L'instant precís

Galileu Galilei

Aquesta és la història d'una filla i d'un pare, al segle XVII. La història pública del pare, poc o molt, tots la coneixeu, és la història d'una lluita personal i compromesa entre la ciència i el dogma. El combat es va resoldre guanyant el dogma, defensat per una part dels màxims representants de l'església d'aleshores, especialment sensibilitzats en contra de qualsevol cosa que posés en dubte l'ordre diví inamovible. Diuen que el nostre protagonista va sortir de tribunal i va pronunciar unes paraules que han esdevingut símbol de la lluita de la ciència contra la intransigència. Segons l'autora d'aquest llibre, però, l'epur si muove dit entre dents per un Galileu envellit, espantat i afeblit, no està documentalment provat. Entraria amb tota seguretat en el capítol dels si non e vero e ben trobato que sovint es trena amb la història. El que si és cert, perquè l'autora en presenta les cartes originals, és la relació epistolar de Galileu amb Sor Maria Celeste, que era el nom de monja que Virginia, la seva primogènita, va escollir en entrar al convent de Sant Matteo a Arcetri, Florència. Virginia va néixer el 13 d'agost de l'any 1600, el mateix any que la foguera cremava a Roma a Giordano Bruno, per sostenir que la terra girava entorn del sol. Anys més tard Galileu s'enfrontaria en la mateixa palestra, de la qual en va fer el sentit de la seva vida. Galileu vivia per demostrar l'heliocentrisme del sistema solar i Sor Maria Celeste, des del convent de clausura on estava retirada, vivia pel seu pare. Li preparava remeis als seus mals, li transcrivia els seus manuscrits, procurava que s'alimentés i descansés i, sobretot, exercia de confident i companya en els avatars d'aquella vida de lluita del científic. L'argument de la història molts el coneixíem, però ara ho hem pogut reviure rellegint la col·lecció de cartes de Maria Celeste al seu pare, recollides i posades en context per Dava Sobel. La cadència de les cartes de la filla al seu pare ens mostren la imatge especular d'un home atrapat en la veritat de les seves descobertes. Mentre resseguim el naixement d'una de les teories més reveladores de l'univers, assistim a la vida quotidiana de la Itàlia del segle XVII, els estralls de les pestes, els àpats, els costums, les relacions de poder...
Les teories de Galileu avui són plenament acceptades, per pura evidència científica. Tot i amb això, l'enemic amb que s'enfrontava era poderós, fins el punt que els Diàlegs on Galileu exposava les seves teories, no va ser retirat de l'index de llibres prohibits fins el 1835 i fins l'any 1992 el Papa Joan Pau II no dóna suport públic a la teoria de Galileu reconeguent els errors dels seus predecessors.
Avui a Arcetri, la ciutat que va veure morir Galileu el 8 de gener de 1642, s'hi aixeca un observatori astrofísic que continua amb els mitjans del segle XXI el que va donar sentit a la vida d'un científic del segle XVII. El passat, d'una manera o altra, sempre torna.

Per la Geli s'entra a Girona

El passat dia dos de desembre ens sorprenia la sobtada mort del llibreter Pere Rodeja, ànima de la llibreria Geli de Girona. Cap mort et deixa indiferent però algunes et somouen alguna cosa interna que fins i tot arriba a sorprendre’t a tu mateix. Ha estat aquest un exemple d’aquest sentiment. Com un acte reflex, que sovint se’m repeteix quan algú em participa d’una mala notícia com aquesta, vaig intentar recordar la primera vegada que havia entrat a la llibreria i que vaig parlar amb el llibreter. Devia tenir poc més de catorze anys, feia pocs mesos que vivia a Girona, estrenava adolescència i batxillerat i a l’escola ens havien encarregat la lectura d’un clàssic que ara mateix no puc recordar: Luces de Bohemia, de Valle-Inclan? L’Odissea, d’Homer? Havia apuntat el títol i l’autor en un paper i       havia sortit a la recerca de l’exemplar. Entrar a la Llibreria Geli em va impressionar vivament. No havia vist mai de la vida tanta quantitat de llibres junts ni tampoc una distribució tan caótica en tant poc espai. Vaig empetitir de cop. No podria trobar mai el meu llibre entre tants pilons de tantes mides i colors. La llibreria era i és un estret corredor que atravessa l’edifici entre dos carrers, l’Argenteria i la Cort Reial. L’allargassat espai, és recorregut per un taulell gairebé sense fi, on s’acumulen les piles d’exemplars de totes les temàtiques. No hi ha ni un pam lliure. El taulell, invariablement es troba flanquejat per dues fileres de clients que intenten establir comunicació amb els dependents, gairebé en el llenguatge dels sords, per tal d’aconseguir que el sentinella ens condueixi al tresor esperat. No és una llibreria de badar i deixar-te seduïr per portades i contraportades. Com a molt et pots entretenir fullejant els exemplars que l’atzar t’ha posat al davant, mentre esperes el teu torn. En contrast amb aquest caos inevitable, l’acolliment dels venedors no pot ser més càlid. Aquell primer dia i els dies l’han seguit, vaig trobar-me davant un senyor que em veia, malgrat la meva sensació de petitesa, m’escoltava amb solemnitat. i de forma diligent m’abastava l’obra demanada. Vaig tenir la sensació que algú havia dipositat en un racó de la llibreria el volum que necessitava. Una mà previsora que sabia que jo l’aniria a buscar. Amb aquest confort tutelar que vaig respirar des del primer moment, em vaig sentir obligada a aprofitar-ne al màxim la lectura. El temps s’havia parat a Can Geli per satisfer una meva petita petició. La sensació d’acolliment que vaig sentir, fou un estímul poderós que em portà a l’estudi i a l’estimació pels llibres i per aquesta ciutat. Només desitjo per en Pere Rodeja el mateix cel que jo demano cada nit, una immensa llibreria on viure per tota la l’eternitat en companyia d’amics fidels i coneixements infinits.

