Tot el que sempre t'havies preguntat i mai t'havien explicat de la guerra

Ens havien explicat flashos i coneixíem històries personals i quotidianes. Després de la lectura de Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada, podem calibrar encara més les dimensions de les paraules, les converses fugaces en veu baixa, els silencis dels nostres pares i els nostres avis.

Com s’engega un país destrossat? Que va passar l’endemà? Qui es va posar al davant i al darrera de la reconstrucció? Com s’articula la repressió? Com es conviu amb la remor dels afusellaments de matinada i el silenci dels que no van tornar mai? Quines subtilitats té el poder per poder bastir una realitat nova a partir de les cendres? Com s’obren les escoles, els cinemes, els hospitals, les esglésies? La premsa? Els partits de futbol? Com es recuperen els jardins urbans, i el parc zoològic, el transport públic, els subministres? Com es dóna de menjar a un milió de persones? Amb quins diners, quina moneda, quin sistema de racionament? Qui sembra i mentre tot germina, d’on es menja? Amb quines eines si fins i tot els animals de càrrega havien sucumbit a les bombes i a la fam dels supervivents?

En definitiva, què va significar realment quedar-se. Amb quines condicions, quines renúncies, quines esperances, quina por i quina misèria moral i material? Quina fina línia separa l’adaptació del col·laboracionisme?

Totes aquestes preguntes i moltes més, troben la seva resposta en el llibre que Jaume Fabre va publicar, com a resum de la seva tesi doctoral, sobre la realitat de la ciutat de Barcelona a partir del dia 27 de gener de 1939. Es tracta d’una crònica d’un any que fou el mes dur i alhora el preludi d’una llarguíssima postguerra.  El llibre es troba publicat per l’Abadia de Montserrat, el 2003. I els que vulgueu conèixer encara més detalls de la història us recomano que consulteu la seva tesi doctoral, que trobareu a : http://www.tdx.cat/handle/10803/4787

L’autor ho explica i ho documenta  amb la dosi justa de nostàlgia, però amb la fredor de la recerca, de les dades, de les cites. 343 pàgines que van desgranant el curs d’un any on va passar tot i on tothom tenia un paper a jugar. Vencedors i vençuts en convivència forçosa. A fora, els camps de concentració i la incertesa de l’exili llunyà. A dins, la misèria quotidiana sota sospita permanent. En definitiva les bases d’un període llarg i dens que esdevé l’explicació imprescindible de tot el que ha passat després.

Postal de Tossa.

Les vacances ens regalen moments únics on, més que fer coses extraordinàries, ens agrada de fer coses que ens vénen de gust. Una d'aquestes coses és passejar, i Tossa esdevé un escenari propici on poder perdre el temps observant, recordant, somniant. El poder evocador del passeig ens connecta amb la nostra infantesa, tardes de festa pe anar a cercar pinyons, bolets i espàrrecs, passejos de carrer per anar a escola, per prendre un gelat, per sortir mudat de diumenge d'abans. Cada racó guarda mirades perdudes d'altres temps que avui retornen amb guspires de la memòria. Passegen els nens de la ma dels pares, i passegen els vells. Els primers descobrint i imaginant, els segons, recordant i acomiadant-se. Els del mig, ni prou joves ni tant grans, a vegades també ens podem permetre el goig de la passejada. Si aquesta és en bona companyia, a més de oxigenar també és balsàmica i el ritme reposat dels passos porta a la conversa i fins i tot a la confidència. Els escenaris propers són com la nostra segona pell, aquella imprescindible capa que ens fa com som. Vet aquí el poder identitari dels entorns propers, tant valorat i tant vulnerable a l'hora. 

Aquest poder dels entorns propers és valorat per propis i estranys. Els primers hi trobem ressonàncies passades. Els nouvinguts, allò que és intangible però que atrapa, la singularitat d'una calidesa coneguda o intuïda, de quelcom genuí, diferent i únic. Massa sovint però, el passeig pels llocs coneguts ens porta ensurts i enyorances. El paisatge canvia, i no sempre per bé. Quan perdem un edifici, un racó, un jardí o un viarany, perdem quelcom de l'essència del lloc. No tot dura per sempre però el recanvi sovint no ens satisfà, i en cada bugada, com deien les àvies, hi perdem un llençol, i l'escenari de sempre canvia. Aleshores les ànimes sensibles es dolen de que el lloc cada vegada s'assembla menys al lloc. És aquesta una reflexió després d'unes quantes passejades, quan faig recompte de novetats, canvis i desaparicions, amb la íntima por d'estar assistint a la transformació d'un lloc especial en alguna cosa diferent i alhora igual a moltes altres. Cal conèixer la història de cada lloc i apostar pel seu patrimoni, història presa, memòria col·lectiva que ens fa especials. Renunciar-hi representa sovint autoincloure's en un anonimat on es juga amb altres cartes, i on tots, propis i forasters perdem l'oportunitat de retrobar quelcom íntim i insubstituïble, la nostra segona pell que és la nostra identitat.

Escrit durant la darrera breu estada a Tossa, a propòsit de la transformació de l'espai, la banalització del patrimoni, les decisions irreversibles....Pensant en el Far, la Casa Acerbi, la Casa Batiste-Alentorn de Sa Pauma, i tantes altres coses....

