Pel que hem viscut i pel que viurem...

S'acaba l'any, arriba el Nadal com a primera porta per traspassar, recomptar-nos i seguir endavant. Recordem els que ja no hi són i repassem el que hem viscut. Ens ho varem prometre a nosaltres mateixos, i ho hem acomplert, potser només en part. Ens ho devem i els hi devem. Cada any que passa, vivim més vides, i ens carreguem amb el desig d'aprofitar al màxim cada batec, d'estimar més, d'estar pels que tenim a prop, lluny i més lluny. 

Miquel Martin, enguany, ens ha fet l'inventari del que som i de com som. Un bon moment per llegir les seves proses, al recer assolellat, o a la vora del foc, tal com fa ell mateix...

Tot ens fa profit [i que per molts anys!]

  Som l'aigua que hem begut, assedegats i suosos, i també aquells rius i mars i estanys on ens submergim com si volguéssim tornar als orígens més remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi robust d'una vinya ferrenya que ja conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les herbes bosqueroles. Xuclem gambes, escurem ossos i garoines, escopim espines. La nostra pell està colrada per milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a cada replec del cos la pols i l'arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius que un roc rebec o una arrel pèrfida ens va tatuar sense pietat. Com la bestiola espantada o acorralada, ens hem llimat les ungles esgarrapant amb fúria o ens hem esmolat les dents de tant serrar-les de ràbia continguda. Acumulem arrugues com el roure acumula anelles al seu tronc: ens pansim, minvem, ens encarcarem.

  Som la ventada eixordadora que ens sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les mantes, hem assumit l'estrèpit de les tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptil reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga, submisos. Hem vist volves de neu d'una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques que presagiaven temporals, i aquell gebre finíssim que es desfà com polsim estel·lar.

Som l'ombra que ens acull a l'estiu i el recer assolellat que cerquem a l'hivern. Som la nit que no s'acaba. Som la llenya que hem cremat. Som la tarda allargassada i ronsa. Hem crescut enfilant-nos a les branques d'arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre panotxes de blat de moro. Com bons salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i mores i gerds silvestres. Hem flairat roses i romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem palpat l'escorça dels suros i la fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres peus s'han endurit a còpia de trepitjar camins pedregosos i cales de còdols, i les nostres mans desprenen l'aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor destil.la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.

  Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel seré, la mar encalmada, els prats que verdegen o les muntanyes llunyanes de neus perpètues. Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa profit, que l'erosió matisa i ens poleix.

 

Som obres d'art. Escultures humanes esculpides per la natura i el temps.

Miquel Martin i Sierra. Proses reposades.

Entropia al museu, l'antiexposició.

Francesc Torres, artista i creador. Artista. Creador. Tots els artistes són creadors i tots els creadors són artistes. Em pregunto per aquesta necessitat subtil de posar dos epítets redundants al costat del nom d'algú, per definir-lo. Una aclucada d'ulls a l'amiga Eva Vàzquez, que fa pocs dies des de Presència pensava en veu alta sobre l'absurda tirada a etiquetar algú com a poeta i escriptor. Tendències que, en aquest món que anem fent dia a dia, cada vegada haurien de tenir menys sentit, en la mesura que siguem capaços de capir que tot, tot, tot, està feliçment relacionat. Savis homes de lletres, científics humanistes, filòsofs tots. Retorn als orígens del coneixement?

I tot això perquè en Francesc Torres, des d'una sala temporal del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ens ofereix un exercici trencador, revulsiu, un punt irreverent i intensament suggerent.


Entropia, segons la Viquipèdia: L'entropia és una magnitud termodinàmica definida originàriament com a criteri per a predir l'evolució dels sistemes termodinàmics. Des de la seva introducció per Rudolf Clausius l'any 1865, han aparegut diverses definicions d'entropia, la més rellevant de les quals (elaborada per Ludwig Boltzmann) va relacionar el concepte d'entropia amb el grau de desordre d'un sistema. Aquesta nova perspectiva de l'entropia va permetre estendre el concepte a diferents camps, com ara a la teoría de la informació, la intel·ligència artificial, la vida o el temps.

Si el museu és ordre, catàleg, controls per visitants i per obres, vigilància, tempos, itineraris i discursos ben travats, l'exposició és tot el contrari. Ens mostra l'antimuseu, l'altre ego, el darrera de les bambolines, sense glamour, càmeres ni controls ambientals. La vida a pèl, el que som a partir dels nostres actes. Misèria humana, un retrat en negatiu d'un món que volem polit, clar i ben explicat.

