S'acaba l'any, arriba el Nadal com a primera porta per traspassar, recomptar-nos i seguir endavant. Recordem els que ja no hi són i repassem el que hem viscut. Ens ho varem prometre a nosaltres mateixos, i ho hem acomplert, potser només en part. Ens ho devem i els hi devem. Cada any que passa, vivim més vides, i ens carreguem amb el desig d'aprofitar al màxim cada batec, d'estimar més, d'estar pels que tenim a prop, lluny i més lluny.
Miquel Martin, enguany, ens ha fet l'inventari del que som i de com som. Un bon moment per llegir les seves proses, al recer assolellat, o a la vora del foc, tal com fa ell mateix...
Tot
ens fa profit [i que per molts anys!]
Som l'aigua que hem begut, assedegats i
suosos, i també aquells rius i
mars i estanys on ens submergim com si volguéssim
tornar als orígens més
remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi robust d'una vinya ferrenya que ja
conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les
herbes bosqueroles. Xuclem gambes, escurem ossos i garoines, escopim espines.
La nostra pell està colrada per
milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a
cada replec del cos la pols i l'arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius
que un roc rebec o una arrel pèrfida ens va tatuar
sense pietat. Com la bestiola espantada o acorralada, ens hem llimat les ungles
esgarrapant amb fúria o ens hem
esmolat les dents de tant serrar-les de ràbia
continguda. Acumulem arrugues com el roure acumula anelles al seu tronc: ens
pansim, minvem, ens encarcarem.
Som la ventada eixordadora que ens
sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els
llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a
xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les
mantes, hem assumit l'estrèpit de les
tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i
xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptil
reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga,
submisos. Hem vist volves de neu d'una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques que presagiaven temporals, i aquell gebre finíssim que es desfà
com polsim estel·lar.
Som l'ombra que ens acull a l'estiu i el
recer assolellat que cerquem a l'hivern. Som la nit que no s'acaba. Som la llenya
que hem cremat. Som la tarda allargassada i ronsa. Hem crescut enfilant-nos a
les branques d'arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre
panotxes de blat de moro. Com bons salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i mores i gerds silvestres. Hem flairat roses i
romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem
palpat l'escorça dels suros i la
fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres
peus s'han endurit a còpia de trepitjar
camins pedregosos i cales de còdols, i les nostres
mans desprenen l'aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor
destil.la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.
Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel seré, la mar encalmada, els prats que verdegen o les
muntanyes llunyanes de neus perpètues.
Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa
profit, que l'erosió matisa i ens
poleix.
Som obres d'art. Escultures humanes
esculpides per la natura i el temps.
Miquel Martin i Sierra. Proses reposades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada