Una de les coses que més m'agrada quan camino per la ciutat és observar les plantes dels nostres jardins i carrers. Es tracta de petits detalls a la vista que, quan toca, es revesteixen de flors i ens anuncien la primavera propera, enmig del brogit, i sovint amb molt agraïment per les atencions que solen donar-los els qui en tenen cura.
Una d'aquestes plantes és la glicina de l'Escola Municipal de Música, antiga Farinera Ensesa o Montserrat, al carrer Barcelona, cantonada Emili Grahit. Si hi passeu ara, gairebé us costarà reconéixer-la. Ara llueix el tronc retorçat de molts anys de convivència amb la reixa veïna. Les dimensions de la planta, que ja passa d'enfiladissa i gairebé ha esdevingut arbre, fa pensar que porta allà tant anys com la tanca i potser més que la casa. Dóna fe de la seva edat el diàmetre dels seus troncs, que algú va decidir escapçar i que han restat en part empeltats amb la reixa de ferro, com vèrtebres monumentals del rèptil que s'intueix en les parts que han sobreviscut. M'agrada pensar que fou l'arquitecte Rafael Masó qui la manà plantar, quan cap a 1913 dissenyava aquell espai, entre industrial i casa de l'amo de la fàbrica.
Penso en Rafael Masó especialment a la primavera, quan la imponent planta s'omple de color malva amb petites flors replegades com origami japonès, que cauen i cobreixen el terra de lila, un treball preciosista digne d'un altre escenari més refinat.
Per completar l'espectacle, els liles de la glicina es barregen amb els malves dels arbres veïns, arbres de l'amor, com no podien ser d'altres, que cada any em meravellen amb la seva posada en escena al punt que la glicina es disposa a florir.
Ara que arreu hom comença a considerar dignes de protecció els exemplars d'arbres excepcionals, la humil glicina de l'Escola de Música, testimoni d'activitats diverses en la seva llarga vida, també mereixeria aquesta consideració. Si més no com a mut testimoni de tota una història de treball, d'oblit, de rehabilitació. Els jocs d'infants ressonen en aquest espai transmutat en pati d'escola, que els músics en projecte trepitgen cada tarda entre partitura i cançó, aliens a l'escenari que ocupen, en tant que humans, de forma fugissera i efímera, i que un dia potser oblidaran en fer-se grans.
Una d'aquestes plantes és la glicina de l'Escola Municipal de Música, antiga Farinera Ensesa o Montserrat, al carrer Barcelona, cantonada Emili Grahit. Si hi passeu ara, gairebé us costarà reconéixer-la. Ara llueix el tronc retorçat de molts anys de convivència amb la reixa veïna. Les dimensions de la planta, que ja passa d'enfiladissa i gairebé ha esdevingut arbre, fa pensar que porta allà tant anys com la tanca i potser més que la casa. Dóna fe de la seva edat el diàmetre dels seus troncs, que algú va decidir escapçar i que han restat en part empeltats amb la reixa de ferro, com vèrtebres monumentals del rèptil que s'intueix en les parts que han sobreviscut. M'agrada pensar que fou l'arquitecte Rafael Masó qui la manà plantar, quan cap a 1913 dissenyava aquell espai, entre industrial i casa de l'amo de la fàbrica.
Penso en Rafael Masó especialment a la primavera, quan la imponent planta s'omple de color malva amb petites flors replegades com origami japonès, que cauen i cobreixen el terra de lila, un treball preciosista digne d'un altre escenari més refinat.
Per completar l'espectacle, els liles de la glicina es barregen amb els malves dels arbres veïns, arbres de l'amor, com no podien ser d'altres, que cada any em meravellen amb la seva posada en escena al punt que la glicina es disposa a florir.
Ara que arreu hom comença a considerar dignes de protecció els exemplars d'arbres excepcionals, la humil glicina de l'Escola de Música, testimoni d'activitats diverses en la seva llarga vida, també mereixeria aquesta consideració. Si més no com a mut testimoni de tota una història de treball, d'oblit, de rehabilitació. Els jocs d'infants ressonen en aquest espai transmutat en pati d'escola, que els músics en projecte trepitgen cada tarda entre partitura i cançó, aliens a l'escenari que ocupen, en tant que humans, de forma fugissera i efímera, i que un dia potser oblidaran en fer-se grans.
