Per la Geli s'entra a Girona

El passat dia dos de desembre ens sorprenia la sobtada mort del llibreter Pere Rodeja, ànima de la llibreria Geli de Girona. Cap mort et deixa indiferent però algunes et somouen alguna cosa interna que fins i tot arriba a sorprendre’t a tu mateix. Ha estat aquest un exemple d’aquest sentiment. Com un acte reflex, que sovint se’m repeteix quan algú em participa d’una mala notícia com aquesta, vaig intentar recordar la primera vegada que havia entrat a la llibreria i que vaig parlar amb el llibreter. Devia tenir poc més de catorze anys, feia pocs mesos que vivia a Girona, estrenava adolescència i batxillerat i a l’escola ens havien encarregat la lectura d’un clàssic que ara mateix no puc recordar: Luces de Bohemia, de Valle-Inclan? L’Odissea, d’Homer? Havia apuntat el títol i l’autor en un paper i       havia sortit a la recerca de l’exemplar. Entrar a la Llibreria Geli em va impressionar vivament. No havia vist mai de la vida tanta quantitat de llibres junts ni tampoc una distribució tan caótica en tant poc espai. Vaig empetitir de cop. No podria trobar mai el meu llibre entre tants pilons de tantes mides i colors. La llibreria era i és un estret corredor que atravessa l’edifici entre dos carrers, l’Argenteria i la Cort Reial. L’allargassat espai, és recorregut per un taulell gairebé sense fi, on s’acumulen les piles d’exemplars de totes les temàtiques. No hi ha ni un pam lliure. El taulell, invariablement es troba flanquejat per dues fileres de clients que intenten establir comunicació amb els dependents, gairebé en el llenguatge dels sords, per tal d’aconseguir que el sentinella ens condueixi al tresor esperat. No és una llibreria de badar i deixar-te seduïr per portades i contraportades. Com a molt et pots entretenir fullejant els exemplars que l’atzar t’ha posat al davant, mentre esperes el teu torn. En contrast amb aquest caos inevitable, l’acolliment dels venedors no pot ser més càlid. Aquell primer dia i els dies l’han seguit, vaig trobar-me davant un senyor que em veia, malgrat la meva sensació de petitesa, m’escoltava amb solemnitat. i de forma diligent m’abastava l’obra demanada. Vaig tenir la sensació que algú havia dipositat en un racó de la llibreria el volum que necessitava. Una mà previsora que sabia que jo l’aniria a buscar. Amb aquest confort tutelar que vaig respirar des del primer moment, em vaig sentir obligada a aprofitar-ne al màxim la lectura. El temps s’havia parat a Can Geli per satisfer una meva petita petició. La sensació d’acolliment que vaig sentir, fou un estímul poderós que em portà a l’estudi i a l’estimació pels llibres i per aquesta ciutat. Només desitjo per en Pere Rodeja el mateix cel que jo demano cada nit, una immensa llibreria on viure per tota la l’eternitat en companyia d’amics fidels i coneixements infinits.