Les bones històries són aquelles que són universals i atemporals, tant com els sentiments que desperten. En aquest sentit no hi ha res més vell que l'amor, a dins i a fora del matrimoni. Fins i tot, podríem arribar a dir que la passió i el romanticisme van arribar més tard al vincle sagrat que a la vida mateixa, quan els homes i les dones van ser lliures d'escollir parella, al marge dels interessos de família, el pragmatisme i les circumstàncies de cada moment. I si no que ho preguntin a moltes de les nostres àvies i besàvies!
Parlant de bones històries, i d'històries d'amor, que solen anar de bracet, aquesta primavera he pogut llegir la darrera novel·la de Xavier Bosch, on els personatges declinen tots els matisos d'una relació furtiva, concentrada en un llarg cap de setmana a París. La història és previsible, tot s'ha de dir, i si fos pel·lícula, molts dels espectadors n'haurien endevinat l'argument i el desenllaç. No obstant això, més enllà del fil narratiu, de les descripcions i del ritme del relat, s'ha de reconèixer a l'autor el mèrit d'haver construït una història clàssica, que segueix tots els cànons de la literatura romàntica, sense caure en edulcorants ni banalitats. Bosch ha administrat en la justa mesura tots els ingredients imprescindibles d'una història universal, capaç d'ancorar en lectors d'arreu.
L'escenari, París. Els protagonistes, la Paulina, que hi arriba per fer costat a la seva cosina, i sense cap expectativa confessada del que esdevindrà. Feliçment casada i emmainadada, la seva es preveu una escapada entre amigues, per compartir una festa i alguna confidència i retornar al dia a dia, on no s'hi està ni bé de malament sinó normal. Ell, el Jean-Pierre, galerista, professió de glamour, tot s'ha de dir. Madur i amb una motxilla carregada de més amargura del que podríem sospitar. Tot plegat passa en un cap de setmana: comença, s'enlaira i aterra com aterra l'avió de la protagonista a la seva quotidianitat. I després res més, la vida segueix igual. Tothom diria que han tingut una aventura, però ningú sabrà mai el que va passar en aquells cors ferits aquells tres dies... Fos el que fos, sempre més ho recordaran, en la discreció de les seves vides oficials, fins que algú des del futur recuperi aquell passat i descobreixi la darrera lliçó de vida, aquella que no s'explica però que ens lliga a la cadena, mentre anem trenant les emocions i experiències que ens fan humans.
No us sona, si, són la Paulina Homs i en Jean-Pierre Zanardi a Paris el 1981 i la Francesca Johnson i en Robert Kincaid a Madison County el 1965, i tantes altres parelles des que el món és món. Un cap de setmana de parèntesi que donarà sentit a una vida, i s'hi integrarà com un alter ego per seguir essent com abans. Històries clàssiques i universals, on la clau de l'èxit es troba en el fet de situar-nos en el que volem llegir perquè ens trobem allà on som i ens ensenyen que poc o molt, els nostres cors podrien bategar amb les mateixes emocions. El llibre, com la pel·lícula, resulten amens per la seva universalitat. I perquè, subtilment, ens presenten situacions al marge de que està establert, infidelitats flagrants i fonedisses, justament reconegudes i mai censurables, en vides de protagonistes normals que, per un petit lapse de temps, transiten sobiranament pel paradís. I desprès, una vida més o menys llarga per seguir interpretant el paper del repertori. Canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada