Pel que hem viscut i pel que viurem...

S'acaba l'any, arriba el Nadal com a primera porta per traspassar, recomptar-nos i seguir endavant. Recordem els que ja no hi són i repassem el que hem viscut. Ens ho varem prometre a nosaltres mateixos, i ho hem acomplert, potser només en part. Ens ho devem i els hi devem. Cada any que passa, vivim més vides, i ens carreguem amb el desig d'aprofitar al màxim cada batec, d'estimar més, d'estar pels que tenim a prop, lluny i més lluny. 

Miquel Martin, enguany, ens ha fet l'inventari del que som i de com som. Un bon moment per llegir les seves proses, al recer assolellat, o a la vora del foc, tal com fa ell mateix...

Tot ens fa profit [i que per molts anys!]

  Som l'aigua que hem begut, assedegats i suosos, i també aquells rius i mars i estanys on ens submergim com si volguéssim tornar als orígens més remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi robust d'una vinya ferrenya que ja conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les herbes bosqueroles. Xuclem gambes, escurem ossos i garoines, escopim espines. La nostra pell està colrada per milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a cada replec del cos la pols i l'arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius que un roc rebec o una arrel pèrfida ens va tatuar sense pietat. Com la bestiola espantada o acorralada, ens hem llimat les ungles esgarrapant amb fúria o ens hem esmolat les dents de tant serrar-les de ràbia continguda. Acumulem arrugues com el roure acumula anelles al seu tronc: ens pansim, minvem, ens encarcarem.

  Som la ventada eixordadora que ens sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les mantes, hem assumit l'estrèpit de les tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptil reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga, submisos. Hem vist volves de neu d'una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques que presagiaven temporals, i aquell gebre finíssim que es desfà com polsim estel·lar.

Som l'ombra que ens acull a l'estiu i el recer assolellat que cerquem a l'hivern. Som la nit que no s'acaba. Som la llenya que hem cremat. Som la tarda allargassada i ronsa. Hem crescut enfilant-nos a les branques d'arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre panotxes de blat de moro. Com bons salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i mores i gerds silvestres. Hem flairat roses i romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem palpat l'escorça dels suros i la fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres peus s'han endurit a còpia de trepitjar camins pedregosos i cales de còdols, i les nostres mans desprenen l'aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor destil.la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.

  Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel seré, la mar encalmada, els prats que verdegen o les muntanyes llunyanes de neus perpètues. Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa profit, que l'erosió matisa i ens poleix.

 

Som obres d'art. Escultures humanes esculpides per la natura i el temps.

Miquel Martin i Sierra. Proses reposades.

Entropia al museu, l'antiexposició.

Francesc Torres, artista i creador. Artista. Creador. Tots els artistes són creadors i tots els creadors són artistes. Em pregunto per aquesta necessitat subtil de posar dos epítets redundants al costat del nom d'algú, per definir-lo. Una aclucada d'ulls a l'amiga Eva Vàzquez, que fa pocs dies des de Presència pensava en veu alta sobre l'absurda tirada a etiquetar algú com a poeta i escriptor. Tendències que, en aquest món que anem fent dia a dia, cada vegada haurien de tenir menys sentit, en la mesura que siguem capaços de capir que tot, tot, tot, està feliçment relacionat. Savis homes de lletres, científics humanistes, filòsofs tots. Retorn als orígens del coneixement?

I tot això perquè en Francesc Torres, des d'una sala temporal del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ens ofereix un exercici trencador, revulsiu, un punt irreverent i intensament suggerent.


Entropia, segons la Viquipèdia: L'entropia és una magnitud termodinàmica definida originàriament com a criteri per a predir l'evolució dels sistemes termodinàmics. Des de la seva introducció per Rudolf Clausius l'any 1865, han aparegut diverses definicions d'entropia, la més rellevant de les quals (elaborada per Ludwig Boltzmann) va relacionar el concepte d'entropia amb el grau de desordre d'un sistema. Aquesta nova perspectiva de l'entropia va permetre estendre el concepte a diferents camps, com ara a la teoría de la informació, la intel·ligència artificial, la vida o el temps.

Si el museu és ordre, catàleg, controls per visitants i per obres, vigilància, tempos, itineraris i discursos ben travats, l'exposició és tot el contrari. Ens mostra l'antimuseu, l'altre ego, el darrera de les bambolines, sense glamour, càmeres ni controls ambientals. La vida a pèl, el que som a partir dels nostres actes. Misèria humana, un retrat en negatiu d'un món que volem polit, clar i ben explicat.

Francesc Torres, per encàrrec del Museu, ha preparat una antiexposició alliçonadora del que hem estat i del que som. Ha evitat les obres consagrades que hom troba penjades a les sales d'aquell temple, ha bescantat les segones i terceres opcions, custodiades en el fons de reserva, a l'espera d'una oportunitat, pacients en la foscor del rebost de la cultura.

Ha escollit les peces rebutjades, objectes maldestres de mal encaixar. Salvades per un número de catàleg. Aquesta eina poderosa que tenim els gestors de patrimoni. Si quelcom té un número vol dir que compta, i si compta, existeix, amb patent de cors per ser conservat, sota l'empara de la inèrcia dels administradors i l'ombra omnipresent de les lleis de patrimoni.

Torres s'ha fixat en el rebuig, en les coses inexposables que s'han bescantat de la selecció de vedettes. I en aquell submón de les col·leccions del museu, hi ha trobat un alter ego del que som. Imatge especular que ell mateix provoca en el mirall penjat a la sala al costat del retaule de Bernat Martorell, segle XV, que mostra impúdic els ulls matxucats amb el punxó de la intolerància. Com les nimfes i dones reals, esbudellades i mutilades per la misogínia, reparades amb asèptica cinta de conservació, esparadrap de la memòria.


Tot plegat per mostrar-nos l'altra expressió de la humanitat, aquella que odia l'art perquè el rebutja, perquè no suporta el seu missatge, la imatge en el mirall que li recorda què som. A partir d'aquí tot un catàleg de greuges contra els més dèbils, contra les dones, els jueus, els perdedors de les guerres...Un retrat fidel de la història a la llum de la cultura. Un immens interrogant sobre el món que ens acull, sobre l'ordre impol·lut i la llum mesurada de les sales del museu. Sobre el que ensenya i el que amaga, i sobre el que s'ha conservat, a la llum i  l'ombra, sota el sol que cada dia surt i que volem veure diferent. Sobre la mirada que hi projectem.

I a la fi, l'escena final, desenes de castells de cartes enmig de bombes que no van explotar, fragments de gàrgoles de tots els temps, cornises, columnes i rajols. Art, atzar, destrucció i conservació. Som el que som fruit de l'atzar o el destí ens tria? Una bona pregunta per anar reflexionant mentre dissenyem menús, llistem regals impossibles. La vida.