Els papers de Tombuctú

"Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"

 Aquests dies els telenotícies ens han portat a casa les imatges de les tropes franceses alliberant Mali dels fonamentalistes islàmics. Durant els darrers deu mesos els ciutadans han vist com se'ls prohibia la televisió, fumar, la música i tot allò que representa la modernitat i un cert marge de llibertat. 

 Tot això passava a Mali, al cor de l'Àfrica occidental, amb un escenari d'excepció, la llegendària ciutat de Tombuctú. Tombuctú és la mítica ciutat de pas obligat per les caravanes del desert, entre el nord bereber i l'Àfrica subsahariana. A més d'autèntic basar de tot un continent, Tombuctú va ser capital intel·lectual i espiritual de l'islam, amb una de les primeres universitats del món i riques biblioteques que custodiaven antics textos grecs molts d'ells traduïts a l'àrab com a veritable repositori manuscrit de tot el saber de l'època. Cinc-cents anys de la cultura occidental en manuscrits que parlen d'astronomia, música, història, religió... han consolidat la ciutat com autèntica capital cultural i intel·lectual de l'Àfrica musulmana, conservant la memòria de tota l'Àfrica occidental.

Fa deu mesos, però, els fonamentalistes islàmics varen fer-se amb el poder amenaçant les persones i la seva llibertat. En aquell moment, els bibliotecaris, amarats d'aquella saviesa que porta la íntima convivència amb tants segles de cultura, varen comprendre que aquella riquesa documental estava francament en perill. Per això, amb l'ajut inestimable de la població, varen amagar milers de llibres i manuscrits en cases particulars, en armaris i arques al costat de les coses de la família i els queviures per subsistir. A les biblioteques i arxius, per despistar els radicals, hi van deixar documents sense valor que han estat cremats i destruïts per la barbàrie. 

Avui, després de l'ensurt inicial de la troballa de les cendres envaïnt els temples de la cultura, surten d'armaris i calaixos tots aquells documents que el poble estima com de la família i que ha defensat com a cosa pròpia.

Ben bé ho explicava aquell ciutadà davant les càmeres: "Sabien que era el cor i els pulmons de Tombuctú. Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"

Ha tornat a passar, com un efecte colateral de la guerra. La barbàrie s'acarnissa amb les persones i en la seva memòria, però aquesta vegada, la humanitat, a còpia de cops n'ha après. Diuen que la previsió és encarar el futur aprenent del passat.

A Tombuctú els seus habitants han patit mesos de fonamentalisme i tota la violència de la guerra d'alliberament. Però quan tot això passi, quan s'hagin enterrat els morts i s'hagin reconstruït les destrosses, el poble recuperarà la seva memòria i podrà contemplar amb orgull renovat els documents que ha sabut guardar i que parlen d'una història que avui encara és més seva que mai.

Aquí, a casa nostra, aquesta setmana s'ha aprovat el retorn de les 300 caixes que encara restaven a Salamanca d'aquell expoli vil i humiliant. Han passat 74 anys i gairebé ningú dels desposseïts en podrà gaudir el retorn, però a la fi es tancarà la penúltima batalla per la dignitat d'una gent que, com els de Tombuctú, han afrontat cent batalles per la seva història i la seva llibertat.

Jo confesso, petit manual d'us

L'he acabat! 1005 pàgines des del setembre fins a final de gener. Totes les nits i algun capvespre robat abans de sopar.

És una obra profunda, contundent, densa i perdedora. És un monument a la cultura europea i a la barbàrie humana. Una obra per iniciats, sens dubte. Alguns valents que també l'ha acabat m'han dit que és un llibre per llegir dues vegades, que és un llibre de lectura de vacances, amb moltes hores per davant i poca feina, que la segona part millora, potser perquè ja t'has fet amic dels personatges i ja els coneixes els tics, circumstàncies i pors. 

Haig de confessar que les darreres cinquanta pàgines m'ha servit per pair les 955 anteriors. Com dèien les crítiques del seu llançament, hi ha un treball de vuit anys al darrera. Com a persona de l'ofici, diria que hi ha un treball de vuit anys per escriure'l i tota una vida i un imponent bagatge cultural al darrera. 

Al principi, al final i al mig m'exasperava la seqüència anàrquica de temps verbals, frases per acabar, personatges que s'alternaven en una mateixa escena quan en realitat a les seves existències els separaven segles... Al final, tot acaba tenint sentit. 

