Trista memòria dels camins

No era prou la pena que teníem com a poble que se sent maltractat. L'experiència dolorosa de sentir-nos dissidents a casa nostra. D'abraçar les nostres filles davant l'amenaça real que es confirma. D'haver de sentir-te vella i gran quan el teu fill et diu que passis darrera, que ell ja es posarà davant, per parar els cops. Por real mentre la ràbia et fa cridar que no tens por. I així fabricar records que voldries evitar perquè et punxen l'ànima. Ens han trencat l'ànima i no ens ho mereixem, ni com a catalans ni com espanyols.

 I entremig històries tendres de gent que pensa i que treu del rebost de la història recursos oblidats, com aquell jersei sorgit que l'avi guardava a la barca per si de cas. Algú va pensar que venien magres, i que no fa tant existí un lloc que fou aixopluc i bressol, un lloc amb llençols, llits i pa amb llet pels pobres refugiats.

Aquest lloc existeix, no gaire lluny de casa. És Elna, bressol dels expulsats de casa seva, dels més febles. I algú va pensar que aquella gent, germans del nord, no ens defraudarien. I no ho van fer. Van fer-nos les paperetes imprescindibles que amb tant afany i ràbia buscaven els guàrdies. I ens guardaren les urnes, l'objecte més protegit d'aquell dia de plom, la copa on dipositar les nostres esperances.

I desprès portar-les cap aquí perquè era aquí on havíem de votar. I novament la història ens regalà viaranys amagats per creuar la ratlla. Urna a urna, la voluntat d'un poble retornà pels vells camins de l'exili.

Al cap i a la fi, 78 anys no són res, menys d'una vida i sempre hi ha pares que recorden als fills camins imprescindibles per quan tot sembla que s'enfonsa. Amarga experiència.

Un tresor amagat en un record de la memòria, poca cosa, tot un símbol.

La darrera paraula de l'Arxiduc

La darrera paraula és el que molts voldríem tenir per poder deixar negre sobre blanc el nostre relat de la pròpia història. Confessions i autobiografies responen a aquest interés, i des de fa segles serveixen per entrar en la història de més aprop, personal i íntima. És un gènere que actualment passa un moment dolç, després de dècades bescantat per interessat i partidista.

Carme Riera, en la seva darrera novel·la, Premi Sant Joan 2016, recorre a aquestes confessions com a recurs literari per novel·lar la vida de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg (1845-1915).
Es tracta d'un relat breu,  fet per una mallorquina diletant, acadèmica, catedràtica amb una llarga i contrastada trajectòria com estudiosa i com escriptora.

El perfil i la solvència de Carme Riera permet el difícil exercici de combinar l'erudicció i el rigor, amb el ritme i la qualitat literària que li han fet merèixer el premi. En un univers literari en que la novel·la històrica ha esdevingut un fenòmen sociològic, amb les seves rèpliques en sèries de culte, no és tan fàcil com pugui semblar. Pocs historiadors són bons novel·listes i menys escriptors coneixen la història més enllà de l'anècdota.

Carme Riera posa veu a un arxiduc en els seus darrers dies, que repassa al dictat d'Erwin, el seu confident, una vida apassionant, apassionada i encardinada en el cor de l'Europa del segle XX. Lluís Salvador va ser un personatge singular, controvertit, destí de burles i, sobretot, de molts rumors sobre la seva conducta, la seva orientació sexual, les seves afeccions, la seva vida en definitiva. A Mallorca alguns en coneixen la història, i són molts més els que s'atreveixen a malparlar-ne des de la ignorància.

Vet aquí l'interés d'aquest relat que ens trasllada a la Mallorca rural del canvi de segle, les seves posessions, el món de la pagesia, i també Venècia, Florència, Viena, Paris i tot l'entourage del personatge, des dels emperadors Sissi i Francesc Josep i els també cosins Rodolf, mort a Mayerling i Francesc Ferran, assassinat a Sarajevo, preludi de la gran guerra.

Tot això i molt més, en un discurs intimista, proper, que no perd mai tensió i et manté aferrat a la lectura, com ho debia estar Erwin, el fidel secretari que acollía la febril confessió de l'arxiduc. Una lectura que posa ordre en el que havíem llegit alguna vegada, posant-ho en relació a la història de principis del segle XX, i que va marcar  els esdeveniments posteriors.

