La frontissa de l'any

Escric des de la frontissa de l'any, 29 de desembre, dissabte, demà diumenge tot es precipitarà, i dilluns, serà un començament de setmana in pectore però un final de d'etapa de campionat. 

Moltes coses han passat, i molts estan molt més malament que fa un any. Alguns, pocs, estan millor i uns quants ens sentim més o menys igual, si no entrem en detalls...

Molts, com a país, hem viscut un any i especialment una tardor trepidant. Fa un any ni ens imaginàvem que visquéssim el que hem viscut. Però és que fa pocs més de tres mesos també pocs imaginaven que acabaríem l'any en els termes presents.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...

Per a tots vosaltres, els que esteu, millor, pitjor o igual si no entrem en detalls..., us deixo alguns consells per afrontar el nou any. Salut i força!

https://sites.google.com/site/rosamariagilblog/Powerpoint%20nadal3.ppsx?attredirects=0&d=1

Els herois juguen al whist

Un pringat de mitjana edat, que va ser nen a principis dels 80, quan va viure les millors vacances de la seva vida. Fotograf? publicista? i que ara es troba en plena crisi, en plena indigència moral. Des d'aquest pou existencial, un raig de llum adolescent li recorda la joventut perduda. Una noia que entra casualment a la seva vida, la seducció d'un personatge que arriba del passat i que li parla de la responsabilitat que té de ser feliç, perquè ella així li va prometre a un amic quan eren petits, abans de que passés tot. Aquesta desconeguda revestida de misteri que tant atrau al nostre personatge, acabarà essent una vella coneguda, algú que el relliga al fet tràgic que ho va canviar tot.


Es presenten records d'infantesa elaborats des del món adult. Tardes viscudes per uns individus que es pensaven que les vacances d'estiu i, sobretot la infantesa, eren invulnerables i eternes.

Hi ha un objecte central que catalitza la màgia d'aquells anys. Un joc de taula? una barraca en un arbre? La colla d'amics i tot un univers poblat de pares, àvies, rituals que es repeteixen, cançons de moda, camions d'obres...I l'ombra del futur que s'amaga darrera el darrer revolt.

Hi ha, tambè, la ingenuïtat despreocupada de la joventut, el carpe diem, enfront el gest cansat i derrotat de la maduresa. Una noia que vé del passat per enmirallar el protagonista i fer-li veure en què s'ha convertit. Què n'ha quedat dels seus somnis, i com un fet absurd pot capgirar tota una existència.Tot plegat una metàfora de la nostàlgia que sol afectar quan ja no tens somnis per acomplir o quan simplement penses que cal posar-hi data abans no s'esvaeixin definitivament.


Ja us deveu estar preguntant de qui parlo. Els anys 2009 i 2010, una novel·la i una pel·lícula ens presentaven un relat de la infantesa amb la volguda omissió d'un fet tràgic que planeja la realitat durant tota l'estona i només al final es revela de forma sobtada i crua. Magistralment, cadascú en el seu llenguatge, Vicenç Pagès amb Els jugadors de Whist i Albert Espinosa, amb Herois, ens varen regalar dues obres de ficció que somouen records, ens sedueixen per la nostàlgia i ens recorden la inesperada duresa de la vida.

He recorregut forces vegades els arguments tan ben trabats d'ambdues obres i em meravella com, en ambdos casos i simultàniament, en un enfoc clarament original per part de tots dos autors, hi pot haver tantes coincidències. Tot plegat porta a pensar que, ens agradi o no, ho vulguem o no, tots estem fets de la mateixa matèria, i que hi ha arguments universals que poden esdevenir clàssics. aleshores només és qüestió que la ploma empalmi amb el cor i les paraules i les imatges ens transportin al món dels contes per explicar-nos la vida. Com quan erem infants i les metàfores de prínceps i llops ens edulcoraven, en petites dosis, la realitat que esperava darrera el revolt.

