London, getting ready to remember

 


Acabo d'arribar de Londres, i en la meva ment guspiregen els flashos d'aquella ciutat, tant particular i tant universal alhora. Passar per l'esquerra, en cotxe, bus i a peu, tenir una moneda pròpia, un sistema mètric propi i un horari solar diferent i, sobretot l'ombra allargada d'un monarquia qüestionada i qüestionable en molts aspectes, no la feien per mi objectiu preferent per viatjar-hi. Potser és per tot això que em vaig resistir a confegir l'itinerari tòpic i típic d'un bon turista debutant.

Em va guanyar, des de la senzillesa de ciutadana a peu i en metro. He vist la gent, gent de tots colors i orígens treballant, passejant, reposant. Sempre he obtingut una resposta amable, i m'he sentit tant i tant poc estrangera com els molts ciutadans provinents d'arreu del món que han fet de Londres casa seva. Ciutat acollidora, ciutat integradora amb els nouvinguts, amb la tradició, amb la modernitat.

Mai la convivència entre allò més secular i allò més contemporani ha estat tant suau, mai un país que pot vantar-se de ser el centre d'una part significativa del món, és capaç de caminar amb tanta senzillesa. És un país reglamentat, pensat, fet i acabat on no hi ha lloc a la provisionalitat, tot està previst i potser d’aquí deriva la seva seguretat i amabilitat. No són hostils amb els de fora perquè estan segurs del què són. Potser és per això que toleren tant bé la voluntat d'altres pobles de seguir amb ells o separar-se'n.

Centenars de milers de persones al llarg del dia formiguegen en andanes i voreres, fan cua en els monuments, semàfors i establiments de menjar per emportar. I el bàlsam d'aquest inevitable frec quotidià el trobem en el a tot hora sentit I'm sorry que hom pronuncia generosament a cada instant. El dia que el nouvingut aprèn a pronunciar-lo seguit, com una síl·laba, i amb accent de la city, ben segur que ja es pot trobar una mica a casa seva.

La segona cosa que s'ha d'aprendre és a respectar la memòria dels que ens han precedit. La concentració de plaques i llocs de memòria per recordar petites i grans gestes arriba a la saturació en monuments, vies i parcs, i esdevé una invitació a conèixer els fonaments d'aquella civilització, la seva història, a propis i forasters. Remember és segurament un dels verbs mes encarnats en la ment del londinencs, recorden i mimen el passat i se'l creuen, i en fan d'ell una eina d'integració i una manera d'explicar-se davant del món. I així de forma virtual i material la ciutat viu un permanent Gettting ready to remember que la posa a punt per mostrar-se oberta i innovadora, sense perdre ni un bri de la seva essència. Tot un exemple.

Cases Singulars

Són cases que tenen una adreça postal com les altres, i cap nom que ens doni més pistes que el de la família propietària. A vegades segueixen essent habitades per gent que porta la mateixa sang del cognom, d’altres han esdevingut patrimoni ciutadà privilegiat.

Sempre guarden, però, condició indispensable, l’atmosfera d’un altre temps llunyà, quan les coses es feien a poc a poc perquè no hi havia altra forma de fer-les i, sobretot, quan persones sensibles i amb recursos, dedicaven aquests a la cultura, a col·leccionar peces d’art i potser objectes quotidians.

Han passat dècades i segueixen allà, muts testimonis de sensibilitats especials. A vegades semblen a punt per tornar a engegar la rutina diària del viure, amb les servituds del passat. La cuina econòmica, els mobles, les puntes, el jardí, ens conviden a passejar la mirada per un temps que ja no tornarà. Altres vegades la voluntat recopiladora del col·leccionista ha subjugat l’espai fins a la saturació, i en la cadència repetida de dissenys i formes endevinem vides, usos i persones.  