Carme Riera
Les darreres paraules.
Ed. 62. 2016

Experiment Berlín

Chexk Point Charlie, avui

Anar a Berlín és entrar en una ciutat del cor d'Europa. Capital d'un país ordenat, cerebral, calculador, culte i melòman. Molt al nord, on el vent és fred i els dies curts.  Berlín resulta fascinant per algú que li agradi llegir entre línies, amb ganes d'entendre el present i saber buscar les capes del passat. Berlín té una història que concentra totes les amargors de l'Europa del segle XX. De l'holocaust als refugiats. Hi vas amb ganes de conèixer. Has llegit molt, has vist pel·lícules, has estudiat la seva història perquè entra segur a l'examen d'història del segle XX. Et penses que saps què et trobaràs perquè Berlín surt als noticiaris gairebé cada dia. I tu t'has fet la llista del que no et vols perdre, el museu de Pèrgam, advertits ja que l'Altar de Pèrgam no es pot visitar. Està en restauració fins el 2019. El mur, i el reramur, la realitat suburbial de la ciutat comunista, dissenyada fins el mínim detall perquè no es notés que allà anaven magres. Magres?  El museu dedicat a aquella realitat, el DDR Museum, reconstrueix ambient, dissenys, polítiques, amb una lectura un punt esbiaixada dels mira'ls pobrets que, als catalans i espanyols que la visitàvem no ens va semblar tant diferent del país de la nostra infantesa. Guarderies tètriques... però guarderies públiques. Apartaments adotzenats per tothom igual, però apartaments unifamiliars, per un moment en que a Espanya moltes parelles no trobaven casa per casar-se. Productes clònics dels occidentals, per tapar les boques de la dissidència, però productes, tecnologia, aliments que a Espanya no arribaven, ni en versió oriental ni occidental. Control de consciències, dels mitjans de comunicació, barris sense equipaments, transport públic precari o inexistent...què ens han d'explicar que no haguem vist? Ciutat Badia, Bellvitge, l'Hospitalet....allà parlaven alemany i eren més eficaços. L'etern tema de l'acudit de l'infern espanyol.


I després el mur, drama humà sense precedents, però amb moltes rèpliques arreu, per demostrar-nos que no hem aprés res de res.

Berlín és avui jove, i els berlinesos, barrejats amb tants nouvinguts, no són els berlinesos que van patir tot allò. La ciutat reneix fresca i multicultural, i tu et preguntes, on són els berlinesos, les seves gavardines grises d'espies que s'havien de confondre amb la gent, uniformes i unisex. El checkpoint Charlie és avui una atracció turística en mig d'un carrer de franquícies, amb gent que es retrata al costat de soldats de guardarropía. Posen seriosos amb armes i tot.

El mur ha quedat fixat en la memòria per una línia a terra que recórrer esbiaixada la ciutat. El parlament s'ha reconstruït com abans. Tot  Berlín s'ha reconstruït amb un intent de mirar endavant. I milers de llambordes de llautó recorden els que ja no hi són,  els jueus massacrats. La vida passa pel damunt en tots els barris de la ciutat.
Les parelles s'hi besen, els nens juguen, els vianants passegen, i els turistes ens hi parem, i ho fotografiem. Una postal de Berlín. L'altra, la més repetida, edificis neoclàssics reconstruïts al costat d'arquitectures de vidre de darrera generació. Berlín és jove i de tots colors, un experiment en directe, disposat a servir de mirall per una Europa que passa hores baixes.

El bàlsam del temps per recordar sense neguit Narcís Jordi Aragó.

Foto de Manel Lladó. El Punt Avui.

Fa prop de cinc mesos, el 22 d'agost passat, en Narcís Jordi va esgotar la seva tossuda voluntat de viure. Sense forces, totes aquelles coses que l'havien fet vibrar tota la vida a poc a poc es van anar apagant. I per més que se sentís estimat per família i amics, feia ja un temps que el seu vaixell havia posat veles cap el vent del mai més. Des de la seva Girona ja no tan grisa i molt menys negra, en part gràcies a la seva generositat i voluntat sincera, va partir, seré i digne, cap el lloc on tots els recordarem.

En aquell moment em varen demanar que escrivís quelcom del que m'inspirava, i així ho vaig fer amb molt de gust. Com amic, com a referent, sempre present en tantes coses que varem compartir. Va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 299 al costat d'altres articles d'altres amics amb qui va viure tantes coses. El podeu trobar a l'Hemeroteca de la Revista de Girona, però a mi m'ha agradat deixar-vos-el aquí, perquè acompanyi els meus pensaments i records. Una tria personal del meu pas per aquests verals.

Vides trenades vora el riu

La Fundació Rafael Masó o la generositat declinada en clau domèstica.