Francesc Torres, per encàrrec del Museu, ha preparat una antiexposició alliçonadora del que hem estat i del que som. Ha evitat les obres consagrades que hom troba penjades a les sales d'aquell temple, ha bescantat les segones i terceres opcions, custodiades en el fons de reserva, a l'espera d'una oportunitat, pacients en la foscor del rebost de la cultura.

Ha escollit les peces rebutjades, objectes maldestres de mal encaixar. Salvades per un número de catàleg. Aquesta eina poderosa que tenim els gestors de patrimoni. Si quelcom té un número vol dir que compta, i si compta, existeix, amb patent de cors per ser conservat, sota l'empara de la inèrcia dels administradors i l'ombra omnipresent de les lleis de patrimoni.

Torres s'ha fixat en el rebuig, en les coses inexposables que s'han bescantat de la selecció de vedettes. I en aquell submón de les col·leccions del museu, hi ha trobat un alter ego del que som. Imatge especular que ell mateix provoca en el mirall penjat a la sala al costat del retaule de Bernat Martorell, segle XV, que mostra impúdic els ulls matxucats amb el punxó de la intolerància. Com les nimfes i dones reals, esbudellades i mutilades per la misogínia, reparades amb asèptica cinta de conservació, esparadrap de la memòria.


Tot plegat per mostrar-nos l'altra expressió de la humanitat, aquella que odia l'art perquè el rebutja, perquè no suporta el seu missatge, la imatge en el mirall que li recorda què som. A partir d'aquí tot un catàleg de greuges contra els més dèbils, contra les dones, els jueus, els perdedors de les guerres...Un retrat fidel de la història a la llum de la cultura. Un immens interrogant sobre el món que ens acull, sobre l'ordre impol·lut i la llum mesurada de les sales del museu. Sobre el que ensenya i el que amaga, i sobre el que s'ha conservat, a la llum i  l'ombra, sota el sol que cada dia surt i que volem veure diferent. Sobre la mirada que hi projectem.

I a la fi, l'escena final, desenes de castells de cartes enmig de bombes que no van explotar, fragments de gàrgoles de tots els temps, cornises, columnes i rajols. Art, atzar, destrucció i conservació. Som el que som fruit de l'atzar o el destí ens tria? Una bona pregunta per anar reflexionant mentre dissenyem menús, llistem regals impossibles. La vida.

Trista memòria dels camins

No era prou la pena que teníem com a poble que se sent maltractat. L'experiència dolorosa de sentir-nos dissidents a casa nostra. D'abraçar les nostres filles davant l'amenaça real que es confirma. D'haver de sentir-te vella i gran quan el teu fill et diu que passis darrera, que ell ja es posarà davant, per parar els cops. Por real mentre la ràbia et fa cridar que no tens por. I així fabricar records que voldries evitar perquè et punxen l'ànima. Ens han trencat l'ànima i no ens ho mereixem, ni com a catalans ni com espanyols.

 I entremig històries tendres de gent que pensa i que treu del rebost de la història recursos oblidats, com aquell jersei sorgit que l'avi guardava a la barca per si de cas. Algú va pensar que venien magres, i que no fa tant existí un lloc que fou aixopluc i bressol, un lloc amb llençols, llits i pa amb llet pels pobres refugiats.

Aquest lloc existeix, no gaire lluny de casa. És Elna, bressol dels expulsats de casa seva, dels més febles. I algú va pensar que aquella gent, germans del nord, no ens defraudarien. I no ho van fer. Van fer-nos les paperetes imprescindibles que amb tant afany i ràbia buscaven els guàrdies. I ens guardaren les urnes, l'objecte més protegit d'aquell dia de plom, la copa on dipositar les nostres esperances.

I desprès portar-les cap aquí perquè era aquí on havíem de votar. I novament la història ens regalà viaranys amagats per creuar la ratlla. Urna a urna, la voluntat d'un poble retornà pels vells camins de l'exili.

Al cap i a la fi, 78 anys no són res, menys d'una vida i sempre hi ha pares que recorden als fills camins imprescindibles per quan tot sembla que s'enfonsa. Amarga experiència.

Un tresor amagat en un record de la memòria, poca cosa, tot un símbol.