Són les cases singulars, aquelles que ens esperen per a una visita gairebé privada, reservada als esperits sensibles assedegats d’evocació. Aneu-hi i us trobareu rusiñols, picassos, urgells i goyas, escultures de pares coneguts i desconeguts. Joies bibliogràfiques i mobles molt viscuts, jardins que amaguen festeigs i secrets, taules que han vist l’esplendor i el declivi d’aquelles famílies que han bastit el país.

Es tracta de museus paral·lels, sense cartel·les, veritables monuments a la cultura, feta per la més civil de les societats. Capital privat conservat per aquells que sovint, atresorant col·leccions, han somniat a ser immortals. Sovint explicat per els descendents dels mateixos protagonistes amb l’orgull i el rigor de qui forma part de la família.

Participeu doncs d’aquest privilegi i passegeu-vos a poc a poc per la Casa Rocamora al Putxet de Barcelona, la Torre Bellesguard, somni catalanista de Gaudí, la Casa Masó, bressol del Noucentisme, el Palau Mercader, el gresol del nacionalisme a les cases Rafael de Casanovas i Prat de la Riba, la Masia d’en Cabanyes a Vilanova i la Geltrú  i la Casa Alegre de Sagrera de Terrassa. Modernisme, noucentisme, pagesia emprenedora, burgesia il·lustrada. Tot un univers en mans privades més ric que molts museus perquè ens presenta un discurs travat entre art i família, context i artista, lluny de la asèptica sala del museu que intenta, no sempre amb èxit, refer el trencaclosques del passat a través de les peces esparses que li han arribat. A les cases, sovint hi pot faltar llum i sobrar-hi pols, però no hi manca mai allò imprescindible que ens fa copsar el valor de cada peça. La raó de ser en el lloc concret en el moment concret, les raons del passat, sempre boiroses.

Alguns d’aquests estatges es poden visitar a través de www.casessingulars.com Si enguany heu decidit que val la pena conèixer més del lloc que ja coneixeu, deixeu-vos seduir per les seves propostes engrescadores i us sorprendrà descobrir que fàcil és, per una estona, viure l’experiència singular d’un altre temps, en un jardí, un palau o una masia. I retornar més savis i més rics, per saber-vos hereus d’una cultura que ens pertany i una forma de veure la vida, que compartim aquests petits habitants d’aquest petit país tant gran.

Realitat augmentada en l’univers de Chema Madoz

Aquesta primavera i fins el 28 de juliol Chema Madoz, constructor d’objectes impossibles, que no falsos,  i artesà de la imatge, ens presenta el seu món particular a la Pedrera.

A la galeria hi trobem retrats d’objectes quotidians que han mutat a les mans de l’artista. Retrats de l’efímer, com les gotes de rosada enfilades en impossible collaret de fada. Chema Madoz retrata l’instant precís i breu, tan breu com el que triga una fulla d’afaitar en segar la corda del violí, la fulla ha aconseguit la convivència amb la corda  trasmudant-se en pont traïdor, i nosaltres som espectadors avantatjats del desenllaç fatal. Tan breu, també, com el temps que necessita la poma tallada en ennegrir-se al costat de la fulla d’heura, que romandrà verda com a vestigi de la trobada.

Puntes de cabells tallats disposades en Haiku al costat de les tisores del perruquer. Un embornal del carrer com a plater per la porcellana blanca, un collaret de perles, nuat com la soga a punt pel coll del penjat, tot un símbol subtil del destí  de moltes existències. Una màquina d’escriure on les tecles són espelmetes rogatives totes en filera...

Chema Madoz imagina altres vides pels objectes que ens acompanyen cada dia. Alguns simplement són retratats i cobren vida gràcies al virtuosisme del fotògraf.  D’altres han nascut a la ment de l’artista i còmplices artesans els han fet materials i tangibles. Uns i altres, però, esdevenen imatges que ens interpel·len, i a voltes ens arranquen un somriure, una punxada d’amargura o un moment de subtil tendresa.