La voluntat de compartir una decisió llargament mesurada, amb la maduresa dels anys viscuts i la certesa de posseir quelcom singular. La generositat de voler deixar-ho a la ciutat que ells estimaven. La il·lusió del primer dia en obrir les portes de casa seva, a l’hora acordada, i d’anar obrint carpetes i armaris, per desprecintar històries i records de moltes vides. El tempo de cada relat, inscrit en la tinta de cada paper, de cada estampa, de cada fotografia. La mirada càlida del que es desprèn de quelcom molt preuat, entre la certesa  i la incertesa de fer el que toca, que no és res més que el que ells han decidit, en converses pausades a la llum de totes les hores del riu. I en cada història, una baula més d’aquella nissaga teixida a la casa pairal. Històries alegres de festejos, batejos, naixements, projectes i premis. Històries tristes de malalties, morts, desenganys. Records de presències avui il·lustres i aleshores tan casolanes. Moments per rellegir a la llum de la història. Moments per confessar, per explicar gairebé xiuxiuejant, moments que voldrien en part oblidar, però que en el record els trempen i els fan forts.

I així anar fent, carpeta a carpeta i generació a generació, confegint la clau per interpretar molt més que la història d’una família, d’un carrer, d’una ciutat i d’un país. I al mateix temps, somniant la perpetua conservació de tot aquell bagatge, volent pensar que estarà en les millors mans. Una experiència sublim que moltes vegades havien previst, però no per això menys apassionant. Després de la decisió presa, l’alleujament progressiu que els confirmava que havien obrat bé. Que allò que en part havia donat sentit a la seva vida, es materialitzava en un llegat per explicar tantes coses.

I després els detalls pràctics de donar forma legal a un somni, posar sobre paper les coordenades d’aquella aventura, l’inventari, les condicions i la dinàmica sempre farragosa de la restauració d’una casa que continuava essent casa seva, però cada vegada més havia de ser la casa de tots. Saber conviure amb les obres, amb els comentaris, amb decisions no sempre del tot compartides, amb humilitat, oblidant sentiments de pertinença i confirmant-se en el fet d’estar, aleshores ja, trepitjant quelcom que ja no era seu perquè havien decidit donar-ho.

I per fi, preparar l’obertura, reobrir totes les caixes per fer presents tots els objectes i amb ells tots els records. I explicar el què, el com i el perquè de cada detall. Omplir amb il·lusió el pot de cigrons, el setrill d’oli, disposar les balances, tornar a penjar les cortines, encertar amb els cobrellits...

I darrerament, el comiat suau de tot plegat, l’anar reomplint les arques del que volia que perdurés, del que tenia sentit relligar al destí de la casa, com sempre havia estat. L’anar desfent el camí de tota una vida, guspires de records infantils, jovenívols, madurs i també dels penúltims moments. Fer les maletes amb l’austeritat de l’humil, essent espartà en les decisions, gasiu en la notorietat, dissenyant amb el cap fred i el cor calent com volia ser recordat. Què mereixia ser guardat i què era prescindible. Sabent que, més aviat que tard, ells mateixos serien un record trenat en les estances, les ombres i els canvis de llum d’una casa que exhala la seva presència pels racons, al costat dels avantpassats que hi van néixer, viure, estimar i morir. Sempre amb les portes obertes a aquells que s’hi atansin a la recerca de històries, identitats i records, miralls d’uns temps i d’un país.

Viure amb el bosc

Dissabte tarda, diumenge al matí, una sortida al bosc per retrobar-nos, respirar fondo, desentumir les cames... I al davant nostre un escenari proper i desconegut alhora. Aparentment arbres, matolls, estepes, roques, viaranys, alsines i pins.  Bosc mediterrani avui, simplement el bosc dels nostres avis i de més enrera. Avui necessitem etiquetar totes les coses. Abans les coses eren les de sempre i ja se sabien. Els nostres avis vivien del bosc i de tot el que en treien, com a ocupació principal o com a complement imprescindible. Els primers, carboners, surers, gelaires, pastors, feien del bosc la seva casa, el lloc de feina, el jaç i la paret seca de pedra. La resta, anaven al bosc a proveir-se, amb urgència variable, de llenya, pinyes, pinyons, espàrrecs, bolets, herbes remeieres, avellanes, cireres d'arboç, bruc per escombres, resina, mel, móres, maduixetes...seguint un calendari natural que hom aprenia de petit, al mateix temps que els noms, senyes, racons, allà on creixia la mata més ufana, els primers rossinyols, els espàrrecs i les móres. 

