Cornelius Gurlitt i la història dels 1406 quadres

Imatge de bloc on es guardaven els quadres

Al sentir la primera guspira de la notícia, vaig tenir un sobresalt, Cornelius Gurlitt, un ancià de Munic que vivia amagat en el seu pis entre Chagalls, Picassos, Matisses, Renoirs i tot un estol de pintors de primera línia, protagonistes de  la història de l’art del darrer segle. De tant en tant venia algun quadre, i així vivia. Els diaris diuen que era un home oficialment invisible, no va treballar mai, no tenia pensió, ni tenia assegurança mèdica, ni fitxa policial, cosa imprescindible a Alemanya. Tot una vida invisible reclosa enmig de centenars de quadres, també invisibles, en un pis de 100 metres quadrats.

No podia ser el Cornelius Gurlitt que jo coneixia per les meves recerques, el cofundador i president de l’Associació d’Arquitectes alemanys i director de la Universitat Tècnica de Dresde on impartia història de l’art i història de la construcció. Defensava l’art, la història i els teixits urbans, i va escriure un bel·ligerant article contra els rigors de l’urbanisme funcionalista titulat Le Corbusier i el camino de los asnos. Fou un influent mentor de tota una generació d’arquitectes europeus i catalans, abans de la Guerra Civil.  Havia estat actiu durant el primer terç del segle XX i difícilment podia tractar-se de la mateixa persona, però si del mateix nom. En efecte, el protagonista de la darrera història rocambolesca en el món de l’art és diu igual que el seu avi.  Tres generacions que han transitat pel segle XX convivint amb pintors i quadres icònics de la història de l’art europea.

Entre dos Cornelius, Hildebrandt Gurlitt, figura ambigua al costat del Führer, mig repressaliat i mig executor de la purga iconoclasta endegada per aquell règim delirant per eliminar les manifestacions del que consideraven l’art degenerat. Hildebrandt Gurlitt, el pare, així ho feu, però va estalviar a les obres la solució final, i va atresorar centenars de quadres imprescindibles del segle XX en el seu pis de Munic, a casa seva, amb la seva família.

Va especular? va robar? va pactar? va comprar? va extorquir? Qui l'acompanyava?... els diaris parlen de tants enigmes com quadres. I ens retornen l’estampa d’un vellet octogenari que viu sol i s’acompanya d’una gernació d’artistes amb qui ha teixit una relació familiar. Jugar al costat d’un Chagall, de qui en degué aprendre què era el color blau, dir la bona nit a un Picasso i dinar amb un Matisse, no és poca cosa.

El nostre Cornelius Gurlitt es reconeix hereu d’un tresor per ell entranyable. El misteri està servit. Com van arribar els quadres a casa seva?, de qui són? Quins tractes dignes o indignes amaguen? Un feixuc equipatge per qui ha viscut tota la vida en silenci.

I per part nostra, quants Cornelius Gurlitt hi ha amagats? quants vetlladors de tresors lliurats o aconseguits en hores amargues viuen en el silenci?

Aquest és el rèdit de la història que el mantell dels dies no aconsegueix cobrir del tot. El passat sempre torna i, avui, com tantes vegades passa i passarà, asseguts sobre el volcà del que desconeixem i del tenim malentès, la realitat ens sorprèn per recordar-nos que ignorem molt més del que sabem, i que, si ens crèiem una mica savis, podem començar a pensar que anàvem errats. I aquesta única certesa ens empeny a continuar avançant en el coneixement, amb dosis equivalents de curiositat i humilitat.

El jardí oblidat, més que una novel·la

El vaig llegir durant les vacances i no l'he pogut oblidar...Passen els dies i no me l'acabo de treure del cap. Hem tornat a la feina, mil qüestions m'ocupen totes les hores, però en els moments de silenci, anant i venint, torno a recordar la història. És com aquelles persones que coneixes un dia i et deixen una petja que et retorna. Com aquelles pel·lícules que més que atrapar, et deixen un rastre fi que s'intensifica quan hi tornes a pensar.

El jardí oblidat és un llibre dins un altre llibre, una història transversal en el temps, amb un fil conductor que el mateix lector reteixeix amb la seva curiositat. Una història de fades, un trist escenari dickensià, moltes vides atrapades en un destí, un toc de Manderley, un polsim del Cornualles dels Buscadors de Perles, reminiscències de la Blyton dels cinc a la cova dels contrabandistes, una història d'amor, un relat victorià...d'Austràlia a Cornuailles, la història d'una orfe, escenifica una part dels vincles desiguals entre la metròpoli i l'illa recòndita. Tot això i, per sobre de tot, una lliçó del que realment és la literatura.

