dijous, 23 de juliol del 2015

Mercat Femenias, vé de gust.


Maó té una arquitectura sublim en el seu caràcter, varietat i genealogia. En una illa com Menorca, petita però amb una història tan intensa, les coses han hagut de trobar el seu lloc en la justa mesura. I ho han trobat, de forma proporcional a l'extensió del solar illenc. Una mica de tot i massa de res. Parlant de patrimoni, l'illa esdevé el reservori memorístic de tots els pobles que hi han desembarcat, des de l'antiguitat fins avui. Ha estat perla de diferents imperis, moneda de canvi, mercat, camp de batalla, rebost cobejat de pirates, plaça forta en diferent moment, i territori insular d'un estat contemporani, llunyà i ineficaç. Te cert aire castrense, com correspon a una illa amb aires de colònia. També és barroca, modernista, deco i contemporània, en les seves dues vessants: arquitectura neopopular de caràcter rural, i xalets avantguardistes, de vidre i acer.
No hi hem d'oblidar el llegat racionalista de l'etapa de Josep Claret, arquitecte gironí a qui la guerra va sorprendre a l'illa i després en féu el seu exili daurat i taula de treball d'incomptables projectes.

Abans de Claret, Maó va tenir un altre arquitecte que, en bona part va ser el seu pare espiritual en matèria d'arquitectura: Francesc Femenias i Fábregas (Maó, 1870 – 1938), al qual li devem aquest aire modernista colonial que tant ens evoca i que, darrerament veiem rehabilitat i posat al dia. 

Un exemple del llegat Femenias el trobem en el Mercat del Peix de Maó, construït el 1927 i avui conegut com Mercat Femenias. Sota aquest epígraf hi trobem una història d'èxit que cal considerar. Els mercats del nostre país són un patrimoni molt valorable i constitueixen una raresa fora de les nostres fronteres, si més no en la varietat i escala amb que els trobem aquí. Fruit d'una previsió de l'administració per garantir el subministres dels productes de primera necessitat en bones condicions d'higiene i preu, varen florir des de la segona meitat del segle XIX fins a la guerra. Es consideren una conquesta social que ha passat per diferents èpoques suportant el pas del temps, els embats dels nous supermercats i els canvis de costums de les diferents generacions de compradors. Molts han estat rehabilitats i alguns fins i tot han esdevingut icona turística com a baguls que són de les essències alimentàries de cada territori. Han tingut més sort els generalistes i van a la baixa els especialitzats, com seria el cas dels dedicats a la venda de peix.


Al mercat del peix de Maó segurament li devia passar el mateix que a molts altres del seu gènere. Reducció de parades per baixa de vendes, jubilacions i poques perspectives. I no hi ha res més desmotivador per un mercat que tenir parades buides, que creen espais morts entremig i desdiuen els compradors indecisos.

És per tot això que a Maó han trobat la solució i el Mercado de Pescados s'ha rebatejat en Mercat Femenias, fent de la necessitat virtut. Hom ha agrupat les parades que romanien, aproximadament el 50 per cent, en l'ala esquerra. A la dreta, una oferta gastronòmica amb productes frescos de pura proximitat sedueix els visitants que hi anaven més a adquirir una imatge que un rap. L'efecte crida ha estat molt beneficiós i les parades gaudeixen de més afluència mentre els visitants es reparteixen entre la compra per cuinar a casa i les delicioses tapes de marisc, peix, ibèrics i d'altres, regades amb bons vins i una variada oferta de cervesa. I és que no es pot dir que no sigui genial això de prendre's l'expressió Km 0 tant al peu de la lletra. 

dissabte, 18 de juliol del 2015

Menorca, un lloc per escombrar l'ànima.

Novament Menorca, una cita esperada que permet renovellar una relació de llarga durada. Amb l'illa ens pot passar com en altres coses de la vida, té la capacitat d'esdevenir un mirall de tu mateix on mirar-te i comprendre qui ets, d'on ets i què hi fas exactament aquí. No és tant el que et proposa sinó com aquest pedruscall enmig de la Mediterrània és capaç d'activar sensacions, pensaments, records amb alt poder balsàmic i indubtables propietats estimulants. Amarrar en port conegut, tocar de peus a terra i veure-hi clar, per convèncer-te, vivament, de les possibilitats reals de seguir vivint el dia a dia, allò que queda a la península, que en poques hores tornarà a precipitar-se damunt nostre, amb tota la seva força i complexitat. Menorca, amb el seu paisatge impol·lut, ordenat a l'antiga, diàfan i escombrat, et permet fer endreça i reprendre el que vindrà, conscient del teu capital personal per afrontar la vida.

