Aquesta primavera i fins el 28 de juliol Chema Madoz, constructor
d’objectes impossibles, que no falsos, i
artesà de la imatge, ens presenta el seu món particular a la Pedrera.
A la galeria hi trobem retrats d’objectes quotidians que han
mutat a les mans de l’artista. Retrats de l’efímer, com les gotes de rosada
enfilades en impossible collaret de fada. Chema Madoz retrata l’instant precís i breu,
tan breu com el que triga una fulla d’afaitar en segar la corda del violí, la fulla
ha aconseguit la convivència amb la corda trasmudant-se en pont traïdor, i nosaltres som
espectadors avantatjats del desenllaç fatal. Tan breu, també, com el temps que
necessita la poma tallada en ennegrir-se al costat de la fulla d’heura, que romandrà
verda com a vestigi de la trobada.
Puntes de cabells tallats disposades en Haiku al costat de
les tisores del perruquer. Un embornal del carrer com a plater per la porcellana
blanca, un collaret de perles, nuat com la soga a punt pel coll del penjat, tot un
símbol subtil del destí de moltes
existències. Una màquina d’escriure on les tecles són espelmetes rogatives totes en filera...
Chema Madoz imagina altres vides pels objectes que ens
acompanyen cada dia. Alguns simplement són retratats i cobren vida gràcies al
virtuosisme del fotògraf. D’altres han
nascut a la ment de l’artista i còmplices artesans els han fet materials i
tangibles. Uns i altres, però, esdevenen imatges que ens interpel·len, i a
voltes ens arranquen un somriure, una punxada d’amargura o un moment de subtil
tendresa.
La observació de les diferent obres té un tempo que captiva l’espectador:
Primer hom reconeix l’objecte i des de
la perplexitat, recodifica la funció que s’hi associa. A continuació la clucada
d’ulls de l’artista ens porta, en un flash de genialitat, a la seva pròpia
lectura, la vida inalienable i igualment real, la connexió amb els sentiments i
la memòria. Tot plegat dura pocs segons, però deixa petja.
La fotografia és l’art de captivar l’instant real, les coses
tal com són. Chema Madoz, però, retrata
objectes impossibles, però no falsos. Apel·la a la virtualitat de les coses,
utilitzant el sentit que la virtualitat havia tingut des de sempre i fins fa
quatre dies. Virtual era el que les coses podien arribar a ser, virtual era
també l’alter ego. Virtual la imatge especular de la lent, que sovint era una
espelma invertida en els nostres primers llibres de física. Lents i imatges virtuals, bressol de la
fotografia. Després varen venir les universitats virtuals, els entorns
virtuals, les realitats augmentades.... i ens vam acostumar a deixar de ser
ingenus com nens i a pensar que darrera una imatge sorprenent s’hi amagaven els
bits de sempre, aquells que han transformat el món i que volen transformar-nos
a nosaltres.
Potser per tot això la familiaritat dels objectes retratats
per Madoz ens captiven. Hi trobem un món paral·lel com quan somniàvem de petits
i tot era possible. Dosis de ingenuïtat
vestides de realitat augmentada.