Passejant per vells camins rals del Montgrí i les Gavarres te n'adones que, en tant sols dues generacions, el bosc ha deixat de ser el que era i ha esdevingut una altra cosa, un esplai per hores desvagades, per gent que ho desconeixem quasi tot, no sabem orientar-nos i ignorem el nom de plantes, arbres, fruits, turons i rieres.  

Fins fa ben poc el bosc era el rebost de cada casa, un espai de reserva per fornir-se de tot. On avui creixen matolls, suros i pins, abans hi havia conreus arrenglerats amb parets de pedra centenàries, barraques de pastor, pous de glaç, camins de carro, avui mig oblidats sense cura. I el bosc era l'escenari de la vida i el teatre de la fantasia, niu de contes i històries per infants i per grans a la vora del foc.

És aquesta vida que avui ens xiuxiueja a l'orella la memòria d'un temps passat, de quan la gent anava a peu, carregava feixos i no es planyia ni de la calor ni la neu. Avui ràpidament hem oblidat aquest món tant recent i ens hem deixat perdre el bosc, cerquem la facilitat de la immediatesa i oblidem el nostre passat, i aquella humil relació d'agraïment dels nostres avis envers la mare natura que, aquesta si, proveïa de totes les coses, amb esforç i dedicació. Treballar per rebre, conservar per tenir. Tota una forma d'entendre la vida.

Però, com devia anar tot plegat...? Ell hi era?

El títol prometia, i molt. Tant que fins i tot feia malpensar de la promesa. Moments estel·lars de la humanitat, temptava tant com intimidava, poc acostumats a obres tan singulars, massa escarmentats de productes de mercat. Talment semblava sorgit de la taula d'un creatiu en vigílies de Sant Jordi. Malgrat tot, els consells de qui ha avançat més en la lectura dels clàssics, el nom de l'editorial i, sobretot l'autor, convidaven francament a introduir-nos en aquesta obra mestra. 

Es tracta de la traducció catalana de l'obra que Stefan Zweig, nom icònic de la cultura europea, va publicar el 1927 i que, segons els seus biògrafs va tardar vint anys a escriure, i no ens estranya gens, si tenim en compte la qualitat i estil de l'obra.

Zweig aconsegueix allò tan difícil de posar carn a la història. Aquesta idea va més enllà de conèixer els noms dels protagonistes, edats, extracció social, influències... Zweig es posa al seu costat, i en sent l'alè de la por, la guspira de la genialitat, la pena immensa de la pèrdua d'allò que tens a tocar dels dits, el factor humà més humà que mai. Ens presenta en catorze històries, moments, instants, pulsions que ell considera transcendentals pel que havia de venir, i ens parla de la grandesa de l'home i de la seva insignificança a l'hora, i de com aquestes coses han fet el nostre present tal com el coneixem.

Els relats recorren tota la història de la humanitat, de Ciceró, que sap que li van a la saga per executar-lo i es rendeix, ben conscient, al Wilson de 1919 i els intríngulis de l'armistici forçat a que es veu abocat i que portarà, pocs anys més tard, a que soldats de la mateixa generació tornin al front per matar-se. Al mig, històries petites i grans: Epopeies com la conquesta de Bizanci; el descobriment de l'oceà Pacífic, del Dorado a Califòrnia, i l'ambició i destrucció que va desencadenar. La mediocritat que va decidir Waterloo i la genialitat de la nit que es va gestar la Marsellesa; la resurrecció de Haendel amb el Messies, i dos episodis que posen a prova la mesura de l'ambició humana: el cable submarí per sota l'Atlàntic i la conquesta del Pol Sud. Ressonava darrera nostre allò de que no sabien que era impossible, i per això ho van fer. Que era si no, el plan de transportar tota una flota naval, amb patins de fusta per sobre les muntanyes? i descargolar el cable submarí des de les dues costes atlàntiques i pretendre'n l'endollament definitiu? Homes valents al servei d'una causa. Històries particulars en primera persona, grans esdeveniments que ens han fet com som.

No som els únics, a la Sílvia Soler també l'hi va agradar el llibre que presenta de forma estel·lar aquests moments i Carles Ribera ens aporta el seu coneixement sobre l'autor per acabar de convèncer-nos de la inexcusable lectura que tenim pendent.

Finalment, aquesta tardor ha aparegut la Petita Crònica, del mateix Stefan Zweig, un conjunt de quatre narracions que ens estan seduint des de la lleixa dels llibres per llegir. Concretament el text titulat «El llibreter Mendel», que s'en presenta com una història d'amor pels llibres i les llibreries que ben segur no ens decebrà. A més, aquest volum ha sortit de la nostra petita gran editorial de Sant Narcís, a pocs metres d'on visc, en aquesta plaça amb bancs que conviden a la lectura i a la reflexió sobre tantes coses. El segell Edicions de l'Ela Geminada, ens la posa a l'abast amb accent gironí. 

