Un estiu amb Josep Pla

Llegir Josep Pla sempre resulta estimulant. Pocs com ell han sabut descriure amb proximitat i rigor, el país que ens envolta, l’entorn més proper. Des de les pàgines escrites al llarg de gairebé tot el segle XX, ens arriba el retrat d’un país i unes persones uns quants anys abans de que nosaltres poguéssim conèixer-los. Ens presenta el nostre món i també l’origen del perquè ens hem trobat les coses tal com són. A vegades la seva ploma retrata, amb minuciositat d’orfebre, persones, caràcters, racons, ciutats. D’altres ens presenta, amb esperit de guia enciclopèdic, la història humana i natural dels llocs que descriu, des dels costums domèstics de les gavines de les Illes Medes a l’activitat corallera de la nostra costa nord,  passant per l’organització de la propietat agrària de les balears, el perfil sociològic de Palma, etc. Tot plegat amanit pel relat de l’experiència en primera persona d’aquell que hi va ser, fa molts anys, quan tot era al mateix lloc però poques coses eren, ben bé, tal com són ara. Descripcions detallistes que retraten un món que roman i que ha canviat a l’hora. La vella estratègia del destí, aplicada a la pruïja de la nostra modernitat. Que tot canviï perquè tot segueixi igual. Un lema que, potser sense saber-ho, s’ha aplicat en tots aquells llocs que pretenen viure d’allò que en diem turisme i que es troba en constant revisió: Fer veure que les coses són autèntiques, que no han canviat quan, en realitat, darrera el cartró pedra de façanes i tradició s’amaga un substancial i a voltes desitjable canvi social, imparable i, fins i tot, socialment just pels seus reals protagonistes. I si no, que els demanin als pescadors de Tossa, de l’Escala i d’altres llocs, per l’encant de tirar l’art a la platja per poder menjar, llançar-se al mar en barquetes precàries per omplir el cove i romandre mesos en cales foranes per poder pescar i mantenir la família.

 Aquest estiu, l’atzar m’ha portat de nou a sojornar entre les pàgines de Josep Pla. A Girona, per recordar el seixantè aniversari de l’edició del llibre Girona, un llibre de records s’han organitzat unes vistes guiades a racons i places seguint el fil de gairebé setanta anys de relació entre l’escriptor i la ciutat. Les visites, que també entraven en racons com la Casa Masó, han estat un èxit i ja es preveuen noves edicions.

 Paral·lelament, he estat llegint el volum que Pla va dedicar a les illes. Pla va passar per les illes balears en diferents moments de la seva vida, de jove i de més gran, i les retratà en la seva sociologia, morfologia urbana, paisatge rural…En el prefaci es declara un illòman, qualitat que comparteixo sense vacil·lar, mentre segueixi considerant l’illa de Menorca l’indret somniat per recuperar-me dels embats del dia a dia, per retrobar-me amb mi mateixa, per recuperar el que sóc, el que m’agrada, el que vull…

I es que les coses, tal com Pla ens ha ensenyat, tenen moltes mirades i molts matisos segons el moment i el lloc des d’on es mirin.

La raresa es lleva ben d'hora ben d'hora

Divendres 27 d'abril Antoni Puigverd presentava Pep Guardiola a La Vanguardia com una raresa de país. El definia com l'únic fabricant de concòrdia, i moltes coses més. Home llegit i prudent, en els seus quatre anys com entrenador del Barça ha trencat tòpics i sobretot, ha definit una nova dimensió de l'esport. L'esport, que neix de la voluntat de gaudir del cos i de les seves prestacions, és una forma de cultura, especialment quan és una afecció privada. Cultivar el cos, posar a prova les pròpies forces, visualitzar el repte i acceptar les limitacions pròpies i dels companys. Ja ho dèien els clàssics: mens sana i corpore sano.

Tot això, però, cada vegada es troba més allunyat de la pràctica esportiva, especialment quan aquest esdevé una activitat professional. Sovint però, no ens cal trepitjar els estadis per constatar-ho. Sovint partits de costellada i competicions infantils amb públic paternal ens serveixen incomptables exemples d'insolidaritat i mala educació.