Hi trobo un discurs molt foucaultià en la recerca de l'origen del mal de l'Adrià Ardevol. El mal, present en la història de la humanitat des dels temps medieval, l'esclafament del call de Girona, la Inquisió, el poder aberrant nazi, l'especulació, la trista herència enverinada dels records viscuts. Allò que separa famílies els descendents de les quals fins i tot n'ignoren l'abast de les raons. El mal és el mal, la crueltat en la mirada de l'espècie humana que aixafa indefensos, infants i vells. Allò que esclafa la cosa més feble, la peça d'art més delicada, com Truu, la dels cabells castanys, Amelietje la dels cabells d'atzabeja, Juliet, la petita rossa com el sol. I la sogra empiocada. Totes nenes deportades el dia que Amelietje feia set anys. Com el violí Storioni que guarda l'essència de tota una vida, una història de misèria i mort del luthier que el feu, de l'arbre que n'és matèria, és corromput com objecte de pura especulació durant segles.

Si ara el tornés a llegir ja sabria com agafar-me les coses. La clau, evidentment, és saber i no oblidar que el protagonista, en primera persona, escriu una llarga carta a la dona de la seva vida. Una llarga carta que dura tota la vida i que recorrer tota la història europea.  L'èxit per comprendre Cabré és no oblidar mai que qui parla és un malalt d'Alzeimer. Vet aqui les seves absències que es comencen a fer presents al final del relat però que el lector pateix a llarg de tota l'obra. Els llocs icònics, l'urgell del menjador, amb el campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal amb la llum del sol il·luminant-lo des del cantó de Trespui, els personatges de la infantesa com el Xèrif Carson i Aguila Negra, ben presents en la memòria crepuscular i trencadissa del protagonista.

Infants i ebris i bojos sovint diuen la veritat i la lucidesa pot venir, a vegades, com flashos de llum en la tenebra de la nostra història. Aconseguir moure's entre flashos i tenebres és el camí que et proposa aquesta lectura, gens fàcil, aspre i delirant, però al final coherent en la seva incoherència.

La frontissa de l'any

Escric des de la frontissa de l'any, 29 de desembre, dissabte, demà diumenge tot es precipitarà, i dilluns, serà un començament de setmana in pectore però un final de d'etapa de campionat. 

Moltes coses han passat, i molts estan molt més malament que fa un any. Alguns, pocs, estan millor i uns quants ens sentim més o menys igual, si no entrem en detalls...

Molts, com a país, hem viscut un any i especialment una tardor trepidant. Fa un any ni ens imaginàvem que visquéssim el que hem viscut. Però és que fa pocs més de tres mesos també pocs imaginaven que acabaríem l'any en els termes presents.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...

Per a tots vosaltres, els que esteu, millor, pitjor o igual si no entrem en detalls..., us deixo alguns consells per afrontar el nou any. Salut i força!

https://sites.google.com/site/rosamariagilblog/Powerpoint%20nadal3.ppsx?attredirects=0&d=1

Els herois juguen al whist

Un pringat de mitjana edat, que va ser nen a principis dels 80, quan va viure les millors vacances de la seva vida. Fotograf? publicista? i que ara es troba en plena crisi, en plena indigència moral. Des d'aquest pou existencial, un raig de llum adolescent li recorda la joventut perduda. Una noia que entra casualment a la seva vida, la seducció d'un personatge que arriba del passat i que li parla de la responsabilitat que té de ser feliç, perquè ella així li va prometre a un amic quan eren petits, abans de que passés tot. Aquesta desconeguda revestida de misteri que tant atrau al nostre personatge, acabarà essent una vella coneguda, algú que el relliga al fet tràgic que ho va canviar tot.


Es presenten records d'infantesa elaborats des del món adult. Tardes viscudes per uns individus que es pensaven que les vacances d'estiu i, sobretot la infantesa, eren invulnerables i eternes.

Hi ha un objecte central que catalitza la màgia d'aquells anys. Un joc de taula? una barraca en un arbre? La colla d'amics i tot un univers poblat de pares, àvies, rituals que es repeteixen, cançons de moda, camions d'obres...I l'ombra del futur que s'amaga darrera el darrer revolt.

Hi ha, tambè, la ingenuïtat despreocupada de la joventut, el carpe diem, enfront el gest cansat i derrotat de la maduresa. Una noia que vé del passat per enmirallar el protagonista i fer-li veure en què s'ha convertit. Què n'ha quedat dels seus somnis, i com un fet absurd pot capgirar tota una existència.Tot plegat una metàfora de la nostàlgia que sol afectar quan ja no tens somnis per acomplir o quan simplement penses que cal posar-hi data abans no s'esvaeixin definitivament.