La observació de  les diferent obres té un tempo que captiva l’espectador:  Primer hom reconeix l’objecte i des de la perplexitat, recodifica la funció que s’hi associa. A continuació la clucada d’ulls de l’artista ens porta, en un flash de genialitat, a la seva pròpia lectura, la vida inalienable i igualment real, la connexió amb els sentiments i la memòria. Tot plegat dura pocs segons, però deixa petja.

La fotografia és l’art de captivar l’instant real, les coses tal com són. Chema Madoz, però, retrata objectes impossibles, però no falsos. Apel·la a la virtualitat de les coses, utilitzant el sentit que la virtualitat havia tingut des de sempre i fins fa quatre dies. Virtual era el que les coses podien arribar a ser, virtual era també l’alter ego. Virtual la imatge especular de la lent, que sovint era una espelma invertida en els nostres primers llibres de física.  Lents i imatges virtuals, bressol de la fotografia. Després varen venir les universitats virtuals, els entorns virtuals, les realitats augmentades.... i ens vam acostumar a deixar de ser ingenus com nens i a pensar que darrera una imatge sorprenent s’hi amagaven els bits de sempre, aquells que han transformat el món i que volen transformar-nos a nosaltres.

Potser per tot això la familiaritat dels objectes retratats per Madoz ens captiven. Hi trobem un món paral·lel com quan somniàvem de petits i tot era possible.  Dosis de ingenuïtat vestides de realitat augmentada.

Els papers de Tombuctú

"Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"

 Aquests dies els telenotícies ens han portat a casa les imatges de les tropes franceses alliberant Mali dels fonamentalistes islàmics. Durant els darrers deu mesos els ciutadans han vist com se'ls prohibia la televisió, fumar, la música i tot allò que representa la modernitat i un cert marge de llibertat. 

 Tot això passava a Mali, al cor de l'Àfrica occidental, amb un escenari d'excepció, la llegendària ciutat de Tombuctú. Tombuctú és la mítica ciutat de pas obligat per les caravanes del desert, entre el nord bereber i l'Àfrica subsahariana. A més d'autèntic basar de tot un continent, Tombuctú va ser capital intel·lectual i espiritual de l'islam, amb una de les primeres universitats del món i riques biblioteques que custodiaven antics textos grecs molts d'ells traduïts a l'àrab com a veritable repositori manuscrit de tot el saber de l'època. Cinc-cents anys de la cultura occidental en manuscrits que parlen d'astronomia, música, història, religió... han consolidat la ciutat com autèntica capital cultural i intel·lectual de l'Àfrica musulmana, conservant la memòria de tota l'Àfrica occidental.

Fa deu mesos, però, els fonamentalistes islàmics varen fer-se amb el poder amenaçant les persones i la seva llibertat. En aquell moment, els bibliotecaris, amarats d'aquella saviesa que porta la íntima convivència amb tants segles de cultura, varen comprendre que aquella riquesa documental estava francament en perill. Per això, amb l'ajut inestimable de la població, varen amagar milers de llibres i manuscrits en cases particulars, en armaris i arques al costat de les coses de la família i els queviures per subsistir. A les biblioteques i arxius, per despistar els radicals, hi van deixar documents sense valor que han estat cremats i destruïts per la barbàrie. 

Avui, després de l'ensurt inicial de la troballa de les cendres envaïnt els temples de la cultura, surten d'armaris i calaixos tots aquells documents que el poble estima com de la família i que ha defensat com a cosa pròpia.

Ben bé ho explicava aquell ciutadà davant les càmeres: "Sabien que era el cor i els pulmons de Tombuctú. Quan toquen un manuscrit és com si ens toquessin a nosaltres"

Ha tornat a passar, com un efecte colateral de la guerra. La barbàrie s'acarnissa amb les persones i en la seva memòria, però aquesta vegada, la humanitat, a còpia de cops n'ha après. Diuen que la previsió és encarar el futur aprenent del passat.

