Però, com devia anar tot plegat...? Ell hi era?

El títol prometia, i molt. Tant que fins i tot feia malpensar de la promesa. Moments estel·lars de la humanitat, temptava tant com intimidava, poc acostumats a obres tan singulars, massa escarmentats de productes de mercat. Talment semblava sorgit de la taula d'un creatiu en vigílies de Sant Jordi. Malgrat tot, els consells de qui ha avançat més en la lectura dels clàssics, el nom de l'editorial i, sobretot l'autor, convidaven francament a introduir-nos en aquesta obra mestra. 

Es tracta de la traducció catalana de l'obra que Stefan Zweig, nom icònic de la cultura europea, va publicar el 1927 i que, segons els seus biògrafs va tardar vint anys a escriure, i no ens estranya gens, si tenim en compte la qualitat i estil de l'obra.

Zweig aconsegueix allò tan difícil de posar carn a la història. Aquesta idea va més enllà de conèixer els noms dels protagonistes, edats, extracció social, influències... Zweig es posa al seu costat, i en sent l'alè de la por, la guspira de la genialitat, la pena immensa de la pèrdua d'allò que tens a tocar dels dits, el factor humà més humà que mai. Ens presenta en catorze històries, moments, instants, pulsions que ell considera transcendentals pel que havia de venir, i ens parla de la grandesa de l'home i de la seva insignificança a l'hora, i de com aquestes coses han fet el nostre present tal com el coneixem.

Els relats recorren tota la història de la humanitat, de Ciceró, que sap que li van a la saga per executar-lo i es rendeix, ben conscient, al Wilson de 1919 i els intríngulis de l'armistici forçat a que es veu abocat i que portarà, pocs anys més tard, a que soldats de la mateixa generació tornin al front per matar-se. Al mig, històries petites i grans: Epopeies com la conquesta de Bizanci; el descobriment de l'oceà Pacífic, del Dorado a Califòrnia, i l'ambició i destrucció que va desencadenar. La mediocritat que va decidir Waterloo i la genialitat de la nit que es va gestar la Marsellesa; la resurrecció de Haendel amb el Messies, i dos episodis que posen a prova la mesura de l'ambició humana: el cable submarí per sota l'Atlàntic i la conquesta del Pol Sud. Ressonava darrera nostre allò de que no sabien que era impossible, i per això ho van fer. Que era si no, el plan de transportar tota una flota naval, amb patins de fusta per sobre les muntanyes? i descargolar el cable submarí des de les dues costes atlàntiques i pretendre'n l'endollament definitiu? Homes valents al servei d'una causa. Històries particulars en primera persona, grans esdeveniments que ens han fet com som.

No som els únics, a la Sílvia Soler també l'hi va agradar el llibre que presenta de forma estel·lar aquests moments i Carles Ribera ens aporta el seu coneixement sobre l'autor per acabar de convèncer-nos de la inexcusable lectura que tenim pendent.

Finalment, aquesta tardor ha aparegut la Petita Crònica, del mateix Stefan Zweig, un conjunt de quatre narracions que ens estan seduint des de la lleixa dels llibres per llegir. Concretament el text titulat «El llibreter Mendel», que s'en presenta com una història d'amor pels llibres i les llibreries que ben segur no ens decebrà. A més, aquest volum ha sortit de la nostra petita gran editorial de Sant Narcís, a pocs metres d'on visc, en aquesta plaça amb bancs que conviden a la lectura i a la reflexió sobre tantes coses. El segell Edicions de l'Ela Geminada, ens la posa a l'abast amb accent gironí. 

Dir sovint, enmig d’una conversa, el nom dels morts estimats, perquè no acabin d’anar-se’n. Joan Barril

El Nadal queda enrera, ja ha esdevingut un record, amb la mateixa diligència que asseure'ns en una taula ens fa passar, en un clucar d'ulls, del matí a la tarda. Cap d'Any, un turonet d'optimisme en el nostre dia a dia, tan pla, tan gris, tan previsible, i Reis, demà passat, cada vegada més lluny de la infantesa, cada vegada més lleu en la il·lusió. 