No et demana un equipatge complex sinó que cal anar-hi lleuger, cap un entorn afable que no presenta sorpreses, senzillesa en el vestir, i el petit esforç de deixar passar el temps, gaudir del moment, escoltar el silenci i viure agombolat en l'arc que dibuixa el sol a l'horitzó. Del dia a la nit, colors mutants en la llum intensa, robes blanques, capells gairebé imprescindibles. Àpats lleugers i savis, plans ben plans, com el relleu de l'illa. Una pausa per gairebé aturar els batecs dels nostres cors accelerats i retornar a agafar el compàs, amb el desig gairebé naïf de canviar per dins i per fora. Desig efímer, probablement, que aviat caducarà en la inevitable rutina que ens farà desitjable la pausa viscuda. 


diumenge, 5 de juliol del 2015

Algú com tu a Madison County


Les bones històries són aquelles que són universals i atemporals, tant com els sentiments que desperten. En aquest sentit no hi ha res més vell que l'amor, a dins i a fora del matrimoni. Fins i tot, podríem arribar a dir que la passió i el romanticisme van arribar més tard al vincle sagrat que a la vida mateixa, quan els homes i les dones van ser lliures d'escollir parella, al marge dels interessos de família, el pragmatisme i les circumstàncies de cada moment. I si no que ho preguntin a moltes de les nostres àvies i besàvies!

Parlant de bones històries, i d'històries d'amor, que solen anar de bracet, aquesta primavera he pogut llegir la darrera novel·la de Xavier Bosch, on els personatges declinen tots els matisos d'una relació furtiva, concentrada en un llarg cap de setmana a París. La història és previsible, tot s'ha de dir, i si fos pel·lícula, molts dels espectadors n'haurien endevinat l'argument i el desenllaç. No obstant això, més enllà del fil narratiu, de les descripcions i del ritme del relat, s'ha de reconèixer a l'autor el mèrit d'haver construït una història clàssica, que segueix tots els cànons de la literatura romàntica, sense caure en edulcorants ni banalitats. Bosch ha administrat en la justa mesura tots els ingredients imprescindibles d'una història universal, capaç d'ancorar en lectors d'arreu.

L'escenari, París. Els protagonistes, la Paulina, que hi arriba per fer costat a la seva cosina, i sense cap expectativa confessada del que esdevindrà. Feliçment casada i emmainadada, la seva es preveu una escapada entre amigues, per compartir una festa i alguna confidència i retornar al dia a dia, on no s'hi està ni bé de malament sinó normal. Ell, el Jean-Pierre, galerista, professió de glamour, tot s'ha de dir. Madur i amb una motxilla carregada de més amargura del que podríem sospitar. Tot plegat passa en un cap de setmana: comença, s'enlaira i aterra com aterra l'avió de la protagonista a la seva quotidianitat. I després res més, la vida segueix igual. Tothom diria que han tingut una aventura, però ningú sabrà mai el que va passar en aquells cors ferits aquells tres dies... Fos el que fos, sempre més ho recordaran, en la discreció de les seves vides oficials, fins que algú des del futur recuperi aquell passat i descobreixi la darrera lliçó de vida, aquella que no s'explica però que ens lliga a la cadena, mentre anem trenant les emocions i experiències que ens fan humans.

No us sona, si, són la Paulina Homs i en Jean-Pierre Zanardi a Paris el 1981 i la Francesca Johnson i en Robert Kincaid a Madison County el 1965, i tantes altres parelles des que el món és món. Un cap de setmana de parèntesi que donarà sentit a una vida, i s'hi integrarà com un alter ego per seguir essent com abans. Històries clàssiques i universals, on la clau de l'èxit es troba en el fet de situar-nos en el que volem llegir perquè ens trobem allà on som i ens ensenyen que poc o molt, els nostres cors podrien bategar amb les mateixes emocions. El llibre, com la pel·lícula, resulten amens per la seva universalitat. I perquè, subtilment, ens presenten situacions al marge de que està establert, infidelitats flagrants i fonedisses, justament reconegudes i mai censurables, en vides de protagonistes normals que, per un petit lapse de temps, transiten sobiranament pel paradís. I desprès, una vida més o menys llarga per seguir interpretant el paper del repertori. Canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual.