Postal de Tossa.

Les vacances ens regalen moments únics on, més que fer coses extraordinàries, ens agrada de fer coses que ens vénen de gust. Una d'aquestes coses és passejar, i Tossa esdevé un escenari propici on poder perdre el temps observant, recordant, somniant. El poder evocador del passeig ens connecta amb la nostra infantesa, tardes de festa pe anar a cercar pinyons, bolets i espàrrecs, passejos de carrer per anar a escola, per prendre un gelat, per sortir mudat de diumenge d'abans. Cada racó guarda mirades perdudes d'altres temps que avui retornen amb guspires de la memòria. Passegen els nens de la ma dels pares, i passegen els vells. Els primers descobrint i imaginant, els segons, recordant i acomiadant-se. Els del mig, ni prou joves ni tant grans, a vegades també ens podem permetre el goig de la passejada. Si aquesta és en bona companyia, a més de oxigenar també és balsàmica i el ritme reposat dels passos porta a la conversa i fins i tot a la confidència. Els escenaris propers són com la nostra segona pell, aquella imprescindible capa que ens fa com som. Vet aquí el poder identitari dels entorns propers, tant valorat i tant vulnerable a l'hora. 

Aquest poder dels entorns propers és valorat per propis i estranys. Els primers hi trobem ressonàncies passades. Els nouvinguts, allò que és intangible però que atrapa, la singularitat d'una calidesa coneguda o intuïda, de quelcom genuí, diferent i únic. Massa sovint però, el passeig pels llocs coneguts ens porta ensurts i enyorances. El paisatge canvia, i no sempre per bé. Quan perdem un edifici, un racó, un jardí o un viarany, perdem quelcom de l'essència del lloc. No tot dura per sempre però el recanvi sovint no ens satisfà, i en cada bugada, com deien les àvies, hi perdem un llençol, i l'escenari de sempre canvia. Aleshores les ànimes sensibles es dolen de que el lloc cada vegada s'assembla menys al lloc. És aquesta una reflexió després d'unes quantes passejades, quan faig recompte de novetats, canvis i desaparicions, amb la íntima por d'estar assistint a la transformació d'un lloc especial en alguna cosa diferent i alhora igual a moltes altres. Cal conèixer la història de cada lloc i apostar pel seu patrimoni, història presa, memòria col·lectiva que ens fa especials. Renunciar-hi representa sovint autoincloure's en un anonimat on es juga amb altres cartes, i on tots, propis i forasters perdem l'oportunitat de retrobar quelcom íntim i insubstituïble, la nostra segona pell que és la nostra identitat.

Escrit durant la darrera breu estada a Tossa, a propòsit de la transformació de l'espai, la banalització del patrimoni, les decisions irreversibles....Pensant en el Far, la Casa Acerbi, la Casa Batiste-Alentorn de Sa Pauma, i tantes altres coses....