Els que ens varem desvetllar amb Antaviana, allà lluny cap els vuitanta, coneixem una  forma diferent de veure la vida, una mirada màgica, ingènua, fins i tot delirant, capaç de transformar instants, de seduir consciències, de desvetllar percepcions... Hem crescut amb aquest virus inoculat a la sang, i sovint en cerquem els efectes per les cantonades. Durant molts anys, algú ens ho va posar molt fàcil per pensar que la màgia existia en el dia a dia, que era fàcil retrobar-la en el silenci dels vespres vora la ràdio, en la veu d'aquell que desgranava coses trivials i no tant, en una melodia que ens bressolava en les hores prèvies a la son, quan surten les fades i una altra llum il·lumina les coses més quotidianes. Aquesta persona era Joan Barril, que ens va deixar, trista i sobtadament poc abans del penúltim Nadal.

Per això encapçalo aquest apunt amb aquest bon propòsit, seu evidentment. M'ha vingut al cap al pensar en els bons propòsits pel nou any, vull pensar que tan reals i engrescadors com els centenars que Joan Barril, al costat de Joan Oller, ens van regalar durant una colla d'anys. Podem pensar que cal millorar el nostre anglès, vigilar el que mengem, sortir més, i moure'ns. Ells dos, els que ens suggerien era precisament viure, captar la vida i ser-ne conscients, i així, amb una mirada diferent recórrer tantes vides com fos possible, entre el somni i la realitat. Us deixo uns quants dels seus bons propòsits, per anar passant aquests dies i agafar arrencada que ve pujada:

Anar a viure a una platja més aviat petita. De dia, comptar els grans de sorra i de nit, comptar les estrelles. Després, disposar-nos a morir tranquils.

 

Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Agafar un camell ràpid i seguir el rastre dels reis d'Orient. Un cop encalçats, oferir-nos com a patges per a l'any vinent.

Negar-nos a conèixer més gent i estimar amb més intensitat els amics que ja tenim.

Saber comptar fins a 10 en totes les llengües del món.

Comprar un estetoscopi, posar-lo a les orelles d’un nen petit i fer-li sentir el batec del seu propi cor.

Buscar una joguina atrotinada de les que sempre queden amagades en algun lloc, embolicar-la amb papers de colors i deixar-la al balcó com si els Reis, en comptes de regalar-nos coses, ens regalessin una segona oportunitat.

Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d’haver fet. 

Comprar un gira-sol i guardar-lo durant el dia en una habitació fosca. Treure'l a la terrassa durant la nit i així, a poc a poc, anar convertint el gira-sol en gira-lluna.

Acaronar els caps dels nens petits i, després, olorar-nos les mans com qui ha tocat molsa.

Comprar tot allò que anuncien a la televisió, a veure si, tenint-ho tot, som tan feliços com la gent que ho anuncia.

No comprar cap llibre fins haver llegit tots els que tenim a casa.

Inventar-se un nom d’escriptor, d’arquitecte o de filòsof inexistent; demanar als coneguts si el coneixen; i si algú diu que sí, retirar-li la paraula per sempre o planye’l perquè és un pobre d’esperit.

Parlar amb les plantes i regar els amics dos cops per setmana.

Abdicar de tot el que havíem cregut, admetre que anàvem equivocats i celebrar un petit funeral per nosaltres mateixos.
  

Anar a passar la tarda a qualsevol barri perifèric, asseure'ns a un cafè i escriure postals als amics.

Escriure l'autobiografia de la vida que hauríem volgut viure.

Dedicar un dia a l'atzar. Anar a l'estació i agafar un tren que no sabem on va. Baixar a l'última parada i allà agafar un autobús fins al final. Caminar a cegues fins arribar a la que serà per sempre casa nostra.

Escriure una carta als Reis demanant que vingui la República.