Hi ha un lloc al món que és capaç
d’acollir-me càlida i generosament, allà on em trobi. Aquest lloc és la
biblioteca. Biblioteques petites i grans biblioteques, suma de llibres de tota
mida i color, olor de paper vell, títols arrenglerats, verticalment, en un
sentit o l’altre, capaços de fer-me moure el cap com els pardals vora l’estany,
per poder llegir-ne els títols.
La meva primera biblioteca va ser
la de la Caixa de Pensions, el primer pis de l’edifici de Santa Clara, en el
lloc que, molts anys més tard, vaig saber que havia estat seu de l’Institut de
la Dona que Treballa. Sortíem de classe i el silenci solemne de la sala ens
imposava i ens feia venir ganes de riure, a força de voler semblar tant
serioses com els altres lectors. Teníem 15 anys. Ben aviat vam conèixer la
biblioteca de la Casa de Cultura de Girona, allà on ha estat des de sempre i
fins fa quatre dies comptats. Cadires semicirculars amb seient de balca i nombre
gravat a la fusta, taules llargues i lleixes encara més llargues. Corredors
estrets i fitxers infinits. Aviat em va captivar, i va ser escenari de llargues
hores d’estudi, recerques exitoses, descobriments d’un món que s’obria en la tinta negra sobre el paper blanc.
L’entrada a la Universitat em va
portar al vell edifici del Seminari. I un dia hi vaig descobrir aquella biblioteca,
amb altell perimetral, de fusta antiga. Un paradís per estudiants iniciats. Al
mateix edifici, un temps després, la biblioteca es va situar al capdamunt d’una
escala que posava a prova el nostre alè de cors joves. Al capdamunt,
traspassant la porta, la visió de la gran sala ens oferia la confirmació de la
seva existència. I a les finestres, les millors postes de sol sobre la ciutat.
Força temps més tard vaig
retornar a aquella meva universitat i vaig poder gaudir de la nova biblioteca
de la nova facultat. Allà estaven els meus llibres i molts de nouvinguts, igual
que vaig retrobar-hi vells professors i noves perspectives.
Hi ha hagut més biblioteques, la
de la Facultat de Lletres de Bellaterra, la d’Arquitectura, i moltes d’altres a
Barcelona, per saber més del que ja sabem i del que volem aprendre. La petita i
acollidora biblioteca de Tossa, on la temptació dels llibres ens dóna la mida
dels nostres escadussers dies de lleure, la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes...
I també biblioteques estrangeres,
com la del Pompidou, que em va permetre descobrir llibres ben propers i
coneguts i fins i tot alguna obra pròpia als seus fitxers. La flamant biblioteca
de Bilbao, que il·lustra aquest apunt. Allà on vaig, si el temps m’ho permet, m’agrada
visitar el cementiri, el mercat i la biblioteca, no sé dir-vos que tenen a
veure entre ells però per mi, alguna cosa els uneix. Em parla de les persones,
dels seus anhels i els seus somnis.
Haig de confessar que, abans de llegir Borges a la biblioteca, ja havia
pensat que desitjava que l’eternitat fos una immensa biblioteca. La seva atmosfera,
i sobretot els seus món infinits, com a l’Aleph, ens recorden que no estem sols
i que els llibres, a més d’ensenyar-nos moltes coses, ens poden fer viure
tantes vides que ens faci pensar que podem arribar a ser immortals.
