Entropia al museu, l'antiexposició.

Francesc Torres, artista i creador. Artista. Creador. Tots els artistes són creadors i tots els creadors són artistes. Em pregunto per aquesta necessitat subtil de posar dos epítets redundants al costat del nom d'algú, per definir-lo. Una aclucada d'ulls a l'amiga Eva Vàzquez, que fa pocs dies des de Presència pensava en veu alta sobre l'absurda tirada a etiquetar algú com a poeta i escriptor. Tendències que, en aquest món que anem fent dia a dia, cada vegada haurien de tenir menys sentit, en la mesura que siguem capaços de capir que tot, tot, tot, està feliçment relacionat. Savis homes de lletres, científics humanistes, filòsofs tots. Retorn als orígens del coneixement?

I tot això perquè en Francesc Torres, des d'una sala temporal del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ens ofereix un exercici trencador, revulsiu, un punt irreverent i intensament suggerent.


Entropia, segons la Viquipèdia: L'entropia és una magnitud termodinàmica definida originàriament com a criteri per a predir l'evolució dels sistemes termodinàmics. Des de la seva introducció per Rudolf Clausius l'any 1865, han aparegut diverses definicions d'entropia, la més rellevant de les quals (elaborada per Ludwig Boltzmann) va relacionar el concepte d'entropia amb el grau de desordre d'un sistema. Aquesta nova perspectiva de l'entropia va permetre estendre el concepte a diferents camps, com ara a la teoría de la informació, la intel·ligència artificial, la vida o el temps.

Si el museu és ordre, catàleg, controls per visitants i per obres, vigilància, tempos, itineraris i discursos ben travats, l'exposició és tot el contrari. Ens mostra l'antimuseu, l'altre ego, el darrera de les bambolines, sense glamour, càmeres ni controls ambientals. La vida a pèl, el que som a partir dels nostres actes. Misèria humana, un retrat en negatiu d'un món que volem polit, clar i ben explicat.

Francesc Torres, per encàrrec del Museu, ha preparat una antiexposició alliçonadora del que hem estat i del que som. Ha evitat les obres consagrades que hom troba penjades a les sales d'aquell temple, ha bescantat les segones i terceres opcions, custodiades en el fons de reserva, a l'espera d'una oportunitat, pacients en la foscor del rebost de la cultura.

Ha escollit les peces rebutjades, objectes maldestres de mal encaixar. Salvades per un número de catàleg. Aquesta eina poderosa que tenim els gestors de patrimoni. Si quelcom té un número vol dir que compta, i si compta, existeix, amb patent de cors per ser conservat, sota l'empara de la inèrcia dels administradors i l'ombra omnipresent de les lleis de patrimoni.

Torres s'ha fixat en el rebuig, en les coses inexposables que s'han bescantat de la selecció de vedettes. I en aquell submón de les col·leccions del museu, hi ha trobat un alter ego del que som. Imatge especular que ell mateix provoca en el mirall penjat a la sala al costat del retaule de Bernat Martorell, segle XV, que mostra impúdic els ulls matxucats amb el punxó de la intolerància. Com les nimfes i dones reals, esbudellades i mutilades per la misogínia, reparades amb asèptica cinta de conservació, esparadrap de la memòria.


Tot plegat per mostrar-nos l'altra expressió de la humanitat, aquella que odia l'art perquè el rebutja, perquè no suporta el seu missatge, la imatge en el mirall que li recorda què som. A partir d'aquí tot un catàleg de greuges contra els més dèbils, contra les dones, els jueus, els perdedors de les guerres...Un retrat fidel de la història a la llum de la cultura. Un immens interrogant sobre el món que ens acull, sobre l'ordre impol·lut i la llum mesurada de les sales del museu. Sobre el que ensenya i el que amaga, i sobre el que s'ha conservat, a la llum i  l'ombra, sota el sol que cada dia surt i que volem veure diferent. Sobre la mirada que hi projectem.

I a la fi, l'escena final, desenes de castells de cartes enmig de bombes que no van explotar, fragments de gàrgoles de tots els temps, cornises, columnes i rajols. Art, atzar, destrucció i conservació. Som el que som fruit de l'atzar o el destí ens tria? Una bona pregunta per anar reflexionant mentre dissenyem menús, llistem regals impossibles. La vida.