Surto de casa i em dirigeixo cap el centre. Després del semàfor del Passeig d'Olot albiro, a l'altre costat, uns operaris treballant amb l'armilla groc fluorescent, tanques metàl·liques, però menys. Les obres de l'AVE. Al fons, la lluïssor del gris del formigó polit i les línies de fuga de nous viaranys em tempten. Sembla que ja tenim un trosset més de Parc Central...
Hi entro i gairebé ja en surto, perquè la llengua de feina acabada és escassa, longitudinal, i discretament prometedora. Preveig la possibilitat més o menys real de poder arribar a aconseguir tenir un passeig amb parc a ambdós costats, per anar de Sant Narcís a la Farinera Teixidor, cosa que fa sis anys que hem perdut. Tenim un parc nou, petit, estret millor dit, al costat d'un descampat encara pendent, amb ferralla, magatzems i molta pols. Al meu davant, doncs això, franges de paviments disposats en diagonal, gespa i uns abrets alts i escarransits d'espècie encara inclassificable. Seran els liquidàmbars, plorats amargament fa ja sis anys? Haurem d'esperar la primavera per saber-ho. En tot cas poden ser de la mateixa espècie però no pas els mateixos. També haurem d'esperar a la primavera per veure si l'exemplar d'arbre més gran que s'ha conservat reviu, ara calçat al mig del viarany principal d'aquest parc disminuït. Ara per ara té mala pinta, està pansit i ni tan sols s'ha desproveït de les fulles mortes. A terra tot és molt pulcre, traçat amb regle o millor dit dissenyat amb l'ordinador, Ara per ara buit i sense ànima. Fa uns mesos llargs en els confins d'aquest nostre parc varen aparèixer uns cartells amb imatges digitals de com seria. Ara, al passejar-hi recordo aquelles imatges com una visió fidel de nostre present, com si jo mateixa fos una d'aquelles figuretes estampades sobre el projecte virtual, per humanitzar-lo. La realitat s'assembla tant al projecte que gairebé esdevé irreal, com una imatge en tres dimensions de l'anunci. Deu ser perquè tot és tant nou. I aquí no puc estar de recordar el malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer quan, la primera vegada que varem inaugurar el parc em parlava de la necessitat de deixar passar el temps, de deixar madurar el projecte. De fet, el vam perdre abans d'arribar-hi.
Segueixo el meu passeig i em retrobo amb dues velles amigues: les granotes del parc, grises i inerts, on s'havien enfilat els meus fills, ara ja adults. Reconec que gairebé les havia oblidat i m'ha agradat de veure que algú les havia guardades i les han reposat. Són en un indret diferent i mancades de base, descarnades, però feliçment en diàleg permanent entre elles. Una generació següent a aquells infants podran cavalcar-les de nou. Nous pares, nous avis i tots serem com els de l'anunci del parc. Vestirem roba clara, prima i arrugada, com la dels aparadors que aquests dies ens sorprenen des de darrera els nostres abrics i bufandes, i comprarem detalls mariners, per decorar casa nostra, i cors amb missatges com Home is where the heart is, que sembla que ha fet fortuna i ja el trobem escrit arreu. I ens traurem la roba d'hivern pensant en treure'ns el fred. I la ciutat s'omplirà de flors, que és any d'eleccions i ja despunten les tulipes, els matrimonis i les prímules. I poc a poc tot girarà per recomençar de nou.