Potser precisament per això, la figura de Guardiola em captiva tant. No sóc futbolera, simpatitzo amb el Barça per raons identitàries i també, és veritat, per la fatxenderia de l'etern rival. Tant poc futbolera sóc que sovint ignoro l'hora i els protagonistes dels partits. Tot i amb això, però, ens els darrers anys he adquirit un afecció nova, la d'escoltar Pep Guardiola en les rodes de premsa al final dels partits. Seguint-lo a ell, també he admirat el joc guspirejant de Messi, creuant l'àrea com un jugador de la play, la força de Puyol, que no puc evitar imaginar revestit de comte català, cabellera a l'aire i dalt del cavall. L'agilitat de linx de Valdès, la múrria actitud de Pinto... però per sobre de tot, espero les paraules de Guardiola. Em fascina la seva capacitat d'anàlisi de la realitat, la visió distanciada que sap posar, la lloança sincera als qui s'ho mereixen, l'elegància en driblar les estupideses d'aquells que el volen provocar. Independentment del resultat del partit, de què s'hi juguen i què perden, en Pep surt davant les feres elegant i temperat. Intel·ligència i elegància a parts iguals. Un plaer. En un país on l'espai de la cultura als noticiaris ocupen el 10 per cent de la crònica esportiva, sentir parlar Guardiola ens fa sentir una mica menys orfes. Ell va ser capaç de fer sentir que és possible llegir i fer córrer la pilota, defensar el país i practicar el fair play. Ell ha estat l'alquimista que ha unit la força muscular i l'estratègia dels seus jugadors amb els valors del treball en equip. Ha format i ajuntat personalitats genials jugant a futbol, però, no ha menystingut ningú. L'equip és això, un equip i així es presenta. Per això m'agrada tant que cadascun dels nois exerceixi de portantveu davant la premsa. Tots són un i tots representen tots. Vet aqui el catàleg de virtuts d'aquesta raresa. Que per molts anys perduri el seu esperit i, si pot ser, s'estengui com una taca d'oli per un món tant crispat i tant ple de intransigència i mediocritat.

Sant Jordi

Demà és Sant Jordi. Anirem a treballar, mudats de cor i de cap, perquè no és un dia qualsevol. Carrers i places s'omplen de roses i llibres. Les cobertes lluents dels llibres ens cridaran des del mosaic canviant de les taules, habillades amb la senyera. Cada llibre un món, cada títol, i sobretot cada contraportada, una crida a penetrar en un univers únic. Trobarem els clàssics, els mediàtics, els que ens volen ajudar, els que segueixen l'estela apocalíptica, els que juguen amb la història, els que la traeixen... Reconeixerem les obres dels autors amics i també la cara dels llibres dels quals ens vam fer amics. Aquells que ens van fer més savis, els que ens van fer companyia, els que vam abandonar sense recança...
Demà, a les taules de la Rambla reconeixerem vells amics i retrobarem fílies i fòbies. Cap llibre ens és indiferent i tots ens canvien una mica, com les persones amb qui ens creuem cada dia. I tot això, malgrat que potser no en recordem ni el títol, ni l'autor ni els personatges, com sovint també ens passa amb la vida. Recuperarem el fil d'un record, d'un pensament fugaç com un llampec de memòria, com una olor que ens desvetlla sensacions.
Demà, com que és Sant Jordi i cau en dilluns, anirem a treballar i compartirem amb els companys de feina lectures i desitjos. I després, un cop acabada la feina, recuperarem el carrer, la sensació de compartir l'ambient, de sentir-nos agombolats per la gentada, de bescantar i sugerir propostes. Al vespre, a casa, després d'un altre Sant Jordi, ben segur que reviurem la il·lusió d'estrenar, fullejar  i somniar amb estones de lectura vora el mar...En definitiva, comprar temps i vida d'aquella que somniem cada dia. I potser també ens regalaran alguna rosa.

Ben d'hora, ben d'hora...

Dilluns 9, 7.40 a.m.