Més glicines

Una de les coses que més m'agrada quan camino per la ciutat és observar les plantes dels nostres jardins i carrers. Es tracta de petits detalls a la vista que, quan toca, es revesteixen de flors i ens anuncien la primavera propera, enmig del brogit, i sovint amb molt agraïment per les atencions que solen donar-los els qui en tenen cura.

Una d'aquestes plantes és la glicina de l'Escola Municipal de Música, antiga Farinera Ensesa o Montserrat, al carrer Barcelona, cantonada Emili Grahit. Si hi passeu ara, gairebé us costarà reconéixer-la. Ara llueix el tronc retorçat de molts anys de convivència amb la reixa veïna. Les dimensions de la planta, que ja passa d'enfiladissa i gairebé ha esdevingut arbre, fa pensar que porta allà tant anys com la tanca i potser més que la casa. Dóna fe de la seva edat el diàmetre dels seus troncs, que algú va decidir escapçar i que han restat en part empeltats amb la reixa de ferro, com vèrtebres monumentals del rèptil que s'intueix en les parts que han sobreviscut. M'agrada pensar que fou l'arquitecte Rafael Masó qui la manà plantar, quan cap a 1913 dissenyava aquell espai, entre industrial i casa de l'amo de la fàbrica.

Penso en Rafael Masó especialment a la primavera, quan la imponent planta s'omple de color malva amb petites flors replegades com origami japonès, que cauen i cobreixen el terra de lila, un treball preciosista digne d'un altre escenari més refinat.

Per completar l'espectacle, els liles de la glicina es barregen amb els malves dels arbres veïns, arbres de l'amor, com no podien ser d'altres, que cada any em meravellen amb la seva posada en escena al punt que la glicina es disposa a florir.

Ara que arreu hom comença a considerar dignes de protecció els exemplars d'arbres excepcionals, la humil glicina de l'Escola de Música, testimoni d'activitats diverses en la seva llarga vida, també mereixeria aquesta consideració. Si més no com a mut testimoni de tota una història de treball, d'oblit, de rehabilitació. Els jocs d'infants ressonen en aquest espai transmutat en pati d'escola, que els músics en projecte trepitgen cada tarda entre partitura i cançó, aliens a l'escenari que ocupen, en tant que humans, de forma fugissera i efímera, i que un dia potser oblidaran en fer-se grans.

Una felicitació de Nadal i algunes propostes

No pot ser tenir un bloc adormit durant 10 mesos!!
Aquesta vegada gairebé havia oblidat la contrassenya i tot. Fa una mica d'angúnia saber que al ciberespai hi ha una petita parcel·la que has creat i que ben bé no saps ni com anar-hi...
Bé, ja estic aqui i a veure si ara entro més sovint.

Per les dates que estem, s'escauen les felicitacions. A mi m'ha arribat aquesta de part d'uns amics i l'he trobat molt maca. la trobareu a l'enllaç següent:

http://www.youtube.com/watch?v=XUjN0JDtBWw

Se m'ocorre que potser aquests dies teniu temps i ganes de sortir. Bé, això si no esteu atrapats en les botigues amb la llista de regals a la mà i la ment en blanc.

Si voleu anar a donar un vol, us recomano dues sortides a prop de Girona que a mi em varen agradar molt.

La primera és a la sortida de Sant Julià de Ramis de Girona. Cal agafar la carretera nacional com per anar a Figueres i després de Sarrià de Ter desviar-se per la dreta cap a Sant Julià. Després d'uns pocs quilòmetres de pujada s'arriba, primer a l'església dels Sants Metges, que tot i que sol estar tancada, val la pena visitar-la per fora i pujar a la torre.

Després podeu deixar el cotxe allà i seguint el camí, a uns vuit-cents metres, trobareu les restes musealitzades de la fortificació romana de Sant Julià. Es tracta d'un castell i un poblat que data dels ibers, segle V abans de Crist, amb presència romana posterior. Es coneix com Castellum de Sant Julià i entre el que es veu i les explicacions dels plafons et fas una bona idea de la història del lloc i del seu significat estratègic. Val la pena, per tots els públics.

