Més glicines

Una de les coses que més m'agrada quan camino per la ciutat és observar les plantes dels nostres jardins i carrers. Es tracta de petits detalls a la vista que, quan toca, es revesteixen de flors i ens anuncien la primavera propera, enmig del brogit, i sovint amb molt agraïment per les atencions que solen donar-los els qui en tenen cura.

Una d'aquestes plantes és la glicina de l'Escola Municipal de Música, antiga Farinera Ensesa o Montserrat, al carrer Barcelona, cantonada Emili Grahit. Si hi passeu ara, gairebé us costarà reconéixer-la. Ara llueix el tronc retorçat de molts anys de convivència amb la reixa veïna. Les dimensions de la planta, que ja passa d'enfiladissa i gairebé ha esdevingut arbre, fa pensar que porta allà tant anys com la tanca i potser més que la casa. Dóna fe de la seva edat el diàmetre dels seus troncs, que algú va decidir escapçar i que han restat en part empeltats amb la reixa de ferro, com vèrtebres monumentals del rèptil que s'intueix en les parts que han sobreviscut. M'agrada pensar que fou l'arquitecte Rafael Masó qui la manà plantar, quan cap a 1913 dissenyava aquell espai, entre industrial i casa de l'amo de la fàbrica.

Penso en Rafael Masó especialment a la primavera, quan la imponent planta s'omple de color malva amb petites flors replegades com origami japonès, que cauen i cobreixen el terra de lila, un treball preciosista digne d'un altre escenari més refinat.

Per completar l'espectacle, els liles de la glicina es barregen amb els malves dels arbres veïns, arbres de l'amor, com no podien ser d'altres, que cada any em meravellen amb la seva posada en escena al punt que la glicina es disposa a florir.

Ara que arreu hom comença a considerar dignes de protecció els exemplars d'arbres excepcionals, la humil glicina de l'Escola de Música, testimoni d'activitats diverses en la seva llarga vida, també mereixeria aquesta consideració. Si més no com a mut testimoni de tota una història de treball, d'oblit, de rehabilitació. Els jocs d'infants ressonen en aquest espai transmutat en pati d'escola, que els músics en projecte trepitgen cada tarda entre partitura i cançó, aliens a l'escenari que ocupen, en tant que humans, de forma fugissera i efímera, i que un dia potser oblidaran en fer-se grans.

Una felicitació de Nadal i algunes propostes

No pot ser tenir un bloc adormit durant 10 mesos!!
Aquesta vegada gairebé havia oblidat la contrassenya i tot. Fa una mica d'angúnia saber que al ciberespai hi ha una petita parcel·la que has creat i que ben bé no saps ni com anar-hi...
Bé, ja estic aqui i a veure si ara entro més sovint.

Per les dates que estem, s'escauen les felicitacions. A mi m'ha arribat aquesta de part d'uns amics i l'he trobat molt maca. la trobareu a l'enllaç següent:

http://www.youtube.com/watch?v=XUjN0JDtBWw

Se m'ocorre que potser aquests dies teniu temps i ganes de sortir. Bé, això si no esteu atrapats en les botigues amb la llista de regals a la mà i la ment en blanc.

Si voleu anar a donar un vol, us recomano dues sortides a prop de Girona que a mi em varen agradar molt.

La primera és a la sortida de Sant Julià de Ramis de Girona. Cal agafar la carretera nacional com per anar a Figueres i després de Sarrià de Ter desviar-se per la dreta cap a Sant Julià. Després d'uns pocs quilòmetres de pujada s'arriba, primer a l'església dels Sants Metges, que tot i que sol estar tancada, val la pena visitar-la per fora i pujar a la torre.

Després podeu deixar el cotxe allà i seguint el camí, a uns vuit-cents metres, trobareu les restes musealitzades de la fortificació romana de Sant Julià. Es tracta d'un castell i un poblat que data dels ibers, segle V abans de Crist, amb presència romana posterior. Es coneix com Castellum de Sant Julià i entre el que es veu i les explicacions dels plafons et fas una bona idea de la història del lloc i del seu significat estratègic. Val la pena, per tots els públics.

Trobareu més informació a l'enllaç:
http://www.bohigas.com/Arqueolo/Girones/SJpsj000.html

La segona sortida, encara més light és al nou parc de les Hortes de Girona. Encara està en construcció però si accediu per la banda de l'Avinguda Josep Tarradellas (Güell) ja podreu veure la zona de pícnic i una llacuna amb passejos. S'hi pot anar en bicicleta i a peu. Serveix per estirar les cames i païr els excessos d'aquests dies. Si esteu més animats o teniu més temps, ganes i més coses per païr, podeu seguir el camí de les hortes fins a Salt i després podeu anar al parc fluvial que ja fa anys que es va arreglar. Per arribar-hi cal seguir el vial principal de les hortes, venint de l'Av. Josep Tarradellas, i un cop arribeu a una carretera asfaltada seguir la direcció dreta, cap el Ter. Us trobareu uns espais tranquils per passejar i us semblarà que sou molt lluny de casa, i en canvi només us caldrà refer el camí o bé seguir la carretera asfaltada en direcció oposada i us trobareu a la central del molí de Salt.

