Pau Faner ens presenta una vegada més el seu escenari particular de nen de postguerra a la perifèria de la perifèria, que ell en fa el centre del món: Ciutadella, i més concretament el petit barri on viu en Drus, entre el carrer de Santa Bàrbara, la Contramurada i el col·legi dels Salesians, annex al convent de Santa Clara. Un món petit per un nen petit, ben poca cosa, però per ell tot un univers, poblat per fades, àngels i bruixots. Les fades, les seves amigues, na Duna, na Dafne, na Laura...i els bruixots, els homes dolents, inquietants, abusadors, que terroritzen la seva vida d'alumne i les anades i vingudes de l'escola, per camins mal il·luminats i perillosos. Ens fan pensar que l'illa era, també, la darrera frontera, refugi de personatges tèrbols i marginats. I entremig, els grans que l'estimen, la mare, el pare, l'àvia, l'oncle, la germana, tots immersos en la precària realitat de postguerra. Gairebé pobres. Ben aviat t'adones que aquest no és un diari d'infantesa qualsevol, d'un nen qualsevol. Pau Faner és capaç de posar-se en la pell de Drus per parlar i explicar el món com un nen, entre la dura realitat i el somni. Al mateix temps, però, l'autor ens transmet, sense fer-ne esment, l'angoixa de la recança d'un món definitivament desaparegut. Un món poblat pels personatges familiars que acompanyen Drus, revestits de la màgia dels somnis, on les noies tenen ales de papallona, els àngels de la guarda romanen esperant eternament els nens que ja s'han fet grans, les venedores de llaminadures suren etèries entre les lleixes de la botiga, i on també, tristament, la mort s'emporta els nens i les nenes i la desolació els suïcides. Tots d'avui per demà, dures experiències adultes que els nens no corprenen i s'expliquen a la seva manera. I tots plegats transiten per uns escenaris coneguts però avui radicalment transformats, una Cala Santandria verge, una platja Gran per ells sols, camins de bicicleta, un canal perillòs, que s'endu ases i nens, una plaça des Born solitària i llunyana, on anar a patinar, una Cala Vajol capaç de conservar la memòria de la moto guzzi de l'amic desaparegut i amb ella una part essencial de la infantesa que passa. Enterrada per sempre sota un munt de còdols i una creu, com un panteó. En Drus, en Pau Faner hi diposita l'essència de la infantesa, la seva i la de tots, i hi dibuixa, a través d'aquella mirada, l'univers perdut de la Menorca d'abans, sobretot de Ciutadella, i a través d'ella el món petit que cada infant guarda en el seu interior, i perviu ben endins, a voltes aniquilat pel present, com l'àngel d'en Biel, que es deixa la vida esperant l'infant que no tornarà perquè en Biel s'ha fet gran i el nen ja no existeix.
