Un
pringat de mitjana edat, que va ser nen a principis dels 80, quan va
viure les millors vacances de la seva vida. Fotograf? publicista? i que
ara es troba en plena crisi, en plena indigència moral. Des d'aquest pou
existencial, un raig de llum adolescent li recorda la joventut perduda.
Una noia que entra casualment a la seva vida, la seducció d'un
personatge que arriba del passat i que li parla de la responsabilitat
que té de ser feliç, perquè ella així li va prometre a un amic quan eren
petits, abans de que passés tot. Aquesta desconeguda revestida de misteri que tant atrau al nostre personatge, acabarà essent una vella coneguda, algú que el relliga al fet tràgic que ho va canviar tot.
Es presenten records
d'infantesa elaborats des del món adult. Tardes viscudes per uns
individus que es pensaven que les vacances d'estiu i, sobretot la
infantesa, eren invulnerables i eternes.
Hi ha un
objecte central que catalitza la màgia d'aquells anys. Un joc de taula?
una barraca en un arbre? La colla d'amics i tot un univers poblat de
pares, àvies, rituals que es repeteixen, cançons de moda, camions
d'obres...I l'ombra del futur que s'amaga darrera el darrer revolt.
Hi ha, tambè, la ingenuïtat despreocupada de la
joventut, el
carpe diem, enfront el gest cansat i derrotat de la
maduresa. Una noia que vé del passat per
enmirallar el protagonista i fer-li
veure en què s'ha convertit. Què n'ha quedat dels seus somnis, i com un
fet absurd pot capgirar tota una existència.Tot plegat una metàfora de la nostàlgia que sol afectar quan
ja no tens somnis per acomplir o quan simplement penses que cal posar-hi data abans no s'esvaeixin definitivament.
Ja us deveu estar preguntant de qui parlo. Els anys 2009 i 2010, una novel·la i una pel·lícula ens presentaven un relat de la infantesa amb la volguda omissió d'un fet tràgic que planeja la realitat durant tota l'estona i només al final es revela de forma sobtada i crua. Magistralment, cadascú en el seu llenguatge, Vicenç Pagès amb
Els jugadors de Whist i Albert Espinosa, amb
Herois, ens varen regalar dues obres de ficció que somouen records, ens sedueixen per la nostàlgia i ens recorden la inesperada duresa de la vida.
He recorregut forces vegades els arguments tan ben trabats d'ambdues obres i em meravella com, en ambdos casos i simultàniament, en un enfoc clarament original per part de tots dos autors, hi pot haver tantes coincidències. Tot plegat porta a pensar que, ens agradi o no, ho vulguem o no, tots estem fets de la mateixa matèria, i que hi ha arguments universals que poden esdevenir clàssics. aleshores només és qüestió que la ploma empalmi amb el cor i les paraules i les imatges ens transportin al món dels contes per explicar-nos la vida. Com quan erem infants i les metàfores de prínceps i llops ens edulcoraven, en petites dosis, la realitat que esperava darrera el revolt.
