La foto del mòbil que no vaig fer mai

Foto: Lluís Romero. El Punt. CRDI.

Avui he sentit perfectament, el que en diuen un rampell de nostàlgia. La guspira instantània que et porta una sensació de pèrdua, en allò que tenies molt oblidat, molt al rerefons del cervell.


Un record m’ha trasbalsat momentàniament, i ha sorgit entre els coneixements que vaig aprendre i ja he oblidat i els recursos que emmagatzemo i ja no en sóc conscient que tinc, perquè fa temps que no utilitzo. Com aquells pantalons massa amples, massa estrets o massa curts, que esperen al fons de l’armari qui sap si temps millors. L’agitació ha vingut, sobretot, per la consciencia del temps que feia que no hi pensava, com ens passa amb els vells amics que deixem pel camí i els encara més vells avantpassats que poc a poc es van dissolent en el present.

De cop, enfilant la Rambla des del Pont de Pedra, m’ha vingut al cap la imatge de la Llibreria Pla i Dalmau. Un record certament llunyà, difús, desdibuixat per un present aclaparador de franquícies i novetats. Doncs si, era allà, a la banda dreta, crec que on ara ja fa anys que ens hem acostumat a veure-hi una botiga de bosses a bon preu.

M’he recordat entrant-hi, i emmarant-me de la olor de fusta bona barrejada amb paper i coses per escriure i esborrar. Les lleixes al voltant de la botiga, i l’altell perimetral amb l’escaleta per accedir-hi. Un petit món de delícies literàries, llibres clàssics, no massa vistosos, però molt sugerents. Literatura i vida concentrada en col·leccions ordenades. No hi recordo cobertes cridaneres ni best sellers mediàtics, sinó una successió de títols ponderada i  discreta. Ignoro si aquesta memòria és real o reelaborada, però em vénen al cap cobertes crema de clàssics catalans recent recuperats, traduccions il·lustres i la nòmina d’imprescindibles en castellà. Potser eren així les llibreries al darrer terç del segle XX. No fa tant, però ens queda molt enrere. Llegeixo a les hemeroteques que la llibreria va tancar la botiga de la Rambla el 2000, ara fa quinze anys. I que després va trasplantar-se en un altre local a la Plaça Jacint Verdaguer, que ja no recordo haver visitat mai. Quinze anys, no és tant, però la pols dels dies ha soterrat aquell record que per mi roman amagat, entre les cançons d’en Serrat, els primers poemes de Salvat Papasseit, i la sensació de trepitjar fort en una Girona que poc o molt, tots sentíem que estrenàvem.