A Tombuctú els seus habitants han patit mesos de fonamentalisme i tota la violència de la guerra d'alliberament. Però quan tot això passi, quan s'hagin enterrat els morts i s'hagin reconstruït les destrosses, el poble recuperarà la seva memòria i podrà contemplar amb orgull renovat els documents que ha sabut guardar i que parlen d'una història que avui encara és més seva que mai.

Aquí, a casa nostra, aquesta setmana s'ha aprovat el retorn de les 300 caixes que encara restaven a Salamanca d'aquell expoli vil i humiliant. Han passat 74 anys i gairebé ningú dels desposseïts en podrà gaudir el retorn, però a la fi es tancarà la penúltima batalla per la dignitat d'una gent que, com els de Tombuctú, han afrontat cent batalles per la seva història i la seva llibertat.

Jo confesso, petit manual d'us

L'he acabat! 1005 pàgines des del setembre fins a final de gener. Totes les nits i algun capvespre robat abans de sopar.

És una obra profunda, contundent, densa i perdedora. És un monument a la cultura europea i a la barbàrie humana. Una obra per iniciats, sens dubte. Alguns valents que també l'ha acabat m'han dit que és un llibre per llegir dues vegades, que és un llibre de lectura de vacances, amb moltes hores per davant i poca feina, que la segona part millora, potser perquè ja t'has fet amic dels personatges i ja els coneixes els tics, circumstàncies i pors. 

Haig de confessar que les darreres cinquanta pàgines m'ha servit per pair les 955 anteriors. Com dèien les crítiques del seu llançament, hi ha un treball de vuit anys al darrera. Com a persona de l'ofici, diria que hi ha un treball de vuit anys per escriure'l i tota una vida i un imponent bagatge cultural al darrera. 

Al principi, al final i al mig m'exasperava la seqüència anàrquica de temps verbals, frases per acabar, personatges que s'alternaven en una mateixa escena quan en realitat a les seves existències els separaven segles... Al final, tot acaba tenint sentit. 

Hi trobo un discurs molt foucaultià en la recerca de l'origen del mal de l'Adrià Ardevol. El mal, present en la història de la humanitat des dels temps medieval, l'esclafament del call de Girona, la Inquisió, el poder aberrant nazi, l'especulació, la trista herència enverinada dels records viscuts. Allò que separa famílies els descendents de les quals fins i tot n'ignoren l'abast de les raons. El mal és el mal, la crueltat en la mirada de l'espècie humana que aixafa indefensos, infants i vells. Allò que esclafa la cosa més feble, la peça d'art més delicada, com Truu, la dels cabells castanys, Amelietje la dels cabells d'atzabeja, Juliet, la petita rossa com el sol. I la sogra empiocada. Totes nenes deportades el dia que Amelietje feia set anys. Com el violí Storioni que guarda l'essència de tota una vida, una història de misèria i mort del luthier que el feu, de l'arbre que n'és matèria, és corromput com objecte de pura especulació durant segles.

Si ara el tornés a llegir ja sabria com agafar-me les coses. La clau, evidentment, és saber i no oblidar que el protagonista, en primera persona, escriu una llarga carta a la dona de la seva vida. Una llarga carta que dura tota la vida i que recorrer tota la història europea.  L'èxit per comprendre Cabré és no oblidar mai que qui parla és un malalt d'Alzeimer. Vet aqui les seves absències que es comencen a fer presents al final del relat però que el lector pateix a llarg de tota l'obra. Els llocs icònics, l'urgell del menjador, amb el campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal amb la llum del sol il·luminant-lo des del cantó de Trespui, els personatges de la infantesa com el Xèrif Carson i Aguila Negra, ben presents en la memòria crepuscular i trencadissa del protagonista.

Infants i ebris i bojos sovint diuen la veritat i la lucidesa pot venir, a vegades, com flashos de llum en la tenebra de la nostra història. Aconseguir moure's entre flashos i tenebres és el camí que et proposa aquesta lectura, gens fàcil, aspre i delirant, però al final coherent en la seva incoherència.