Kate Morton escenifica en la història d'una autora del segle XIX, el poder terapèutic i balsàmic de la literatura per aquells que decideixen viure la vida a través de la seva escriptura. Les dones de les generacions posteriors a l'autora, confegiran un arbre genealògic que al principi es confon en el trasteig d’històries que passen en llocs diferents i en moments històrics diferents. Al final, tot té sentit, tot és subtilment recosit per la Kate Morton que té el poder dels bons escriptors, de fer-nos creure que en realitat som nosaltres els qui hem arribat a aquella conclusió. El cert és que, evidentment, tot estava escrit des del principi, molt abans que algú ens recomanés l'obra i nosaltres, creient-nos rics de temps pels nostres dies de vacances, obríssim el llibre amb una barreja de escepticisme i curiositat. Tres milions de persones en 32 idiomes diferents han recorregut el mateix viarany abans, de la mà de l'autora australiana.

La història es basa en el poder simbòlic dels contes. Els contes serveixen per explicar el que no podem dir, per gestionar les emocions que ens estenallen i que és possible digerir en lletres en fila, negre sobre blanc. I així alliberar somnis i frustracions que són universals i que, a més de qui escriu l'obra, serveixen de cura a tot aquell que esdevé addicte a la lectura. Des que els homes són homes, i sobretot les dones, hi ha hagut contes. Per adormir els nens, per conjurar les pors vora el foc, per preparar-nos per l'imprevisible, per disfressar d'experiència la ignorància... per fer-nos créixer endolcint la duresa de la vida i preveient malvestats reals disfressades de bruixes i llops.

Si a més els contes són bons, esdevenen universals, i ens animen a descobrir el codi secret que els ha inspirat, aquell que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un text per llegir.

De Biblioteques

Hi ha un lloc al món que és capaç d’acollir-me càlida i generosament, allà on em trobi. Aquest lloc és la biblioteca. Biblioteques petites i grans biblioteques, suma de llibres de tota mida i color, olor de paper vell, títols arrenglerats, verticalment, en un sentit o l’altre, capaços de fer-me moure el cap com els pardals vora l’estany, per poder llegir-ne els títols. 

La meva primera biblioteca va ser la de la Caixa de Pensions, el primer pis de l’edifici de Santa Clara, en el lloc que, molts anys més tard, vaig saber que havia estat seu de l’Institut de la Dona que Treballa. Sortíem de classe i el silenci solemne de la sala ens imposava i ens feia venir ganes de riure, a força de voler semblar tant serioses com els altres lectors. Teníem 15 anys. Ben aviat vam conèixer la biblioteca de la Casa de Cultura de Girona, allà on ha estat des de sempre i fins fa quatre dies comptats. Cadires semicirculars amb seient de balca i nombre gravat a la fusta, taules llargues i lleixes encara més llargues. Corredors estrets i fitxers infinits. Aviat em va captivar, i va ser escenari de llargues hores d’estudi, recerques exitoses, descobriments d’un món que s’obria en la tinta negra sobre el paper blanc.

L’entrada a la Universitat em va portar al vell edifici del Seminari. I un dia hi vaig descobrir aquella biblioteca, amb altell perimetral, de fusta antiga. Un paradís per estudiants iniciats. Al mateix edifici, un temps després, la biblioteca es va situar al capdamunt d’una escala que posava a prova el nostre alè de cors joves. Al capdamunt, traspassant la porta, la visió de la gran sala ens oferia la confirmació de la seva existència. I a les finestres, les millors postes de sol sobre la ciutat. 

Força temps més tard vaig retornar a aquella meva universitat i vaig poder gaudir de la nova biblioteca de la nova facultat. Allà estaven els meus llibres i molts de nouvinguts, igual que vaig retrobar-hi vells professors i noves perspectives.

Hi ha hagut més biblioteques, la de la Facultat de Lletres de Bellaterra, la d’Arquitectura, i moltes d’altres a Barcelona, per saber més del que ja sabem i del que volem aprendre. La petita i acollidora biblioteca de Tossa, on la temptació dels llibres ens dóna la mida dels nostres escadussers dies de lleure, la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes...

I també biblioteques estrangeres, com la del Pompidou, que em va permetre descobrir llibres ben propers i coneguts i fins i tot alguna obra pròpia als seus fitxers. La flamant biblioteca de Bilbao, que il·lustra aquest apunt. Allà on vaig, si el temps m’ho permet, m’agrada visitar el cementiri, el mercat i la biblioteca, no sé dir-vos que tenen a veure entre ells però per mi, alguna cosa els uneix. Em parla de les persones, dels seus anhels i els seus somnis.  

