El bàlsam del temps per recordar sense neguit Narcís Jordi Aragó.

Foto de Manel Lladó. El Punt Avui.

Fa prop de cinc mesos, el 22 d'agost passat, en Narcís Jordi va esgotar la seva tossuda voluntat de viure. Sense forces, totes aquelles coses que l'havien fet vibrar tota la vida a poc a poc es van anar apagant. I per més que se sentís estimat per família i amics, feia ja un temps que el seu vaixell havia posat veles cap el vent del mai més. Des de la seva Girona ja no tan grisa i molt menys negra, en part gràcies a la seva generositat i voluntat sincera, va partir, seré i digne, cap el lloc on tots els recordarem.

En aquell moment em varen demanar que escrivís quelcom del que m'inspirava, i així ho vaig fer amb molt de gust. Com amic, com a referent, sempre present en tantes coses que varem compartir. Va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 299 al costat d'altres articles d'altres amics amb qui va viure tantes coses. El podeu trobar a l'Hemeroteca de la Revista de Girona, però a mi m'ha agradat deixar-vos-el aquí, perquè acompanyi els meus pensaments i records. Una tria personal del meu pas per aquests verals.

Vides trenades vora el riu

La Fundació Rafael Masó o la generositat declinada en clau domèstica.

La voluntat de compartir una decisió llargament mesurada, amb la maduresa dels anys viscuts i la certesa de posseir quelcom singular. La generositat de voler deixar-ho a la ciutat que ells estimaven. La il·lusió del primer dia en obrir les portes de casa seva, a l’hora acordada, i d’anar obrint carpetes i armaris, per desprecintar històries i records de moltes vides. El tempo de cada relat, inscrit en la tinta de cada paper, de cada estampa, de cada fotografia. La mirada càlida del que es desprèn de quelcom molt preuat, entre la certesa  i la incertesa de fer el que toca, que no és res més que el que ells han decidit, en converses pausades a la llum de totes les hores del riu. I en cada història, una baula més d’aquella nissaga teixida a la casa pairal. Històries alegres de festejos, batejos, naixements, projectes i premis. Històries tristes de malalties, morts, desenganys. Records de presències avui il·lustres i aleshores tan casolanes. Moments per rellegir a la llum de la història. Moments per confessar, per explicar gairebé xiuxiuejant, moments que voldrien en part oblidar, però que en el record els trempen i els fan forts.

I així anar fent, carpeta a carpeta i generació a generació, confegint la clau per interpretar molt més que la història d’una família, d’un carrer, d’una ciutat i d’un país. I al mateix temps, somniant la perpetua conservació de tot aquell bagatge, volent pensar que estarà en les millors mans. Una experiència sublim que moltes vegades havien previst, però no per això menys apassionant. Després de la decisió presa, l’alleujament progressiu que els confirmava que havien obrat bé. Que allò que en part havia donat sentit a la seva vida, es materialitzava en un llegat per explicar tantes coses.

I després els detalls pràctics de donar forma legal a un somni, posar sobre paper les coordenades d’aquella aventura, l’inventari, les condicions i la dinàmica sempre farragosa de la restauració d’una casa que continuava essent casa seva, però cada vegada més havia de ser la casa de tots. Saber conviure amb les obres, amb els comentaris, amb decisions no sempre del tot compartides, amb humilitat, oblidant sentiments de pertinença i confirmant-se en el fet d’estar, aleshores ja, trepitjant quelcom que ja no era seu perquè havien decidit donar-ho.

I per fi, preparar l’obertura, reobrir totes les caixes per fer presents tots els objectes i amb ells tots els records. I explicar el què, el com i el perquè de cada detall. Omplir amb il·lusió el pot de cigrons, el setrill d’oli, disposar les balances, tornar a penjar les cortines, encertar amb els cobrellits...

I darrerament, el comiat suau de tot plegat, l’anar reomplint les arques del que volia que perdurés, del que tenia sentit relligar al destí de la casa, com sempre havia estat. L’anar desfent el camí de tota una vida, guspires de records infantils, jovenívols, madurs i també dels penúltims moments. Fer les maletes amb l’austeritat de l’humil, essent espartà en les decisions, gasiu en la notorietat, dissenyant amb el cap fred i el cor calent com volia ser recordat. Què mereixia ser guardat i què era prescindible. Sabent que, més aviat que tard, ells mateixos serien un record trenat en les estances, les ombres i els canvis de llum d’una casa que exhala la seva presència pels racons, al costat dels avantpassats que hi van néixer, viure, estimar i morir. Sempre amb les portes obertes a aquells que s’hi atansin a la recerca de històries, identitats i records, miralls d’uns temps i d’un país.

Viure amb el bosc

Dissabte tarda, diumenge al matí, una sortida al bosc per retrobar-nos, respirar fondo, desentumir les cames... I al davant nostre un escenari proper i desconegut alhora. Aparentment arbres, matolls, estepes, roques, viaranys, alsines i pins.  Bosc mediterrani avui, simplement el bosc dels nostres avis i de més enrera. Avui necessitem etiquetar totes les coses. Abans les coses eren les de sempre i ja se sabien. Els nostres avis vivien del bosc i de tot el que en treien, com a ocupació principal o com a complement imprescindible. Els primers, carboners, surers, gelaires, pastors, feien del bosc la seva casa, el lloc de feina, el jaç i la paret seca de pedra. La resta, anaven al bosc a proveir-se, amb urgència variable, de llenya, pinyes, pinyons, espàrrecs, bolets, herbes remeieres, avellanes, cireres d'arboç, bruc per escombres, resina, mel, móres, maduixetes...seguint un calendari natural que hom aprenia de petit, al mateix temps que els noms, senyes, racons, allà on creixia la mata més ufana, els primers rossinyols, els espàrrecs i les móres. 

Passejant per vells camins rals del Montgrí i les Gavarres te n'adones que, en tant sols dues generacions, el bosc ha deixat de ser el que era i ha esdevingut una altra cosa, un esplai per hores desvagades, per gent que ho desconeixem quasi tot, no sabem orientar-nos i ignorem el nom de plantes, arbres, fruits, turons i rieres.  

Fins fa ben poc el bosc era el rebost de cada casa, un espai de reserva per fornir-se de tot. On avui creixen matolls, suros i pins, abans hi havia conreus arrenglerats amb parets de pedra centenàries, barraques de pastor, pous de glaç, camins de carro, avui mig oblidats sense cura. I el bosc era l'escenari de la vida i el teatre de la fantasia, niu de contes i històries per infants i per grans a la vora del foc.

És aquesta vida que avui ens xiuxiueja a l'orella la memòria d'un temps passat, de quan la gent anava a peu, carregava feixos i no es planyia ni de la calor ni la neu. Avui ràpidament hem oblidat aquest món tant recent i ens hem deixat perdre el bosc, cerquem la facilitat de la immediatesa i oblidem el nostre passat, i aquella humil relació d'agraïment dels nostres avis envers la mare natura que, aquesta si, proveïa de totes les coses, amb esforç i dedicació. Treballar per rebre, conservar per tenir. Tota una forma d'entendre la vida.