Trobareu més informació a l'enllaç:
http://www.bohigas.com/Arqueolo/Girones/SJpsj000.html

La segona sortida, encara més light és al nou parc de les Hortes de Girona. Encara està en construcció però si accediu per la banda de l'Avinguda Josep Tarradellas (Güell) ja podreu veure la zona de pícnic i una llacuna amb passejos. S'hi pot anar en bicicleta i a peu. Serveix per estirar les cames i païr els excessos d'aquests dies. Si esteu més animats o teniu més temps, ganes i més coses per païr, podeu seguir el camí de les hortes fins a Salt i després podeu anar al parc fluvial que ja fa anys que es va arreglar. Per arribar-hi cal seguir el vial principal de les hortes, venint de l'Av. Josep Tarradellas, i un cop arribeu a una carretera asfaltada seguir la direcció dreta, cap el Ter. Us trobareu uns espais tranquils per passejar i us semblarà que sou molt lluny de casa, i en canvi només us caldrà refer el camí o bé seguir la carretera asfaltada en direcció oposada i us trobareu a la central del molí de Salt.

El proper dia que hi vagi us hi penjaré alguna imatge.

Bon vespre i fins aviat!

Rosa Maria

Gairebé un any

Quina vergonya,
Si em descuido haurà passat un any sense que hagi actualitzat el blog! No es per falta de ganes, ni per falta d'idees. Segurament és perquè les idees que vaig perseguint no em deixen aturar-me un moment. Em falta temps!

Coses interessants del darrer any:
He llegit uns quants llibres. El darrer el "Juego del ángel" ho poso en castellà perquè l'he llegit així. M'agrada llegir els escriptors en la llengua que escriuen. Sona pedants però en realitat això només ho puc fer en català, castellà i, per a literatura lleugera, en francès.

També he escrit en col·laboració amb la meva companya de feina una monografia sobre l'edifici de la Pia Almoina de Girona, que casualment és on passo un terç de la meva vida, per la senzilla raó que és on treballo. Gran història! Realment apassionant! Jueus, pobres, bisbes, artistes, monges, alumnes d'uniforme, arquitectes... Sortirà a finals d'aquest any a la col·lecció de Quaderns de la Revista de Girona de la Diputació.

Com que l'experiència ha estat molt interessant ens hem animat i hem presentat el projecte de monografia sobre Sant Pere de Galligans, que em sembla que també serà tot un descobriment.

També hem format un equip de cinc per redactar un llibre sobre els jardins de la província de Girona. De tots els temps, conservats o no, ideals o reals... Tots dos llibres també per a la Diputació.
Ara ja podeu començar a entendre perquè no he escrit el blog (!¡)

Potser també us agradarà saber que aquests dies estic donant un curset sobre com organitzar els papers personals al Centre Cívic de Sant Narcís. No som gaire colla però crec que ens ho passem força bé. L'arxivística recreativa pot tenir el seu encant. A més he detectat un notable interés entre l'auditori pels temes d'història de la ciutat, especialment l'urbanisme i l'arquitectura, potser perquè és el que tots trepitgem... Per això a més del temari del curs fem petites incursions al món dels arxius locals i a anècdotes i detalls sobre la història propera. Veig que m'escolten.

Darrerament i sospito que durant els propers també tindré el cap ocupat en l'arquitectura i la vida de l'arquitecte Josep Claret (Girona, 1908-1988). Tot plegat perquè estem preparant una expo amb el Museu D'Història de la Ciutat. Una altre tema apassionant. Vida de pel·lícula! Però d'això ja us en parlaré un altre dia.

Ara si que no penso deixar passar tant de temps.
Fins aviat!

Edificis amb valor afegit - 1. La Farinera Teixidor

La Farinera Teixidor. Carrer de Santa Eugènia, 42. Girona

Es tracta d’un projecte d’habitatge i fàbrica de farines que l’industrial sarrianenc Alfons Teixidor encarregà a Rafael Masó l’any 1910. Actualment acull la seu del Diari El Punt.

Contemplant l’equilibrada seqüencia de corbes i pinacles de la Farinera a ningú no se li escapa la seva singularitat. La Farinera és l’edifici més modernista de Girona.

Si aprofundim en la seva història podrem esbrinar que el seu amo, el Sr. Teixidor, va encarregar a Rafael Masó un projecte que donés identitat i força a la seva nova fàbrica, que aleshores se situava al costat de la Sèquia Monar, amb les vies del flamant tren d’Olot al davant i el mosaic d’hortes al darrera. Alfons Teixidor cercava notorietat i Rafael Masó algú que donés ales a la seva força creativa de joventut. Així nasqué un edifici de forta càrrega simbólica que s’explicita en la ceràmica blanca de majòlica, que cerca similituds amb els pilons de farina, i les corbes parabóliques dels seus arcs, d’un modernisme brillant que connecta al poder d’aquella burgesia benestant, que havia encimbellat als arquitectes de més renom del país.

Alfons Teixidor i Rafael Masó seguíen així l’estela d’aquell progrés oníric que restà fixat com a símbol d’una utopia.