Haig de confessar que, abans  de llegir Borges a la biblioteca, ja havia pensat que desitjava que l’eternitat fos una immensa biblioteca. La seva atmosfera, i sobretot els seus món infinits, com a l’Aleph, ens recorden que no estem sols i que els llibres, a més d’ensenyar-nos moltes coses, ens poden fer viure tantes vides que ens faci pensar que podem arribar a ser immortals.

Beneïdes biblioteques!

London, getting ready to remember

 


Acabo d'arribar de Londres, i en la meva ment guspiregen els flashos d'aquella ciutat, tant particular i tant universal alhora. Passar per l'esquerra, en cotxe, bus i a peu, tenir una moneda pròpia, un sistema mètric propi i un horari solar diferent i, sobretot l'ombra allargada d'un monarquia qüestionada i qüestionable en molts aspectes, no la feien per mi objectiu preferent per viatjar-hi. Potser és per tot això que em vaig resistir a confegir l'itinerari tòpic i típic d'un bon turista debutant.

Em va guanyar, des de la senzillesa de ciutadana a peu i en metro. He vist la gent, gent de tots colors i orígens treballant, passejant, reposant. Sempre he obtingut una resposta amable, i m'he sentit tant i tant poc estrangera com els molts ciutadans provinents d'arreu del món que han fet de Londres casa seva. Ciutat acollidora, ciutat integradora amb els nouvinguts, amb la tradició, amb la modernitat.

Mai la convivència entre allò més secular i allò més contemporani ha estat tant suau, mai un país que pot vantar-se de ser el centre d'una part significativa del món, és capaç de caminar amb tanta senzillesa. És un país reglamentat, pensat, fet i acabat on no hi ha lloc a la provisionalitat, tot està previst i potser d’aquí deriva la seva seguretat i amabilitat. No són hostils amb els de fora perquè estan segurs del què són. Potser és per això que toleren tant bé la voluntat d'altres pobles de seguir amb ells o separar-se'n.

Centenars de milers de persones al llarg del dia formiguegen en andanes i voreres, fan cua en els monuments, semàfors i establiments de menjar per emportar. I el bàlsam d'aquest inevitable frec quotidià el trobem en el a tot hora sentit I'm sorry que hom pronuncia generosament a cada instant. El dia que el nouvingut aprèn a pronunciar-lo seguit, com una síl·laba, i amb accent de la city, ben segur que ja es pot trobar una mica a casa seva.

La segona cosa que s'ha d'aprendre és a respectar la memòria dels que ens han precedit. La concentració de plaques i llocs de memòria per recordar petites i grans gestes arriba a la saturació en monuments, vies i parcs, i esdevé una invitació a conèixer els fonaments d'aquella civilització, la seva història, a propis i forasters. Remember és segurament un dels verbs mes encarnats en la ment del londinencs, recorden i mimen el passat i se'l creuen, i en fan d'ell una eina d'integració i una manera d'explicar-se davant del món. I així de forma virtual i material la ciutat viu un permanent Gettting ready to remember que la posa a punt per mostrar-se oberta i innovadora, sense perdre ni un bri de la seva essència. Tot un exemple.

Cases Singulars

Són cases que tenen una adreça postal com les altres, i cap nom que ens doni més pistes que el de la família propietària. A vegades segueixen essent habitades per gent que porta la mateixa sang del cognom, d’altres han esdevingut patrimoni ciutadà privilegiat.

Sempre guarden, però, condició indispensable, l’atmosfera d’un altre temps llunyà, quan les coses es feien a poc a poc perquè no hi havia altra forma de fer-les i, sobretot, quan persones sensibles i amb recursos, dedicaven aquests a la cultura, a col·leccionar peces d’art i potser objectes quotidians.

Han passat dècades i segueixen allà, muts testimonis de sensibilitats especials. A vegades semblen a punt per tornar a engegar la rutina diària del viure, amb les servituds del passat. La cuina econòmica, els mobles, les puntes, el jardí, ens conviden a passejar la mirada per un temps que ja no tornarà. Altres vegades la voluntat recopiladora del col·leccionista ha subjugat l’espai fins a la saturació, i en la cadència repetida de dissenys i formes endevinem vides, usos i persones.  

Són les cases singulars, aquelles que ens esperen per a una visita gairebé privada, reservada als esperits sensibles assedegats d’evocació. Aneu-hi i us trobareu rusiñols, picassos, urgells i goyas, escultures de pares coneguts i desconeguts. Joies bibliogràfiques i mobles molt viscuts, jardins que amaguen festeigs i secrets, taules que han vist l’esplendor i el declivi d’aquelles famílies que han bastit el país.

Es tracta de museus paral·lels, sense cartel·les, veritables monuments a la cultura, feta per la més civil de les societats. Capital privat conservat per aquells que sovint, atresorant col·leccions, han somniat a ser immortals. Sovint explicat per els descendents dels mateixos protagonistes amb l’orgull i el rigor de qui forma part de la família.