El proper dia que hi vagi us hi penjaré alguna imatge.

Bon vespre i fins aviat!

Rosa Maria

Gairebé un any

Quina vergonya,
Si em descuido haurà passat un any sense que hagi actualitzat el blog! No es per falta de ganes, ni per falta d'idees. Segurament és perquè les idees que vaig perseguint no em deixen aturar-me un moment. Em falta temps!

Coses interessants del darrer any:
He llegit uns quants llibres. El darrer el "Juego del ángel" ho poso en castellà perquè l'he llegit així. M'agrada llegir els escriptors en la llengua que escriuen. Sona pedants però en realitat això només ho puc fer en català, castellà i, per a literatura lleugera, en francès.

També he escrit en col·laboració amb la meva companya de feina una monografia sobre l'edifici de la Pia Almoina de Girona, que casualment és on passo un terç de la meva vida, per la senzilla raó que és on treballo. Gran història! Realment apassionant! Jueus, pobres, bisbes, artistes, monges, alumnes d'uniforme, arquitectes... Sortirà a finals d'aquest any a la col·lecció de Quaderns de la Revista de Girona de la Diputació.

Com que l'experiència ha estat molt interessant ens hem animat i hem presentat el projecte de monografia sobre Sant Pere de Galligans, que em sembla que també serà tot un descobriment.

També hem format un equip de cinc per redactar un llibre sobre els jardins de la província de Girona. De tots els temps, conservats o no, ideals o reals... Tots dos llibres també per a la Diputació.
Ara ja podeu començar a entendre perquè no he escrit el blog (!¡)

Potser també us agradarà saber que aquests dies estic donant un curset sobre com organitzar els papers personals al Centre Cívic de Sant Narcís. No som gaire colla però crec que ens ho passem força bé. L'arxivística recreativa pot tenir el seu encant. A més he detectat un notable interés entre l'auditori pels temes d'història de la ciutat, especialment l'urbanisme i l'arquitectura, potser perquè és el que tots trepitgem... Per això a més del temari del curs fem petites incursions al món dels arxius locals i a anècdotes i detalls sobre la història propera. Veig que m'escolten.

Darrerament i sospito que durant els propers també tindré el cap ocupat en l'arquitectura i la vida de l'arquitecte Josep Claret (Girona, 1908-1988). Tot plegat perquè estem preparant una expo amb el Museu D'Història de la Ciutat. Una altre tema apassionant. Vida de pel·lícula! Però d'això ja us en parlaré un altre dia.

Ara si que no penso deixar passar tant de temps.
Fins aviat!

Edificis amb valor afegit - 1. La Farinera Teixidor

La Farinera Teixidor. Carrer de Santa Eugènia, 42. Girona

Es tracta d’un projecte d’habitatge i fàbrica de farines que l’industrial sarrianenc Alfons Teixidor encarregà a Rafael Masó l’any 1910. Actualment acull la seu del Diari El Punt.

Contemplant l’equilibrada seqüencia de corbes i pinacles de la Farinera a ningú no se li escapa la seva singularitat. La Farinera és l’edifici més modernista de Girona.

Si aprofundim en la seva història podrem esbrinar que el seu amo, el Sr. Teixidor, va encarregar a Rafael Masó un projecte que donés identitat i força a la seva nova fàbrica, que aleshores se situava al costat de la Sèquia Monar, amb les vies del flamant tren d’Olot al davant i el mosaic d’hortes al darrera. Alfons Teixidor cercava notorietat i Rafael Masó algú que donés ales a la seva força creativa de joventut. Així nasqué un edifici de forta càrrega simbólica que s’explicita en la ceràmica blanca de majòlica, que cerca similituds amb els pilons de farina, i les corbes parabóliques dels seus arcs, d’un modernisme brillant que connecta al poder d’aquella burgesia benestant, que havia encimbellat als arquitectes de més renom del país.

Alfons Teixidor i Rafael Masó seguíen així l’estela d’aquell progrés oníric que restà fixat com a símbol d’una utopia.

La glicina del barri vell

Al cor del barri vell de Girona, a les escales de la Pera, just abans d'arribar a la Catedral, aquests dies estem de festa, la monumental glicina ha florit esplendorosament. Hom pot dir que aquesta planta que té per costum anunciar-nos la primavera, es deixa sentir abans de ser vista. La seva olor de mel, fina i rotunda a l'hora, amara l'aire quan el sol ja és alt. Discreta ella, a primera hora, passa desapercebuda i hem d'esperar l'escalf del sol per poder gaudir del perfum que envaeix els carrers del veinatge. La seva olor desvetlla els pensaments dels vianants capficats i els turistes badocs i, com un fil de seda finíssim, condueix els nostres ulls al capdamunt de la murada. Allà, a les altures, a la banda dreta de les escales, mostra la seva simfonia de malves, el seu puntillisme de les flors en raïm, el mosaic estés a terra dels pètals caiguts...

