El passat, sempre hi és.

Font: Diari de Girona

 

Ha tornat a passar, a sota les pedres que trepitgem cada dia, una ciutat pretèrita segueix ben present. El 2006, les obres de remodelació de la plaça de l’Hospital i de la seu de la Generalitat a Girona, van revelar la presència d’un burg medieval, a l’entorn del carrer de Savaneres, que havia estat cobert per les construccions posteriors del segle XVII i que aleshores retornava a la llum per recuperar la memòria d’un teixit urbà oblidat. Els seus habitants, menestrals i artesans, amb cases petites i regulars, com correspon a un barri planificat de nova planta, i grans patis per a horta, s’hi establiren el segle XIII i varen romandre-hi fins el segle XVII. Aleshores la zona va canviar de vocació per la construcció de l’Hospital i dels edificis assistencials veïns. Finalment, el segle XVIII, amb l’Hospici o Casa de Misericòrdia, actual Casa de Cultura, l’antic barri d’artesans quedà definitivament soterrat.

Novament ha tornat a passar, perquè la història no perdona i una nova remodelació, ara a l’antiga biblioteca, ha reobert la caixa dels trons. Cent metres quadrats, per ara, de l’antic carrer Fontanilles del segle XIII, avui soterrat en la ciutat actual, i que lligava el barri de Savaneres amb la seva parròquia, a l’església del Mercadal, entremig d’hortes, casetes i convents. Cases menestrals i d’altres de més nobles, viscudes i refetes fins a la seva fi al segle XVIII. Els seus murs escapçats i els seus paviments de còdols, curosament alineats, ens parlen d’una gent que els trepitjaren, de mares que infantaren i éssers que s’hi estimaren, dormiren i moriren. Tot plegat, just al costat del barri descobert el 2006, que avui és una plaça que llueix diàfana i contemporània, per sobre del que tan sols és un record en un museu i unes notes en els annals de la història. 

Aquelles pedres destapades en ple segle XXI, tenien ben comptats els dies de sol. El projecte d’un pàrquing per a 450 vehicles en ple centre de la ciutat era una argument de massa pes, per redimir les petites històries quotidianes d’aquells carrers i casetes. Es va excavar rellegint amb cura totes les lletres d’aquell llibre d’història que només es podia llegir una vegada. Es va anotar i fotografiar i se’n recolliren restes de vaixelles, coberts i  tot el que el mantell de terra havia guardat durant tres-cents anys. I després, els pilots vermells i blaus de les places del pàrquing van substituir el mut testimoni dels que ens van precedir. Ara, en el nou projecte de biblioteca que s’està gestant en el si de la Casa de Cultura, ens pertoca novament intentar combinar passat i serveis, en benefici de la cultura i de les múltiples lectures, sobre paper o sobre pedra, que la ciutat ens brinda generosament.

La foto del mòbil que no vaig fer mai

Foto: Lluís Romero. El Punt. CRDI.

Avui he sentit perfectament, el que en diuen un rampell de nostàlgia. La guspira instantània que et porta una sensació de pèrdua, en allò que tenies molt oblidat, molt al rerefons del cervell.


Un record m’ha trasbalsat momentàniament, i ha sorgit entre els coneixements que vaig aprendre i ja he oblidat i els recursos que emmagatzemo i ja no en sóc conscient que tinc, perquè fa temps que no utilitzo. Com aquells pantalons massa amples, massa estrets o massa curts, que esperen al fons de l’armari qui sap si temps millors. L’agitació ha vingut, sobretot, per la consciencia del temps que feia que no hi pensava, com ens passa amb els vells amics que deixem pel camí i els encara més vells avantpassats que poc a poc es van dissolent en el present.

De cop, enfilant la Rambla des del Pont de Pedra, m’ha vingut al cap la imatge de la Llibreria Pla i Dalmau. Un record certament llunyà, difús, desdibuixat per un present aclaparador de franquícies i novetats. Doncs si, era allà, a la banda dreta, crec que on ara ja fa anys que ens hem acostumat a veure-hi una botiga de bosses a bon preu.

M’he recordat entrant-hi, i emmarant-me de la olor de fusta bona barrejada amb paper i coses per escriure i esborrar. Les lleixes al voltant de la botiga, i l’altell perimetral amb l’escaleta per accedir-hi. Un petit món de delícies literàries, llibres clàssics, no massa vistosos, però molt sugerents. Literatura i vida concentrada en col·leccions ordenades. No hi recordo cobertes cridaneres ni best sellers mediàtics, sinó una successió de títols ponderada i  discreta. Ignoro si aquesta memòria és real o reelaborada, però em vénen al cap cobertes crema de clàssics catalans recent recuperats, traduccions il·lustres i la nòmina d’imprescindibles en castellà. Potser eren així les llibreries al darrer terç del segle XX. No fa tant, però ens queda molt enrere. Llegeixo a les hemeroteques que la llibreria va tancar la botiga de la Rambla el 2000, ara fa quinze anys. I que després va trasplantar-se en un altre local a la Plaça Jacint Verdaguer, que ja no recordo haver visitat mai. Quinze anys, no és tant, però la pols dels dies ha soterrat aquell record que per mi roman amagat, entre les cançons d’en Serrat, els primers poemes de Salvat Papasseit, i la sensació de trepitjar fort en una Girona que poc o molt, tots sentíem que estrenàvem.