La raresa es lleva ben d'hora ben d'hora

Divendres 27 d'abril Antoni Puigverd presentava Pep Guardiola a La Vanguardia com una raresa de país. El definia com l'únic fabricant de concòrdia, i moltes coses més. Home llegit i prudent, en els seus quatre anys com entrenador del Barça ha trencat tòpics i sobretot, ha definit una nova dimensió de l'esport. L'esport, que neix de la voluntat de gaudir del cos i de les seves prestacions, és una forma de cultura, especialment quan és una afecció privada. Cultivar el cos, posar a prova les pròpies forces, visualitzar el repte i acceptar les limitacions pròpies i dels companys. Ja ho dèien els clàssics: mens sana i corpore sano.

Tot això, però, cada vegada es troba més allunyat de la pràctica esportiva, especialment quan aquest esdevé una activitat professional. Sovint però, no ens cal trepitjar els estadis per constatar-ho. Sovint partits de costellada i competicions infantils amb públic paternal ens serveixen incomptables exemples d'insolidaritat i mala educació.

Potser precisament per això, la figura de Guardiola em captiva tant. No sóc futbolera, simpatitzo amb el Barça per raons identitàries i també, és veritat, per la fatxenderia de l'etern rival. Tant poc futbolera sóc que sovint ignoro l'hora i els protagonistes dels partits. Tot i amb això, però, ens els darrers anys he adquirit un afecció nova, la d'escoltar Pep Guardiola en les rodes de premsa al final dels partits. Seguint-lo a ell, també he admirat el joc guspirejant de Messi, creuant l'àrea com un jugador de la play, la força de Puyol, que no puc evitar imaginar revestit de comte català, cabellera a l'aire i dalt del cavall. L'agilitat de linx de Valdès, la múrria actitud de Pinto... però per sobre de tot, espero les paraules de Guardiola. Em fascina la seva capacitat d'anàlisi de la realitat, la visió distanciada que sap posar, la lloança sincera als qui s'ho mereixen, l'elegància en driblar les estupideses d'aquells que el volen provocar. Independentment del resultat del partit, de què s'hi juguen i què perden, en Pep surt davant les feres elegant i temperat. Intel·ligència i elegància a parts iguals. Un plaer. En un país on l'espai de la cultura als noticiaris ocupen el 10 per cent de la crònica esportiva, sentir parlar Guardiola ens fa sentir una mica menys orfes. Ell va ser capaç de fer sentir que és possible llegir i fer córrer la pilota, defensar el país i practicar el fair play. Ell ha estat l'alquimista que ha unit la força muscular i l'estratègia dels seus jugadors amb els valors del treball en equip. Ha format i ajuntat personalitats genials jugant a futbol, però, no ha menystingut ningú. L'equip és això, un equip i així es presenta. Per això m'agrada tant que cadascun dels nois exerceixi de portantveu davant la premsa. Tots són un i tots representen tots. Vet aqui el catàleg de virtuts d'aquesta raresa. Que per molts anys perduri el seu esperit i, si pot ser, s'estengui com una taca d'oli per un món tant crispat i tant ple de intransigència i mediocritat.

Sant Jordi

Demà és Sant Jordi. Anirem a treballar, mudats de cor i de cap, perquè no és un dia qualsevol. Carrers i places s'omplen de roses i llibres. Les cobertes lluents dels llibres ens cridaran des del mosaic canviant de les taules, habillades amb la senyera. Cada llibre un món, cada títol, i sobretot cada contraportada, una crida a penetrar en un univers únic. Trobarem els clàssics, els mediàtics, els que ens volen ajudar, els que segueixen l'estela apocalíptica, els que juguen amb la història, els que la traeixen... Reconeixerem les obres dels autors amics i també la cara dels llibres dels quals ens vam fer amics. Aquells que ens van fer més savis, els que ens van fer companyia, els que vam abandonar sense recança...
Demà, a les taules de la Rambla reconeixerem vells amics i retrobarem fílies i fòbies. Cap llibre ens és indiferent i tots ens canvien una mica, com les persones amb qui ens creuem cada dia. I tot això, malgrat que potser no en recordem ni el títol, ni l'autor ni els personatges, com sovint també ens passa amb la vida. Recuperarem el fil d'un record, d'un pensament fugaç com un llampec de memòria, com una olor que ens desvetlla sensacions.
Demà, com que és Sant Jordi i cau en dilluns, anirem a treballar i compartirem amb els companys de feina lectures i desitjos. I després, un cop acabada la feina, recuperarem el carrer, la sensació de compartir l'ambient, de sentir-nos agombolats per la gentada, de bescantar i sugerir propostes. Al vespre, a casa, després d'un altre Sant Jordi, ben segur que reviurem la il·lusió d'estrenar, fullejar  i somniar amb estones de lectura vora el mar...En definitiva, comprar temps i vida d'aquella que somniem cada dia. I potser també ens regalaran alguna rosa.