Dir sovint, enmig d’una conversa, el nom dels morts estimats, perquè no acabin d’anar-se’n. Joan Barril

El Nadal queda enrera, ja ha esdevingut un record, amb la mateixa diligència que asseure'ns en una taula ens fa passar, en un clucar d'ulls, del matí a la tarda. Cap d'Any, un turonet d'optimisme en el nostre dia a dia, tan pla, tan gris, tan previsible, i Reis, demà passat, cada vegada més lluny de la infantesa, cada vegada més lleu en la il·lusió. 

Els que ens varem desvetllar amb Antaviana, allà lluny cap els vuitanta, coneixem una  forma diferent de veure la vida, una mirada màgica, ingènua, fins i tot delirant, capaç de transformar instants, de seduir consciències, de desvetllar percepcions... Hem crescut amb aquest virus inoculat a la sang, i sovint en cerquem els efectes per les cantonades. Durant molts anys, algú ens ho va posar molt fàcil per pensar que la màgia existia en el dia a dia, que era fàcil retrobar-la en el silenci dels vespres vora la ràdio, en la veu d'aquell que desgranava coses trivials i no tant, en una melodia que ens bressolava en les hores prèvies a la son, quan surten les fades i una altra llum il·lumina les coses més quotidianes. Aquesta persona era Joan Barril, que ens va deixar, trista i sobtadament poc abans del penúltim Nadal.

Per això encapçalo aquest apunt amb aquest bon propòsit, seu evidentment. M'ha vingut al cap al pensar en els bons propòsits pel nou any, vull pensar que tan reals i engrescadors com els centenars que Joan Barril, al costat de Joan Oller, ens van regalar durant una colla d'anys. Podem pensar que cal millorar el nostre anglès, vigilar el que mengem, sortir més, i moure'ns. Ells dos, els que ens suggerien era precisament viure, captar la vida i ser-ne conscients, i així, amb una mirada diferent recórrer tantes vides com fos possible, entre el somni i la realitat. Us deixo uns quants dels seus bons propòsits, per anar passant aquests dies i agafar arrencada que ve pujada:

Anar a viure a una platja més aviat petita. De dia, comptar els grans de sorra i de nit, comptar les estrelles. Després, disposar-nos a morir tranquils.

 

Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Agafar un camell ràpid i seguir el rastre dels reis d'Orient. Un cop encalçats, oferir-nos com a patges per a l'any vinent.

Negar-nos a conèixer més gent i estimar amb més intensitat els amics que ja tenim.

Saber comptar fins a 10 en totes les llengües del món.

Comprar un estetoscopi, posar-lo a les orelles d’un nen petit i fer-li sentir el batec del seu propi cor.

Buscar una joguina atrotinada de les que sempre queden amagades en algun lloc, embolicar-la amb papers de colors i deixar-la al balcó com si els Reis, en comptes de regalar-nos coses, ens regalessin una segona oportunitat.

Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d’haver fet. 

Comprar un gira-sol i guardar-lo durant el dia en una habitació fosca. Treure'l a la terrassa durant la nit i així, a poc a poc, anar convertint el gira-sol en gira-lluna.

Acaronar els caps dels nens petits i, després, olorar-nos les mans com qui ha tocat molsa.

Comprar tot allò que anuncien a la televisió, a veure si, tenint-ho tot, som tan feliços com la gent que ho anuncia.

No comprar cap llibre fins haver llegit tots els que tenim a casa.

Inventar-se un nom d’escriptor, d’arquitecte o de filòsof inexistent; demanar als coneguts si el coneixen; i si algú diu que sí, retirar-li la paraula per sempre o planye’l perquè és un pobre d’esperit.

Parlar amb les plantes i regar els amics dos cops per setmana.

Abdicar de tot el que havíem cregut, admetre que anàvem equivocats i celebrar un petit funeral per nosaltres mateixos.
  

Anar a passar la tarda a qualsevol barri perifèric, asseure'ns a un cafè i escriure postals als amics.

Escriure l'autobiografia de la vida que hauríem volgut viure.

Dedicar un dia a l'atzar. Anar a l'estació i agafar un tren que no sabem on va. Baixar a l'última parada i allà agafar un autobús fins al final. Caminar a cegues fins arribar a la que serà per sempre casa nostra.

Escriure una carta als Reis demanant que vingui la República.