La darrera paraula de l'Arxiduc

La darrera paraula és el que molts voldríem tenir per poder deixar negre sobre blanc el nostre relat de la pròpia història. Confessions i autobiografies responen a aquest interés, i des de fa segles serveixen per entrar en la història de més aprop, personal i íntima. És un gènere que actualment passa un moment dolç, després de dècades bescantat per interessat i partidista.

Carme Riera, en la seva darrera novel·la, Premi Sant Joan 2016, recorre a aquestes confessions com a recurs literari per novel·lar la vida de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg (1845-1915).
Es tracta d'un relat breu,  fet per una mallorquina diletant, acadèmica, catedràtica amb una llarga i contrastada trajectòria com estudiosa i com escriptora.

El perfil i la solvència de Carme Riera permet el difícil exercici de combinar l'erudicció i el rigor, amb el ritme i la qualitat literària que li han fet merèixer el premi. En un univers literari en que la novel·la històrica ha esdevingut un fenòmen sociològic, amb les seves rèpliques en sèries de culte, no és tan fàcil com pugui semblar. Pocs historiadors són bons novel·listes i menys escriptors coneixen la història més enllà de l'anècdota.

Carme Riera posa veu a un arxiduc en els seus darrers dies, que repassa al dictat d'Erwin, el seu confident, una vida apassionant, apassionada i encardinada en el cor de l'Europa del segle XX. Lluís Salvador va ser un personatge singular, controvertit, destí de burles i, sobretot, de molts rumors sobre la seva conducta, la seva orientació sexual, les seves afeccions, la seva vida en definitiva. A Mallorca alguns en coneixen la història, i són molts més els que s'atreveixen a malparlar-ne des de la ignorància.

Vet aquí l'interés d'aquest relat que ens trasllada a la Mallorca rural del canvi de segle, les seves posessions, el món de la pagesia, i també Venècia, Florència, Viena, Paris i tot l'entourage del personatge, des dels emperadors Sissi i Francesc Josep i els també cosins Rodolf, mort a Mayerling i Francesc Ferran, assassinat a Sarajevo, preludi de la gran guerra.

Tot això i molt més, en un discurs intimista, proper, que no perd mai tensió i et manté aferrat a la lectura, com ho debia estar Erwin, el fidel secretari que acollía la febril confessió de l'arxiduc. Una lectura que posa ordre en el que havíem llegit alguna vegada, posant-ho en relació a la història de principis del segle XX, i que va marcar  els esdeveniments posteriors.

Carme Riera
Les darreres paraules.
Ed. 62. 2016

Experiment Berlín

Chexk Point Charlie, avui

Anar a Berlín és entrar en una ciutat del cor d'Europa. Capital d'un país ordenat, cerebral, calculador, culte i melòman. Molt al nord, on el vent és fred i els dies curts.  Berlín resulta fascinant per algú que li agradi llegir entre línies, amb ganes d'entendre el present i saber buscar les capes del passat. Berlín té una història que concentra totes les amargors de l'Europa del segle XX. De l'holocaust als refugiats. Hi vas amb ganes de conèixer. Has llegit molt, has vist pel·lícules, has estudiat la seva història perquè entra segur a l'examen d'història del segle XX. Et penses que saps què et trobaràs perquè Berlín surt als noticiaris gairebé cada dia. I tu t'has fet la llista del que no et vols perdre, el museu de Pèrgam, advertits ja que l'Altar de Pèrgam no es pot visitar. Està en restauració fins el 2019. El mur, i el reramur, la realitat suburbial de la ciutat comunista, dissenyada fins el mínim detall perquè no es notés que allà anaven magres. Magres?  El museu dedicat a aquella realitat, el DDR Museum, reconstrueix ambient, dissenys, polítiques, amb una lectura un punt esbiaixada dels mira'ls pobrets que, als catalans i espanyols que la visitàvem no ens va semblar tant diferent del país de la nostra infantesa. Guarderies tètriques... però guarderies públiques. Apartaments adotzenats per tothom igual, però apartaments unifamiliars, per un moment en que a Espanya moltes parelles no trobaven casa per casar-se. Productes clònics dels occidentals, per tapar les boques de la dissidència, però productes, tecnologia, aliments que a Espanya no arribaven, ni en versió oriental ni occidental. Control de consciències, dels mitjans de comunicació, barris sense equipaments, transport públic precari o inexistent...què ens han d'explicar que no haguem vist? Ciutat Badia, Bellvitge, l'Hospitalet....allà parlaven alemany i eren més eficaços. L'etern tema de l'acudit de l'infern espanyol.


I després el mur, drama humà sense precedents, però amb moltes rèpliques arreu, per demostrar-nos que no hem aprés res de res.

Berlín és avui jove, i els berlinesos, barrejats amb tants nouvinguts, no són els berlinesos que van patir tot allò. La ciutat reneix fresca i multicultural, i tu et preguntes, on són els berlinesos, les seves gavardines grises d'espies que s'havien de confondre amb la gent, uniformes i unisex. El checkpoint Charlie és avui una atracció turística en mig d'un carrer de franquícies, amb gent que es retrata al costat de soldats de guardarropía. Posen seriosos amb armes i tot.

El mur ha quedat fixat en la memòria per una línia a terra que recórrer esbiaixada la ciutat. El parlament s'ha reconstruït com abans. Tot  Berlín s'ha reconstruït amb un intent de mirar endavant. I milers de llambordes de llautó recorden els que ja no hi són,  els jueus massacrats. La vida passa pel damunt en tots els barris de la ciutat.
Les parelles s'hi besen, els nens juguen, els vianants passegen, i els turistes ens hi parem, i ho fotografiem. Una postal de Berlín. L'altra, la més repetida, edificis neoclàssics reconstruïts al costat d'arquitectures de vidre de darrera generació. Berlín és jove i de tots colors, un experiment en directe, disposat a servir de mirall per una Europa que passa hores baixes.

El bàlsam del temps per recordar sense neguit Narcís Jordi Aragó.

Foto de Manel Lladó. El Punt Avui.

Fa prop de cinc mesos, el 22 d'agost passat, en Narcís Jordi va esgotar la seva tossuda voluntat de viure. Sense forces, totes aquelles coses que l'havien fet vibrar tota la vida a poc a poc es van anar apagant. I per més que se sentís estimat per família i amics, feia ja un temps que el seu vaixell havia posat veles cap el vent del mai més. Des de la seva Girona ja no tan grisa i molt menys negra, en part gràcies a la seva generositat i voluntat sincera, va partir, seré i digne, cap el lloc on tots els recordarem.

En aquell moment em varen demanar que escrivís quelcom del que m'inspirava, i així ho vaig fer amb molt de gust. Com amic, com a referent, sempre present en tantes coses que varem compartir. Va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 299 al costat d'altres articles d'altres amics amb qui va viure tantes coses. El podeu trobar a l'Hemeroteca de la Revista de Girona, però a mi m'ha agradat deixar-vos-el aquí, perquè acompanyi els meus pensaments i records. Una tria personal del meu pas per aquests verals.

Vides trenades vora el riu

La Fundació Rafael Masó o la generositat declinada en clau domèstica.

La voluntat de compartir una decisió llargament mesurada, amb la maduresa dels anys viscuts i la certesa de posseir quelcom singular. La generositat de voler deixar-ho a la ciutat que ells estimaven. La il·lusió del primer dia en obrir les portes de casa seva, a l’hora acordada, i d’anar obrint carpetes i armaris, per desprecintar històries i records de moltes vides. El tempo de cada relat, inscrit en la tinta de cada paper, de cada estampa, de cada fotografia. La mirada càlida del que es desprèn de quelcom molt preuat, entre la certesa  i la incertesa de fer el que toca, que no és res més que el que ells han decidit, en converses pausades a la llum de totes les hores del riu. I en cada història, una baula més d’aquella nissaga teixida a la casa pairal. Històries alegres de festejos, batejos, naixements, projectes i premis. Històries tristes de malalties, morts, desenganys. Records de presències avui il·lustres i aleshores tan casolanes. Moments per rellegir a la llum de la història. Moments per confessar, per explicar gairebé xiuxiuejant, moments que voldrien en part oblidar, però que en el record els trempen i els fan forts.

I així anar fent, carpeta a carpeta i generació a generació, confegint la clau per interpretar molt més que la història d’una família, d’un carrer, d’una ciutat i d’un país. I al mateix temps, somniant la perpetua conservació de tot aquell bagatge, volent pensar que estarà en les millors mans. Una experiència sublim que moltes vegades havien previst, però no per això menys apassionant. Després de la decisió presa, l’alleujament progressiu que els confirmava que havien obrat bé. Que allò que en part havia donat sentit a la seva vida, es materialitzava en un llegat per explicar tantes coses.