La frontissa de l'any

Escric des de la frontissa de l'any, 29 de desembre, dissabte, demà diumenge tot es precipitarà, i dilluns, serà un començament de setmana in pectore però un final de d'etapa de campionat. 

Moltes coses han passat, i molts estan molt més malament que fa un any. Alguns, pocs, estan millor i uns quants ens sentim més o menys igual, si no entrem en detalls...

Molts, com a país, hem viscut un any i especialment una tardor trepidant. Fa un any ni ens imaginàvem que visquéssim el que hem viscut. Però és que fa pocs més de tres mesos també pocs imaginaven que acabaríem l'any en els termes presents.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...

Per a tots vosaltres, els que esteu, millor, pitjor o igual si no entrem en detalls..., us deixo alguns consells per afrontar el nou any. Salut i força!

https://sites.google.com/site/rosamariagilblog/Powerpoint%20nadal3.ppsx?attredirects=0&d=1

Els herois juguen al whist

Un pringat de mitjana edat, que va ser nen a principis dels 80, quan va viure les millors vacances de la seva vida. Fotograf? publicista? i que ara es troba en plena crisi, en plena indigència moral. Des d'aquest pou existencial, un raig de llum adolescent li recorda la joventut perduda. Una noia que entra casualment a la seva vida, la seducció d'un personatge que arriba del passat i que li parla de la responsabilitat que té de ser feliç, perquè ella així li va prometre a un amic quan eren petits, abans de que passés tot. Aquesta desconeguda revestida de misteri que tant atrau al nostre personatge, acabarà essent una vella coneguda, algú que el relliga al fet tràgic que ho va canviar tot.


Es presenten records d'infantesa elaborats des del món adult. Tardes viscudes per uns individus que es pensaven que les vacances d'estiu i, sobretot la infantesa, eren invulnerables i eternes.

Hi ha un objecte central que catalitza la màgia d'aquells anys. Un joc de taula? una barraca en un arbre? La colla d'amics i tot un univers poblat de pares, àvies, rituals que es repeteixen, cançons de moda, camions d'obres...I l'ombra del futur que s'amaga darrera el darrer revolt.

Hi ha, tambè, la ingenuïtat despreocupada de la joventut, el carpe diem, enfront el gest cansat i derrotat de la maduresa. Una noia que vé del passat per enmirallar el protagonista i fer-li veure en què s'ha convertit. Què n'ha quedat dels seus somnis, i com un fet absurd pot capgirar tota una existència.Tot plegat una metàfora de la nostàlgia que sol afectar quan ja no tens somnis per acomplir o quan simplement penses que cal posar-hi data abans no s'esvaeixin definitivament.


Ja us deveu estar preguntant de qui parlo. Els anys 2009 i 2010, una novel·la i una pel·lícula ens presentaven un relat de la infantesa amb la volguda omissió d'un fet tràgic que planeja la realitat durant tota l'estona i només al final es revela de forma sobtada i crua. Magistralment, cadascú en el seu llenguatge, Vicenç Pagès amb Els jugadors de Whist i Albert Espinosa, amb Herois, ens varen regalar dues obres de ficció que somouen records, ens sedueixen per la nostàlgia i ens recorden la inesperada duresa de la vida.

He recorregut forces vegades els arguments tan ben trabats d'ambdues obres i em meravella com, en ambdos casos i simultàniament, en un enfoc clarament original per part de tots dos autors, hi pot haver tantes coincidències. Tot plegat porta a pensar que, ens agradi o no, ho vulguem o no, tots estem fets de la mateixa matèria, i que hi ha arguments universals que poden esdevenir clàssics. aleshores només és qüestió que la ploma empalmi amb el cor i les paraules i les imatges ens transportin al món dels contes per explicar-nos la vida. Com quan erem infants i les metàfores de prínceps i llops ens edulcoraven, en petites dosis, la realitat que esperava darrera el revolt.