Un semideu en un mocador de paper

Vespre tard en el vestidor de dansa. A una companya li cau quelcom a terra. Ho recull explicant que és un mocador amb la imatge d'un semidéu. Avui, mentre treballava, una noia li ha donat tot explicant-li la historia de Perseu. 

Perseu fou concebut per Zeus, que va seduir Danae que es trobava reclosa pel seu pare, tot transformant-se en una pluja d’or. Danae va concebre i criar en silenci el fill de Zeus i el jove va esdevenir un heroi de brillants  gestes a l’Olimp. Hi ha més marro en la història de Perseu, com també n’hi ha en les històries que ens passen cada dia. El que realment importa, però, és la capacitat dels clàssics per esdevenir actuals, la transcendència de la cultura. 

 En un moment la màgia ha entrat en aquell vestidor ple de noies cansades a quarts de deu del vespre. Algú ha introduït una història de déus i semidéus en la nostra quotidianitat, per fer-nos sentir una mica especials, aturar el temps i somniar. 

I penso que aquesta és la força de la cultura, aquesta capacitat de fer-nos transcendir de la rutina, en un context de històries i llegendes que hem heretat. Avui, com fa vint-i-cinc segles hi ha coses que no canvien, pares, filles, amors contrariats... i això és el que té la cultura, fer reviure històries d’aquest món paral·lel on tot és possible. Oblidar el dia a dia per somniar històries d’altres, reals o inventades. I mirar-nos en el mirall de la fantasia per continuar somniant i vivint. Com els primers homes al voltant de la foguera a la cova, com les rondalles a la vora del foc, com les superproduccions i els grans relats, com les simfonies i les operes, com aquell quadre que ens imanta o aquella escultura especial. Tot conspira en la mateixa direcció. Transcendir la vida real i mirar més enllà, amb les alforges plenes de l’experiència i la capacitat d’imaginar altres mons, altres vides, per comprendre la nostra i dominar el nostre destí. Cultura, l’aliment de les ànimes, el conjur de la rutina, la clau de la nostra existència.

Una finestra al Paradís Blau

“En el centre de Fedora, metròpoli de pedra grisa, hi ha un palau de metall amb una esfera de vidre a cada estança. Mirant dins de cada esfera es veu una ciutat blava que és el model d’una altra Fedora. Són les formes que la ciutat hauria pogut prendre si no hagués esdevingut, per una raó o per una altra, com avui la veiem. A cada època algú, mirant Fedora tal com era, havia imaginat la manera de fer-ne la ciutat ideal, però mentre construïa el seu model en miniatura, la Fedora no era la mateixa d’abans i allò que fins aleshores havia estat un seu possible futur ara només era una joguina en una esfera de vidre.

Fedora té ara en el palau de les esferes el seu museu: cada habitant el visita, tria la ciutat que correspon als seus desitjos, la contempla i s’imagina...” 

Italo Calvino (1923-1985) degué passar d’incògnit per Tossa, i sens dubte hi va visitar el seu museu. Creieu-me. Qui sinó ell va poder copsar l’encant d’aquell palau ara convertit en Museu Municipal. Contemplar les pintures d’aquells que hi van somiar el paradís. Entrar dins l’univers particular d’Oscar Zügel, anar de berenar als surers de Josep Palau i a les arbredes d’Olga Sacharoff, gaudir de l’ombra de les barques varades de Rafael Benet, i l’ambient festiu del cafè d’en Biel, volar amb el violinista celeste de Chagall, contemplar la serena bellesa de la Figura d’Enric Casanovas,  l’elegància subtil de la cromàtica de la figura de dona de Georges Kars... Una ciutat blava, una ciutat ideal que roman cristal·litzada en aquells olis i marbres dels artistes que van viure la Tossa de principis de segle, que van pensar trobar-se en la ciutat ideal i que van beure del miratge, segons abans de la transformació. Llegim a les teles i escultures les formes que la ciutat hauria pogut prendre si no hagués esdevingut, per una raó o per una altra, com avui la veiem. Tossa, Tossa, guardes l’essència del que eres i del que hauries arribat a ser en les esferes de vidre del teu Museu. I a nosaltres, orfes del paradís, sempre ens quedarà el consol de reviure aquells instants, hipnotitzats pels blaus, fúcsies i ocres de les genials pintures, que les animes sensibles ens varen deixar com a llegat etern.