I després els detalls pràctics de donar forma legal a un somni, posar sobre paper les coordenades d’aquella aventura, l’inventari, les condicions i la dinàmica sempre farragosa de la restauració d’una casa que continuava essent casa seva, però cada vegada més havia de ser la casa de tots. Saber conviure amb les obres, amb els comentaris, amb decisions no sempre del tot compartides, amb humilitat, oblidant sentiments de pertinença i confirmant-se en el fet d’estar, aleshores ja, trepitjant quelcom que ja no era seu perquè havien decidit donar-ho.

I per fi, preparar l’obertura, reobrir totes les caixes per fer presents tots els objectes i amb ells tots els records. I explicar el què, el com i el perquè de cada detall. Omplir amb il·lusió el pot de cigrons, el setrill d’oli, disposar les balances, tornar a penjar les cortines, encertar amb els cobrellits...

I darrerament, el comiat suau de tot plegat, l’anar reomplint les arques del que volia que perdurés, del que tenia sentit relligar al destí de la casa, com sempre havia estat. L’anar desfent el camí de tota una vida, guspires de records infantils, jovenívols, madurs i també dels penúltims moments. Fer les maletes amb l’austeritat de l’humil, essent espartà en les decisions, gasiu en la notorietat, dissenyant amb el cap fred i el cor calent com volia ser recordat. Què mereixia ser guardat i què era prescindible. Sabent que, més aviat que tard, ells mateixos serien un record trenat en les estances, les ombres i els canvis de llum d’una casa que exhala la seva presència pels racons, al costat dels avantpassats que hi van néixer, viure, estimar i morir. Sempre amb les portes obertes a aquells que s’hi atansin a la recerca de històries, identitats i records, miralls d’uns temps i d’un país.

Viure amb el bosc

Dissabte tarda, diumenge al matí, una sortida al bosc per retrobar-nos, respirar fondo, desentumir les cames... I al davant nostre un escenari proper i desconegut alhora. Aparentment arbres, matolls, estepes, roques, viaranys, alsines i pins.  Bosc mediterrani avui, simplement el bosc dels nostres avis i de més enrera. Avui necessitem etiquetar totes les coses. Abans les coses eren les de sempre i ja se sabien. Els nostres avis vivien del bosc i de tot el que en treien, com a ocupació principal o com a complement imprescindible. Els primers, carboners, surers, gelaires, pastors, feien del bosc la seva casa, el lloc de feina, el jaç i la paret seca de pedra. La resta, anaven al bosc a proveir-se, amb urgència variable, de llenya, pinyes, pinyons, espàrrecs, bolets, herbes remeieres, avellanes, cireres d'arboç, bruc per escombres, resina, mel, móres, maduixetes...seguint un calendari natural que hom aprenia de petit, al mateix temps que els noms, senyes, racons, allà on creixia la mata més ufana, els primers rossinyols, els espàrrecs i les móres. 

Passejant per vells camins rals del Montgrí i les Gavarres te n'adones que, en tant sols dues generacions, el bosc ha deixat de ser el que era i ha esdevingut una altra cosa, un esplai per hores desvagades, per gent que ho desconeixem quasi tot, no sabem orientar-nos i ignorem el nom de plantes, arbres, fruits, turons i rieres.  

Fins fa ben poc el bosc era el rebost de cada casa, un espai de reserva per fornir-se de tot. On avui creixen matolls, suros i pins, abans hi havia conreus arrenglerats amb parets de pedra centenàries, barraques de pastor, pous de glaç, camins de carro, avui mig oblidats sense cura. I el bosc era l'escenari de la vida i el teatre de la fantasia, niu de contes i històries per infants i per grans a la vora del foc.

És aquesta vida que avui ens xiuxiueja a l'orella la memòria d'un temps passat, de quan la gent anava a peu, carregava feixos i no es planyia ni de la calor ni la neu. Avui ràpidament hem oblidat aquest món tant recent i ens hem deixat perdre el bosc, cerquem la facilitat de la immediatesa i oblidem el nostre passat, i aquella humil relació d'agraïment dels nostres avis envers la mare natura que, aquesta si, proveïa de totes les coses, amb esforç i dedicació. Treballar per rebre, conservar per tenir. Tota una forma d'entendre la vida.