 |
| Imatge de bloc on es guardaven els quadres |
Al sentir la primera guspira de la notícia, vaig tenir un
sobresalt, Cornelius Gurlitt, un ancià de Munic que vivia amagat en el seu pis
entre Chagalls, Picassos, Matisses, Renoirs i tot un estol de pintors de
primera línia, protagonistes de la
història de l’art del darrer segle. De tant en tant venia algun quadre, i així
vivia. Els diaris diuen que era un home oficialment invisible, no va treballar mai,
no tenia pensió, ni tenia assegurança mèdica, ni fitxa policial, cosa
imprescindible a Alemanya. Tot una vida invisible reclosa enmig de centenars de
quadres, també invisibles, en un pis de 100 metres quadrats.
No podia ser el Cornelius Gurlitt que jo coneixia per les
meves recerques, el cofundador i
president de l’Associació d’Arquitectes alemanys i director de la Universitat
Tècnica de Dresde on impartia història de l’art i història de la construcció.
Defensava l’art, la història i els teixits urbans, i va escriure un
bel·ligerant article contra els rigors de l’urbanisme funcionalista titulat Le Corbusier i el camino de los asnos.
Fou un influent mentor de tota una generació d’arquitectes europeus i catalans,
abans de la Guerra Civil. Havia estat
actiu durant el primer terç del segle XX i difícilment podia tractar-se de la
mateixa persona, però si del mateix nom. En efecte, el protagonista de la
darrera història rocambolesca en el món de l’art és diu igual que el seu avi. Tres generacions que han transitat pel segle
XX convivint amb pintors i quadres icònics de la història de l’art europea.
Entre dos Cornelius, Hildebrandt Gurlitt, figura ambigua al
costat del Führer, mig repressaliat i mig executor de la purga iconoclasta endegada per aquell règim delirant per eliminar les manifestacions del
que consideraven l’art degenerat.
Hildebrandt Gurlitt, el pare, així ho feu, però va estalviar a les obres la solució
final, i va atresorar centenars de quadres imprescindibles del segle XX en el
seu pis de Munic, a casa seva, amb la seva família.
Va especular? va robar? va pactar? va comprar? va extorquir? Qui l'acompanyava?...
els diaris parlen de tants enigmes com quadres. I ens retornen l’estampa d’un
vellet octogenari que viu sol i s’acompanya d’una gernació d’artistes amb qui
ha teixit una relació familiar. Jugar al costat d’un Chagall, de qui en degué
aprendre què era el color blau, dir la bona nit a un Picasso i dinar amb un
Matisse, no és poca cosa.
El nostre Cornelius Gurlitt es reconeix hereu d’un tresor
per ell entranyable. El misteri està servit. Com van arribar els quadres a casa
seva?, de qui són? Quins tractes dignes o indignes amaguen? Un feixuc equipatge
per qui ha viscut tota la vida en silenci.
I per part nostra, quants Cornelius Gurlitt hi ha amagats? quants vetlladors de tresors lliurats o aconseguits en hores amargues viuen en
el silenci?
Aquest és el rèdit de la història que el mantell dels
dies no aconsegueix cobrir del tot. El passat sempre torna i, avui, com tantes
vegades passa i passarà, asseguts sobre el volcà del que desconeixem i del
tenim malentès, la realitat ens sorprèn per recordar-nos que ignorem molt més
del que sabem, i que, si ens crèiem una mica savis, podem començar a pensar que
anàvem errats. I aquesta única certesa ens empeny a continuar avançant en el
coneixement, amb dosis equivalents de curiositat i humilitat.