Una lluna imponent ens saluda abans d'acotxar-se darrera el Puig-Sacalm. Ella es retira, nosaltres comencem el dia. Alguns, molts, avui estrenaran jornada laboral del nou any. D'altres, molts també, ja en porten unes quantes. D'altres seguiran sense tenir-ne. Avui però, es nota que tot engega de veritat. Ara és l'hora de posar en pràctica tots aquells bons propòsits forjats aquella nit que ens crèiem una mica immortals, aquells projectes ensomniats del primer dia de l'any. Nadal i Cap d'Any són la frontissa de l'any. El calendari ens porta a fer balanç de projectes, inventari d'afectes, endreça de despropòsits... i ens llença per la força incontestable de la cronologia a passar del 31 a l'1 i anar sumant dies i hores del nou any.

El 31 al vespre ens pensàvem que podíem canviar una mica el món, amb la ingenuïtat del que es troba entre amics, amb un horitzó blanc al davant i una agenda impol·luta. Es pensa, innocent, que no existeixen les inèrcies, que tots serem millors, que només fa falta proposar-s'ho i, sobretot, que tot depèn de nosaltres. La premsa i els noticiaris aviat ens han tret del miratge i han posat les coses a lloc. La darrera utopia viscuda, la nit de Reis. Després, reomplir l'agenda amb les cites ja concertades, esborrar els telèfons dels amics que mai més podrem trucar, anotar canvis volguts i inesperats, penjar el nou calendari amb la imatge somrient de la noia encisadora... I tornem-hi! Sort que, si ens aixequem d'hora, potser podrem atrapar el darrer sospir de la lluna, la perspectiva d'un llarg dia davant, les forces renovades del son reparador. I també podrem proposar-nos, humilment i conscients de la nostra inconstància, adoptar algun nou costum. Per reeixir en l'intent haurem de repetir, amb la cadència convenient a cada cas, set vegades seguides sense defallir. Potser fins i tot ens en sortirem i en acabar l'any, quan la lluna de gener ens digui el bon dia de nou, serem una mica millors, una mica més sans, una mica més savis i una mica més forts. Tant de bo!    

Flors brodades vora el riu

La delicadesa del brodat, el subtil llenguatge de les textures, el joc agosarat dels colors se citen en el farbalà de la làmpada del menjador de la Casa Masó. Vora el riu, envoltat d' una capsa de vitralls emplomats amb lires i flors, el menjador esdevé el cor d'una casa concebuda en clau noucentista, com la família, com la ciutat i com el país. Avui, com fa cent anys, un minúscul tros de roba ens parla de grans i petits al voltant de la taula, d'amics de fora convidats a dinar de festa major, de l'amor al pare i a la mare, l'alegria de les germanes petites, el treball delicat de les mans de fada. Tot plegat destil·lat en un disseny que ens atrapa per la vida que conté. Si els amics són avui els autors més ben considerats de la literatura de principi de segle, si els nois havien d'esdevenir diputats, arquitectes, regidors, advocats o farmacèutics, i si avui encara és possible respirar aquell aire atrapat en armaris i racons, podem retrobar, entre les ombres de les cambres, el voravius de les vànoves i els reflex tornassolat de les copes, una manera de fer totes les coses sempre el millor possible, amb els cinc sentits, amb una raó de ser i una voluntat de millora. A la Casa Masó gairebé tot té una raó de ser, i de ben segur tot té una història que no ens és del tot aliena. Al descobrir-la sovint obrim la porta d'uns records propis que ni tant sols coneixíem, la història dels avis i dels avis dels nostres avis, un passat comú que ens ha fet tal com som ara fins el dia d'avui. Recuperar-lo ens fa més rics i més savis i ens permet retornar a la infantesa dels nostres somnis quan encara crèiem en reis i fades i el Nadal era, semblava que per sempre, un temps de joia sense recança ni neguit.

Art que sí comunica

Graz, Àustria, agost, 27 graus ....
i el ninot de neu. 


 

Sembla que no aguantarà gaire, un bassal sospitós fa preveure un final dramàtic i imminent. 

L'entranyable figura que algú va fer créixer per festejar la nevada, pastanaga, botons i barret inclosos, és a punt de canviar d'estat. De sòlid a líquid, seguint les lleis inexorables de la física.