Ainaud en el record

 
Repleguem veles, endrecem roba, tanquem maletes, la lògica del calendari ens porta a la fi de les vacances estiuenques. Ho recollim tot amb desgana, revivint records lligats als objectes que ens han acompanyat aquests dies, sensacions evocadores de dies suaus, envoltats del blau del mar i del soroll de les onades. Passarem l'hivern i esperarem l'any vinent quan la lluna d'agost ens confirmi el nostre dret de gaudir novament del paradís. Aleshores refarem l'inventari de costums i coneixences. Rostres amics i vells coneguts de sorra. I ens agradarà veure i creure que tot segueix més o menys igual. Que som els mateixos i que no estem pitjor.

Enguany però, ens en falta un. En Josep M. Ainaud de Lasarte ens ha deixat a mitjans agost. Ha mort com ha viscut, discretament. El seu allunyament de la vida pública ens ha estalviat la pena de valorar la seva inexorable senectut. Però als habitants del paradís blau encara vam poder gaudir una mica més de la seva presència. Ell era dels de casa, dels de Tossa abans que Tossa s'escrivís en mil llengües i fos coneguda arreu. Ell va passar els estius de la infantesa i la guerra civil al poble i mai s'estalviava de recordar-ho. I nosaltres el comptàvem com un dels nostres estiuejants més il·lustres. Entranyable.
Personalment em reconforta haver pogut parlar amb ell i em sento privilegiada d’haver pogut gaudir de la seva generositat. Un matí de 2004 a l’Arxiu amb la Gemma Domènech estàvem acabant un dels treballs més fascinants que m’ha reportat la meva feina. Anys enrere havíem adquirit una caixa de préssecs amb 1358 plaques fotogràfiques de vidre, de temàtica excursionista. Com a referència comptavem tan sols amb una nota arrugada amb la paraula Xicart. A partir d’aquests pista vàrem estirar el fil fins aconseguir identificar l’autor, Joan Xicart Rigual (1878-1954), la localització de la majoria de les imatges, instantànies dels pioners de l’esqui a casa nostra, entre moltes altres, i la família del fotògraf. La nostra investigació ens va portar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, del qual n’era membre fundador i a la Secció de Fotografia del Centre Excursionista. La nostra recerca va ser apassionant i molt fructífera. Però necessitàvem que una veu autoritzada ens contextualitzés el personatge i el moment cultural que va viure a la Barcelona del primer terç del segle XX. Aquesta veu autoritzada la vam trobar en la persona de Josep M. Ainaud. Vam gosar trucar-lo, i va respondre sense vacil·lar: El gran fons perdut de la història de la fotografia a Catalunya! Aquesta benedicció ens va donar la certesa que buscàvem. Va accedir a venir a examinar el fons i en va fer la pública presentació el dia que vàrem inaugurar l’exposició.  En guardo un record inesborrable que després he pogut reviure en les nostres trobades pels carrers de Tossa. Em va dedicar el catàleg de l’Exposició.
I ara, al recordar la persona i rellegir la dedicatòria, a la llum de tants comentaris en motiu de la seva mort, veig que ell era així. Proper i disposat. Fent amics i sumant, pel be del país que tant va estimar. Gràcies Ainaud i fins a sempre!