La glicina ens explica que ja ha passat un altre hivern, ens consola del pas efímer de les mimoses i ametllers, que floreixen fugaços abans que ella, i ens ajuda a esperar, pausadament l'esclat de l'estiu en totes les seves formes, moments i colors.

La glicina és també l'anunci de més flors que aviat veurem al barri vell, quan d'aqui a unes setmanes s'obrin patis i claustres per festejar la primavera. D'entre totes, prefereixo les que floreixen cada any, fidels en balcons, eixides i terrasses. I d'entre aquestes, la glicina que jo conec del barri vell, record d'altres exemplars que m'han acompanyat des de petita. Encara avui, molts anys més tard, guarden els meus records en el llenyós i retorçat tronc que les manté vives. Compten la vida per desenes d'anys o potser fins i tot més, i depassen la meva existència. Però el seu perfum de mel i el discret color malva de les seves flors té el poder de desvetllar en mi records de molt temps, que es renovellen cada any quan arriben aquests dies.

Gabriel Roura, des del record

Aviat farà quinze dies que ens va deixar en Gabriel Roura, l'arxiver de la Catedral de Girona, el col·lega que trobava molts matins enfilant el carrer de la Força a primera hora per anar a treballar. Fa ja quasi quinze dies i encara em sembla que el veig, amb el seu caminar pausat, l'abric fosc i el seu barret que deixava entreveure els venerables rínxols platejats del seu cap ple de saviesa i bonhomia.

Quan de cop desapareix una persona estimada et sembla que no pot ser, i comences a recordar quan fa que el coneixies, de què el coneixes, què era per tu, una manera de mesurar el buit que tot ésser humà deixa.

En Gabriel Roura va entrar a la meva vida quan jo era una estudiant del Col·legi Universitari de Girona i ell va venir a fer-nos un curs de paleografia. I ja no en va sortir més. Paleografia, una paraula que varem aprendre de nou i que ell ens va omplir de contingut. De forma entranyable ens va presentar la lletra carolina, vella companya seva, els abreujaments dels documents antics, les fòrmules que servien per identificar-los, la peculiaritat del traç de l'escrivà. Les intimitats de la comtessa Ermesenda revelades en els seu documents, el testament del comte Hug d'Empúries...Coneixia cada document com si l'haguès escrit ell i no se li escapava cap rebrec de la cal·ligrafia. Nosaltres, amb prou feines ens situaven en la cronologia de la història medieval que ell dominava i malgrat això, no ens feia palesa la nostra magna ignorància d'estudiants.

Més endavant vaig anar sovint a consultar el fons de l'arxiu capitular, els seus dominis, i m'acollí sempre amb benevolència i total disponibilitat, malgrat les seves múltiples obligacions. Recordo també la seva incondicional ajuda quan m'hi vaig dirigir per preparar les oposicions a la plaça d'arxivera municipal de Figueres. El temari de paleografia era llarg i complicat i em va dedicar tot el temps que vaig necessitar per aclarir els meus dubtes.

En Gabriel era així, l'únic canonge que he tractat, l'únic amb qui parlaves de tu a tu, oblidant la diferència abismal entre els seus coneixements, càrrecs i experiència i el minse currículum de qui tenia al davant. Ser arxiver com ell, ens feia crèixer professionalment, en uns anys en que la nostra professió requeria moltes explicacions a l'hora d'omplir formularis i enquestes.

En Gabriel, malgrat el tòpic, va morir com va viure, amb discreció i senzillesa, i un matí de febrer varem descobrir que mai més el tornaríem a veure enfilant la Força, se n'havia anat per sempre.

Per sempre, però, tindrem el record d'un home bo i una eminència en el camp de l'arxivística i la paleografia.

Fins a sempre, Gabriel!

Nova secció: Edificis amb valor afegit

Torna a ser diumenge i el dia ens porta, a més d'un solet de primavera, més temps per fer coses.
He decidit enriquir aquest blog amb una nova secció. A més de l'apartat de llibres que m'han agradat i que algun dia us diré per què, de pel·lícules que he vist i que per alguna raó especial recordo... ara parlarem d'edificis. Aquest objecte tridimensional situat als vorals dels nostres carrers i places ocupa una bona part de la meva feina diària. No obtant això, no totes les cases són iguals. La tria que jo us presento té més a veure amb el llistat de llibres i pel·lícules que amb una veritable Guia d'Arquitectura. Aqui hi aniré posant la descripció física i especialment afectiva d'algun dels edificis que, per alguna raó o altra, m'agrada contemplar i estudiar. Recent acabat l'Any Masó era difícil no fixar-nos en algun dels seus projectes. Aqui teniu el primer: La Farinera Teixidor, però en seguiran d'altres que mereixen la meva atenció i també que algú més s'hi fixi. El nostre patrimoni està fet d'allò que reconeixem com a propi, de casa, de sempre. Aqui teniu un primer pas per començar. Ja em direu què en penseu.