Participeu doncs d’aquest privilegi i passegeu-vos a poc a poc per la Casa Rocamora al Putxet de Barcelona, la Torre Bellesguard, somni catalanista de Gaudí, la Casa Masó, bressol del Noucentisme, el Palau Mercader, el gresol del nacionalisme a les cases Rafael de Casanovas i Prat de la Riba, la Masia d’en Cabanyes a Vilanova i la Geltrú  i la Casa Alegre de Sagrera de Terrassa. Modernisme, noucentisme, pagesia emprenedora, burgesia il·lustrada. Tot un univers en mans privades més ric que molts museus perquè ens presenta un discurs travat entre art i família, context i artista, lluny de la asèptica sala del museu que intenta, no sempre amb èxit, refer el trencaclosques del passat a través de les peces esparses que li han arribat. A les cases, sovint hi pot faltar llum i sobrar-hi pols, però no hi manca mai allò imprescindible que ens fa copsar el valor de cada peça. La raó de ser en el lloc concret en el moment concret, les raons del passat, sempre boiroses.

Alguns d’aquests estatges es poden visitar a través de www.casessingulars.com Si enguany heu decidit que val la pena conèixer més del lloc que ja coneixeu, deixeu-vos seduir per les seves propostes engrescadores i us sorprendrà descobrir que fàcil és, per una estona, viure l’experiència singular d’un altre temps, en un jardí, un palau o una masia. I retornar més savis i més rics, per saber-vos hereus d’una cultura que ens pertany i una forma de veure la vida, que compartim aquests petits habitants d’aquest petit país tant gran.

Realitat augmentada en l’univers de Chema Madoz

Aquesta primavera i fins el 28 de juliol Chema Madoz, constructor d’objectes impossibles, que no falsos,  i artesà de la imatge, ens presenta el seu món particular a la Pedrera.

A la galeria hi trobem retrats d’objectes quotidians que han mutat a les mans de l’artista. Retrats de l’efímer, com les gotes de rosada enfilades en impossible collaret de fada. Chema Madoz retrata l’instant precís i breu, tan breu com el que triga una fulla d’afaitar en segar la corda del violí, la fulla ha aconseguit la convivència amb la corda  trasmudant-se en pont traïdor, i nosaltres som espectadors avantatjats del desenllaç fatal. Tan breu, també, com el temps que necessita la poma tallada en ennegrir-se al costat de la fulla d’heura, que romandrà verda com a vestigi de la trobada.

Puntes de cabells tallats disposades en Haiku al costat de les tisores del perruquer. Un embornal del carrer com a plater per la porcellana blanca, un collaret de perles, nuat com la soga a punt pel coll del penjat, tot un símbol subtil del destí  de moltes existències. Una màquina d’escriure on les tecles són espelmetes rogatives totes en filera...

Chema Madoz imagina altres vides pels objectes que ens acompanyen cada dia. Alguns simplement són retratats i cobren vida gràcies al virtuosisme del fotògraf.  D’altres han nascut a la ment de l’artista i còmplices artesans els han fet materials i tangibles. Uns i altres, però, esdevenen imatges que ens interpel·len, i a voltes ens arranquen un somriure, una punxada d’amargura o un moment de subtil tendresa.

La observació de  les diferent obres té un tempo que captiva l’espectador:  Primer hom reconeix l’objecte i des de la perplexitat, recodifica la funció que s’hi associa. A continuació la clucada d’ulls de l’artista ens porta, en un flash de genialitat, a la seva pròpia lectura, la vida inalienable i igualment real, la connexió amb els sentiments i la memòria. Tot plegat dura pocs segons, però deixa petja.

La fotografia és l’art de captivar l’instant real, les coses tal com són. Chema Madoz, però, retrata objectes impossibles, però no falsos. Apel·la a la virtualitat de les coses, utilitzant el sentit que la virtualitat havia tingut des de sempre i fins fa quatre dies. Virtual era el que les coses podien arribar a ser, virtual era també l’alter ego. Virtual la imatge especular de la lent, que sovint era una espelma invertida en els nostres primers llibres de física.  Lents i imatges virtuals, bressol de la fotografia. Després varen venir les universitats virtuals, els entorns virtuals, les realitats augmentades.... i ens vam acostumar a deixar de ser ingenus com nens i a pensar que darrera una imatge sorprenent s’hi amagaven els bits de sempre, aquells que han transformat el món i que volen transformar-nos a nosaltres.

Potser per tot això la familiaritat dels objectes retratats per Madoz ens captiven. Hi trobem un món paral·lel com quan somniàvem de petits i tot era possible.  Dosis de ingenuïtat vestides de realitat augmentada.