Ja us deveu estar preguntant de qui parlo. Els anys 2009 i 2010, una novel·la i una pel·lícula ens presentaven un relat de la infantesa amb la volguda omissió d'un fet tràgic que planeja la realitat durant tota l'estona i només al final es revela de forma sobtada i crua. Magistralment, cadascú en el seu llenguatge, Vicenç Pagès amb Els jugadors de Whist i Albert Espinosa, amb Herois, ens varen regalar dues obres de ficció que somouen records, ens sedueixen per la nostàlgia i ens recorden la inesperada duresa de la vida.

He recorregut forces vegades els arguments tan ben trabats d'ambdues obres i em meravella com, en ambdos casos i simultàniament, en un enfoc clarament original per part de tots dos autors, hi pot haver tantes coincidències. Tot plegat porta a pensar que, ens agradi o no, ho vulguem o no, tots estem fets de la mateixa matèria, i que hi ha arguments universals que poden esdevenir clàssics. aleshores només és qüestió que la ploma empalmi amb el cor i les paraules i les imatges ens transportin al món dels contes per explicar-nos la vida. Com quan erem infants i les metàfores de prínceps i llops ens edulcoraven, en petites dosis, la realitat que esperava darrera el revolt.

Un semideu en un mocador de paper

Vespre tard en el vestidor de dansa. A una companya li cau quelcom a terra. Ho recull explicant que és un mocador amb la imatge d'un semidéu. Avui, mentre treballava, una noia li ha donat tot explicant-li la historia de Perseu. 

Perseu fou concebut per Zeus, que va seduir Danae que es trobava reclosa pel seu pare, tot transformant-se en una pluja d’or. Danae va concebre i criar en silenci el fill de Zeus i el jove va esdevenir un heroi de brillants  gestes a l’Olimp. Hi ha més marro en la història de Perseu, com també n’hi ha en les històries que ens passen cada dia. El que realment importa, però, és la capacitat dels clàssics per esdevenir actuals, la transcendència de la cultura. 

 En un moment la màgia ha entrat en aquell vestidor ple de noies cansades a quarts de deu del vespre. Algú ha introduït una història de déus i semidéus en la nostra quotidianitat, per fer-nos sentir una mica especials, aturar el temps i somniar. 

I penso que aquesta és la força de la cultura, aquesta capacitat de fer-nos transcendir de la rutina, en un context de històries i llegendes que hem heretat. Avui, com fa vint-i-cinc segles hi ha coses que no canvien, pares, filles, amors contrariats... i això és el que té la cultura, fer reviure històries d’aquest món paral·lel on tot és possible. Oblidar el dia a dia per somniar històries d’altres, reals o inventades. I mirar-nos en el mirall de la fantasia per continuar somniant i vivint. Com els primers homes al voltant de la foguera a la cova, com les rondalles a la vora del foc, com les superproduccions i els grans relats, com les simfonies i les operes, com aquell quadre que ens imanta o aquella escultura especial. Tot conspira en la mateixa direcció. Transcendir la vida real i mirar més enllà, amb les alforges plenes de l’experiència i la capacitat d’imaginar altres mons, altres vides, per comprendre la nostra i dominar el nostre destí. Cultura, l’aliment de les ànimes, el conjur de la rutina, la clau de la nostra existència.

Una finestra al Paradís Blau

“En el centre de Fedora, metròpoli de pedra grisa, hi ha un palau de metall amb una esfera de vidre a cada estança. Mirant dins de cada esfera es veu una ciutat blava que és el model d’una altra Fedora. Són les formes que la ciutat hauria pogut prendre si no hagués esdevingut, per una raó o per una altra, com avui la veiem. A cada època algú, mirant Fedora tal com era, havia imaginat la manera de fer-ne la ciutat ideal, però mentre construïa el seu model en miniatura, la Fedora no era la mateixa d’abans i allò que fins aleshores havia estat un seu possible futur ara només era una joguina en una esfera de vidre.

Fedora té ara en el palau de les esferes el seu museu: cada habitant el visita, tria la ciutat que correspon als seus desitjos, la contempla i s’imagina...” 

