Dissabte tarda, diumenge al matí, una sortida al bosc per retrobar-nos, respirar fondo, desentumir les cames... I al davant nostre un escenari proper i desconegut alhora. Aparentment arbres, matolls, estepes, roques, viaranys, alsines i pins. Bosc mediterrani avui, simplement el bosc dels nostres avis i de més enrera. Avui necessitem etiquetar totes les coses. Abans les coses eren les de sempre i ja se sabien. Els nostres avis vivien del bosc i de tot el que en treien, com a ocupació principal o com a complement imprescindible. Els primers, carboners, surers, gelaires, pastors, feien del bosc la seva casa, el lloc de feina, el jaç i la paret seca de pedra. La resta, anaven al bosc a proveir-se, amb urgència variable, de llenya, pinyes, pinyons, espàrrecs, bolets, herbes remeieres, avellanes, cireres d'arboç, bruc per escombres, resina, mel, móres, maduixetes...seguint un calendari natural que hom aprenia de petit, al mateix temps que els noms, senyes, racons, allà on creixia la mata més ufana, els primers rossinyols, els espàrrecs i les móres.
Passejant per vells camins rals del Montgrí i les Gavarres te n'adones que, en tant sols dues generacions, el bosc ha deixat de ser el que era i ha esdevingut una altra cosa, un esplai per hores desvagades, per gent que ho desconeixem quasi tot, no sabem orientar-nos i ignorem el nom de plantes, arbres, fruits, turons i rieres.
Fins fa ben poc el bosc era el rebost de cada casa, un espai de reserva per fornir-se de tot. On avui creixen matolls, suros i pins, abans hi havia conreus arrenglerats amb parets de pedra centenàries, barraques de pastor, pous de glaç, camins de carro, avui mig oblidats sense cura. I el bosc era l'escenari de la vida i el teatre de la fantasia, niu de contes i històries per infants i per grans a la vora del foc.
És aquesta vida que avui ens xiuxiueja a l'orella la memòria d'un temps passat, de quan la gent anava a peu, carregava feixos i no es planyia ni de la calor ni la neu. Avui ràpidament hem oblidat aquest món tant recent i ens hem deixat perdre el bosc, cerquem la facilitat de la immediatesa i oblidem el nostre passat, i aquella humil relació d'agraïment dels nostres avis envers la mare natura que, aquesta si, proveïa de totes les coses, amb esforç i dedicació. Treballar per rebre, conservar per tenir. Tota una forma d'entendre la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada