una terra eixuta. El meu poble. 

                       Primer premi de prosa poètica dels I Jocs Florals de Tossa. 2017