Italo Calvino (1923-1985) degué passar d’incògnit per Tossa, i sens dubte hi va visitar el seu museu. Creieu-me. Qui sinó ell va poder copsar l’encant d’aquell palau ara convertit en Museu Municipal. Contemplar les pintures d’aquells que hi van somiar el paradís. Entrar dins l’univers particular d’Oscar Zügel, anar de berenar als surers de Josep Palau i a les arbredes d’Olga Sacharoff, gaudir de l’ombra de les barques varades de Rafael Benet, i l’ambient festiu del cafè d’en Biel, volar amb el violinista celeste de Chagall, contemplar la serena bellesa de la Figura d’Enric Casanovas,  l’elegància subtil de la cromàtica de la figura de dona de Georges Kars... Una ciutat blava, una ciutat ideal que roman cristal·litzada en aquells olis i marbres dels artistes que van viure la Tossa de principis de segle, que van pensar trobar-se en la ciutat ideal i que van beure del miratge, segons abans de la transformació. Llegim a les teles i escultures les formes que la ciutat hauria pogut prendre si no hagués esdevingut, per una raó o per una altra, com avui la veiem. Tossa, Tossa, guardes l’essència del que eres i del que hauries arribat a ser en les esferes de vidre del teu Museu. I a nosaltres, orfes del paradís, sempre ens quedarà el consol de reviure aquells instants, hipnotitzats pels blaus, fúcsies i ocres de les genials pintures, que les animes sensibles ens varen deixar com a llegat etern.

Ainaud en el record

 
Repleguem veles, endrecem roba, tanquem maletes, la lògica del calendari ens porta a la fi de les vacances estiuenques. Ho recollim tot amb desgana, revivint records lligats als objectes que ens han acompanyat aquests dies, sensacions evocadores de dies suaus, envoltats del blau del mar i del soroll de les onades. Passarem l'hivern i esperarem l'any vinent quan la lluna d'agost ens confirmi el nostre dret de gaudir novament del paradís. Aleshores refarem l'inventari de costums i coneixences. Rostres amics i vells coneguts de sorra. I ens agradarà veure i creure que tot segueix més o menys igual. Que som els mateixos i que no estem pitjor.

Enguany però, ens en falta un. En Josep M. Ainaud de Lasarte ens ha deixat a mitjans agost. Ha mort com ha viscut, discretament. El seu allunyament de la vida pública ens ha estalviat la pena de valorar la seva inexorable senectut. Però als habitants del paradís blau encara vam poder gaudir una mica més de la seva presència. Ell era dels de casa, dels de Tossa abans que Tossa s'escrivís en mil llengües i fos coneguda arreu. Ell va passar els estius de la infantesa i la guerra civil al poble i mai s'estalviava de recordar-ho. I nosaltres el comptàvem com un dels nostres estiuejants més il·lustres. Entranyable.
Personalment em reconforta haver pogut parlar amb ell i em sento privilegiada d’haver pogut gaudir de la seva generositat. Un matí de 2004 a l’Arxiu amb la Gemma Domènech estàvem acabant un dels treballs més fascinants que m’ha reportat la meva feina. Anys enrere havíem adquirit una caixa de préssecs amb 1358 plaques fotogràfiques de vidre, de temàtica excursionista. Com a referència comptavem tan sols amb una nota arrugada amb la paraula Xicart. A partir d’aquests pista vàrem estirar el fil fins aconseguir identificar l’autor, Joan Xicart Rigual (1878-1954), la localització de la majoria de les imatges, instantànies dels pioners de l’esqui a casa nostra, entre moltes altres, i la família del fotògraf. La nostra investigació ens va portar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, del qual n’era membre fundador i a la Secció de Fotografia del Centre Excursionista. La nostra recerca va ser apassionant i molt fructífera. Però necessitàvem que una veu autoritzada ens contextualitzés el personatge i el moment cultural que va viure a la Barcelona del primer terç del segle XX. Aquesta veu autoritzada la vam trobar en la persona de Josep M. Ainaud. Vam gosar trucar-lo, i va respondre sense vacil·lar: El gran fons perdut de la història de la fotografia a Catalunya! Aquesta benedicció ens va donar la certesa que buscàvem. Va accedir a venir a examinar el fons i en va fer la pública presentació el dia que vàrem inaugurar l’exposició.  En guardo un record inesborrable que després he pogut reviure en les nostres trobades pels carrers de Tossa. Em va dedicar el catàleg de l’Exposició.
I ara, al recordar la persona i rellegir la dedicatòria, a la llum de tants comentaris en motiu de la seva mort, veig que ell era així. Proper i disposat. Fent amics i sumant, pel be del país que tant va estimar. Gràcies Ainaud i fins a sempre!