Aviat serà només un record i potser una imatge fotogràfica a dins algun disc dur que el seu autor potser tampoc recorda ja. 

Però hi ha quelcom de irreal a la imatge, no és hivern ni fa fred, ni tant sols podem percebre l'humit degoteig de la neu en fondre's. Sota els nostres peus cruix la grava i no pas la neu freda.

Tot plegat, perquè el que estem contemplant, no és de cap manera el que sembla. 

Ens ha cridat l'atenció i ha fet que ens aturessim en el noste periple urbà a la recerca de l'essència de la ciutat de Graz. Ens ha sorprés en aquest pati quadrat, tapissat de grava i envoltat de mil finestres, després de pujar i baixar escales i rampes, i fotografiar edificis barrocs enmig d'exemples del moviment modern i aparadors de franquícies.  

L'hem trobat allà, com un objecte oblidat enmig d'un pati desert i per uns instants hem dubtat. De seguida, una placa oportuna ens ha tret del neguit, mentre posava paraules a la nostra perplexitat. Hem agrait a l'art i a l'artista el moment màgic i inesperat que ens ha regalat. I hem agrait també el breu text que ens ha permés conèixer el missatge de l'obra i de l'artista. Hem sortit del pati una mica més savis i, sobretot, una mica més propers a aquest art contemporani que a vegades se'ns presenta mut i hermètic, sense cap més possibilitat de interacció que la contemplació silenciosa i l'especulació personal i gratuïta sobre el propi significat de l'obra. 

 "El ninot de neu és un paràmetre durant una determinada època de l'any. Durant la resta de les estacions, es transforma en alguna cosa estranya, tractant en va d'aturar el temps que corre permanentment. Com una escultura arquetípica que recorda l'alegria de ser un nen. Com a figura de marbre, resisteix qualsevol tipus d'experiència. Es reflecteix en un bassal d'aigua artificial que, no obstant això, es converteix en un testimoni mut del canvi i la decadència. El ninot de neu i l’extrany bassal porten a plantejar-se qüestions fonamentals sobre la seva pròpia existència."

 

Brunnen Skulptur, 2005. Manfred Erjautz, artista nascut a la ciutat de Graz el 1966

                                                                                                                   

Ara si que sí

Sembla que no hi ha més treva. O potser m'ho sembla avui, que novament ens hem aixecat amb el dia seriós, pluja fina i incertesa. Som a mitjans novembre i segurament ja toca. Però enguany hem viscut aquesta transició de l'estiu a l'hivern en una suau dissolució, com una culleradeta de sucre al cafè d'havent dinat. A poc a poc hem canviat el nostre vestuari refent el camí de l'austeritat en les formes, recorreguent en sentit contrari el que vam fer mesos enrera, quan la primavera entrava dia a dia a la nostra vida i als nostres armaris. Pas a pas se n'ha anat, com un vell que s'allunya tentinejant vora les onades de la platja. Enguany podem dir que ha estat honest, gradual, mesurat. S'han anat apagant els llums i el fred a poc a poc ens ha permés passar dels habillaments tropicals a les composicions de colors neutres sobreposats, cotó suau per anar adaptant-nos al termòmetre. I a poc a poc, la llana.

Cada any, per aquest temps, entre setembre i novembre, penso en la cançó del temps de pluja de Serrat.  Aquest desmuntar la utopia que ens enreda cada estiu. Aquell anar recollint tot el que hem llençat arreu, encara que només siguin els somnis de les vacances, la sensació de poder-ho fer tot, el miratge de controlar el nostre temps per sempre...

Ara és temps de recolliment de tornar a buidar l'armari mentre els fulls del calendari van caient a poc a poc.

Ho va dir en Serrat fa més de vint anys i ho ha tornat a escriure en Joan Margarit en un poema que parla d'aquesta renúncia obligada al miratge de l'estiu. Que  per molts anys puguem reviure el pas del temps d'aquesta manera.

Tancant l'apartament de la platja

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet.
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

Joan Margarit. No era lluny ni difícil. 2010