Georges Meliès, Rafael Masó i Girona

  

Aquesta tardor la Fontana d'Or de Girona ens presenta l'Exposició Georges Meliès la màgia del cinema.




La mostra ve a complementar l'oferta privilegiada que a la ciutat tenim en matèria de història del cinema, gràcies a la brillant trajectòria del nostre Museu del Cinema, referència obligada i cita ineludible de la majoria de visitants que escullen la nostra ciutat per fer turisme cultural.
  
Tornant a la Fontana d'Or, avui sota el paraigües de Caixafòrum, els dissabtes a la tarda programen visites comentades a l'Exposició que, com sempre, esdevenen una experiència singular gràcies a l'amenitat de la guia, que ens acompanya vers mons desconeguts, amb ànima de fabulista i esperit enciclopèdic. Entre la història novel·lada i la informació rigorosa, troba un equilibri que captiva l'auditori i el transporta fora del temps i de l'espai, capacitat que el cinema té com a principal virtut des dels orígens.

De retorn a la realitat, al cap de poc més d'una hora, retrobem la nostra petita i ara festiva ciutat i tot els que els nostres records i els seus carrers guarden. La memòria, la portem sempre amb nosaltres, i esdevé una motxilla pesant o lleugera segons els casos. Sovint passa desapercebuda i ens obsequia, sobtadament, amb petites guspires que com flaixos van trenant el que ja sabem amb el que estem a punt d'aprendre, i entre record i coneixement ens anem fent el nostre món. 

Així avui, a propòsit de l'Exposició ens hem aturat en l'observació de la cinta de George Meliés Viatge a la Lluna, obra de 14 minuts produïda per aquell mag del cinema el 1902. La curiositat i el fet d'haver llegit alguna cosa al respecte m'han portat a revisar els meus records d'historiadora sobre el tema. Efectivament, la cinta es va projectar a Girona entorn a 1908, i va causa la sensació que hom pot imaginar d'un avenç com aquell. En aquells anys, la ciutat havia començat a bastir els seus propis locals estables de projeccions cinematogràfiques. El Saló Gerió, reformat per Rafael Masó en l'antic teatre del Centre Moral de Girona, a la Plaça de Sant Agustí obrí les seves portes a finals d'abril de 1906 i comptava com a principal reclam, la instal·lació d'un cinematògraf, que combinaria les sessions amb concerts, teatre i altres espectacles, Dos anys i mig més tard, a les fires del 1908, obrí les portes el Cinema Gran Via, també a la mateixa plaça. En aquest cas es tractava d'un saló creat ex professo per fer cinema. No sabem si fou en el Saló Gerió o en el Cinema Gran Via on Rafael Masó va contemplar aquella mítica projecció de Meliés, tot i que ens inclinem a pensar que devia ser al primer local, que ell mateix havia dissenyat. El que els papers ens diuen és que la va veure i així ho va deixar reflectit en una de les cartes adreçades a la seva aleshores promesa, Esperança Bru.

Avui recuperem aquella referència per celebrar la màgia d'un invent que ha esdevingut fàbrica de somnis i lleure recreatiu de moltes generacions. Pel comentari de Rafael Masó deduïm que Esperança també  havia anat a veure la pel·lícula, i aquest detall ens informa de l'interès ciutadà per el cinema en aquella Girona de fa 106 anys. Esperança feia una vida gairebé de novícia i el seu pas pel cinema, encara que fos per un repertori tant cast com el film de Meliés, ens referma l'abast d'espectacle de masses que el nou invent estava prenent fins i tot a Girona.

 Tot i amb això, al ulls del jove arquitecte, l'espectacle de Meliés era cosa banal, destinat a públic de fira. Vegeu si no com ho va deixar enregistrat en una carta adreçada a Esperança Bru, de l'1 de novembre de 1911.

"Recordat d'aquella darrera pelicula de la lluna tan insoportable! amb  aquelles estrelles i torre de cartró  que no's podia mirar i la solemne tonteria de tot l'argument i de tots els gestos I recordat d'aquella antipàtica ollera i de aquelles antipátiques paiassadas que feien entrebancantshi."

Tal dia com avui, amb unes Fires com les d'avui, el cinema era encara un espectacle de fira amb un futur brillant i insospitat, que l'ha portat a esdevenir el setè art. De tot això, ara en fa més de cent anys, però les Fires retornen cada any i esdevenen mirall ciutadà d'anhels i projectes, gustos i records. Per molts anys!

Escriure

  
A vegades penso per què escric, tal com s'ho pregunta, suposo, tot aquell que escriu per ganes, com jo.

Us deixo aquí una definició molt més brillant i encertada de per què serveix escriure.

"Ja sigui per insatisfacció amb la societat, o una manera de trobar-se, d'ordenar-se, de retenir la vida i que no s'escapi per les amples escletxes de la memòria, d'ésser famós, de salvar-se, de viure més d'una existència, de guanyar-se estimar, de gaudir, d'alliberar-se de l'angoixa, el que és cert és que, tan bon punt es comença a escriure, la passió per crear no s'acaba mai. Els escriptors no es jubilen, perquè el seu gaudi és continuar escrivint fins el final dels seus dies"*

Doncs això....

                        *José Antonio Marina i Maria de la Válgoma. La màgia d'escriure. 2007