Un estiu amb Josep Pla

Llegir Josep Pla sempre resulta estimulant. Pocs com ell han sabut descriure amb proximitat i rigor, el país que ens envolta, l’entorn més proper. Des de les pàgines escrites al llarg de gairebé tot el segle XX, ens arriba el retrat d’un país i unes persones uns quants anys abans de que nosaltres poguéssim conèixer-los. Ens presenta el nostre món i també l’origen del perquè ens hem trobat les coses tal com són. A vegades la seva ploma retrata, amb minuciositat d’orfebre, persones, caràcters, racons, ciutats. D’altres ens presenta, amb esperit de guia enciclopèdic, la història humana i natural dels llocs que descriu, des dels costums domèstics de les gavines de les Illes Medes a l’activitat corallera de la nostra costa nord,  passant per l’organització de la propietat agrària de les balears, el perfil sociològic de Palma, etc. Tot plegat amanit pel relat de l’experiència en primera persona d’aquell que hi va ser, fa molts anys, quan tot era al mateix lloc però poques coses eren, ben bé, tal com són ara. Descripcions detallistes que retraten un món que roman i que ha canviat a l’hora. La vella estratègia del destí, aplicada a la pruïja de la nostra modernitat. Que tot canviï perquè tot segueixi igual. Un lema que, potser sense saber-ho, s’ha aplicat en tots aquells llocs que pretenen viure d’allò que en diem turisme i que es troba en constant revisió: Fer veure que les coses són autèntiques, que no han canviat quan, en realitat, darrera el cartró pedra de façanes i tradició s’amaga un substancial i a voltes desitjable canvi social, imparable i, fins i tot, socialment just pels seus reals protagonistes. I si no, que els demanin als pescadors de Tossa, de l’Escala i d’altres llocs, per l’encant de tirar l’art a la platja per poder menjar, llançar-se al mar en barquetes precàries per omplir el cove i romandre mesos en cales foranes per poder pescar i mantenir la família.

 Aquest estiu, l’atzar m’ha portat de nou a sojornar entre les pàgines de Josep Pla. A Girona, per recordar el seixantè aniversari de l’edició del llibre Girona, un llibre de records s’han organitzat unes vistes guiades a racons i places seguint el fil de gairebé setanta anys de relació entre l’escriptor i la ciutat. Les visites, que també entraven en racons com la Casa Masó, han estat un èxit i ja es preveuen noves edicions.

 Paral·lelament, he estat llegint el volum que Pla va dedicar a les illes. Pla va passar per les illes balears en diferents moments de la seva vida, de jove i de més gran, i les retratà en la seva sociologia, morfologia urbana, paisatge rural…En el prefaci es declara un illòman, qualitat que comparteixo sense vacil·lar, mentre segueixi considerant l’illa de Menorca l’indret somniat per recuperar-me dels embats del dia a dia, per retrobar-me amb mi mateixa, per recuperar el que sóc, el que m’agrada, el que vull…

I es que les coses, tal com Pla ens ha ensenyat, tenen moltes mirades i molts matisos segons el moment i el lloc des d’on es mirin.

La raresa es lleva ben d'hora ben d'hora

Divendres 27 d'abril Antoni Puigverd presentava Pep Guardiola a La Vanguardia com una raresa de país. El definia com l'únic fabricant de concòrdia, i moltes coses més. Home llegit i prudent, en els seus quatre anys com entrenador del Barça ha trencat tòpics i sobretot, ha definit una nova dimensió de l'esport. L'esport, que neix de la voluntat de gaudir del cos i de les seves prestacions, és una forma de cultura, especialment quan és una afecció privada. Cultivar el cos, posar a prova les pròpies forces, visualitzar el repte i acceptar les limitacions pròpies i dels companys. Ja ho dèien els clàssics: mens sana i corpore sano.

Tot això, però, cada vegada es troba més allunyat de la pràctica esportiva, especialment quan aquest esdevé una activitat professional. Sovint però, no ens cal trepitjar els estadis per constatar-ho. Sovint partits de costellada i competicions infantils amb públic paternal ens serveixen incomptables exemples d'insolidaritat i mala educació.

Potser precisament per això, la figura de Guardiola em captiva tant. No sóc futbolera, simpatitzo amb el Barça per raons identitàries i també, és veritat, per la fatxenderia de l'etern rival. Tant poc futbolera sóc que sovint ignoro l'hora i els protagonistes dels partits. Tot i amb això, però, ens els darrers anys he adquirit un afecció nova, la d'escoltar Pep Guardiola en les rodes de premsa al final dels partits. Seguint-lo a ell, també he admirat el joc guspirejant de Messi, creuant l'àrea com un jugador de la play, la força de Puyol, que no puc evitar imaginar revestit de comte català, cabellera a l'aire i dalt del cavall. L'agilitat de linx de Valdès, la múrria actitud de Pinto... però per sobre de tot, espero les paraules de Guardiola. Em fascina la seva capacitat d'anàlisi de la realitat, la visió distanciada que sap posar, la lloança sincera als qui s'ho mereixen, l'elegància en driblar les estupideses d'aquells que el volen provocar. Independentment del resultat del partit, de què s'hi juguen i què perden, en Pep surt davant les feres elegant i temperat. Intel·ligència i elegància a parts iguals. Un plaer. En un país on l'espai de la cultura als noticiaris ocupen el 10 per cent de la crònica esportiva, sentir parlar Guardiola ens fa sentir una mica menys orfes. Ell va ser capaç de fer sentir que és possible llegir i fer córrer la pilota, defensar el país i practicar el fair play. Ell ha estat l'alquimista que ha unit la força muscular i l'estratègia dels seus jugadors amb els valors del treball en equip. Ha format i ajuntat personalitats genials jugant a futbol, però, no ha menystingut ningú. L'equip és això, un equip i així es presenta. Per això m'agrada tant que cadascun dels nois exerceixi de portantveu davant la premsa. Tots són un i tots representen tots. Vet aqui el catàleg de virtuts d'aquesta raresa. Que per molts anys perduri el seu esperit i, si pot ser, s'estengui com una taca d'oli per un món tant crispat i tant ple de intransigència i mediocritat.

Sant Jordi

Demà és Sant Jordi. Anirem a treballar, mudats de cor i de cap, perquè no és un dia qualsevol. Carrers i places s'omplen de roses i llibres. Les cobertes lluents dels llibres ens cridaran des del mosaic canviant de les taules, habillades amb la senyera. Cada llibre un món, cada títol, i sobretot cada contraportada, una crida a penetrar en un univers únic. Trobarem els clàssics, els mediàtics, els que ens volen ajudar, els que segueixen l'estela apocalíptica, els que juguen amb la història, els que la traeixen... Reconeixerem les obres dels autors amics i també la cara dels llibres dels quals ens vam fer amics. Aquells que ens van fer més savis, els que ens van fer companyia, els que vam abandonar sense recança...
Demà, a les taules de la Rambla reconeixerem vells amics i retrobarem fílies i fòbies. Cap llibre ens és indiferent i tots ens canvien una mica, com les persones amb qui ens creuem cada dia. I tot això, malgrat que potser no en recordem ni el títol, ni l'autor ni els personatges, com sovint també ens passa amb la vida. Recuperarem el fil d'un record, d'un pensament fugaç com un llampec de memòria, com una olor que ens desvetlla sensacions.
Demà, com que és Sant Jordi i cau en dilluns, anirem a treballar i compartirem amb els companys de feina lectures i desitjos. I després, un cop acabada la feina, recuperarem el carrer, la sensació de compartir l'ambient, de sentir-nos agombolats per la gentada, de bescantar i sugerir propostes. Al vespre, a casa, després d'un altre Sant Jordi, ben segur que reviurem la il·lusió d'estrenar, fullejar  i somniar amb estones de lectura vora el mar...En definitiva, comprar temps i vida d'aquella que somniem cada dia. I potser també ens regalaran alguna rosa.