El bàlsam del temps per recordar sense neguit Narcís Jordi Aragó.

Foto de Manel Lladó. El Punt Avui.

Fa prop de cinc mesos, el 22 d'agost passat, en Narcís Jordi va esgotar la seva tossuda voluntat de viure. Sense forces, totes aquelles coses que l'havien fet vibrar tota la vida a poc a poc es van anar apagant. I per més que se sentís estimat per família i amics, feia ja un temps que el seu vaixell havia posat veles cap el vent del mai més. Des de la seva Girona ja no tan grisa i molt menys negra, en part gràcies a la seva generositat i voluntat sincera, va partir, seré i digne, cap el lloc on tots els recordarem.

En aquell moment em varen demanar que escrivís quelcom del que m'inspirava, i així ho vaig fer amb molt de gust. Com amic, com a referent, sempre present en tantes coses que varem compartir. Va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 299 al costat d'altres articles d'altres amics amb qui va viure tantes coses. El podeu trobar a l'Hemeroteca de la Revista de Girona, però a mi m'ha agradat deixar-vos-el aquí, perquè acompanyi els meus pensaments i records. Una tria personal del meu pas per aquests verals.

Vides trenades vora el riu

La Fundació Rafael Masó o la generositat declinada en clau domèstica.

La voluntat de compartir una decisió llargament mesurada, amb la maduresa dels anys viscuts i la certesa de posseir quelcom singular. La generositat de voler deixar-ho a la ciutat que ells estimaven. La il·lusió del primer dia en obrir les portes de casa seva, a l’hora acordada, i d’anar obrint carpetes i armaris, per desprecintar històries i records de moltes vides. El tempo de cada relat, inscrit en la tinta de cada paper, de cada estampa, de cada fotografia. La mirada càlida del que es desprèn de quelcom molt preuat, entre la certesa  i la incertesa de fer el que toca, que no és res més que el que ells han decidit, en converses pausades a la llum de totes les hores del riu. I en cada història, una baula més d’aquella nissaga teixida a la casa pairal. Històries alegres de festejos, batejos, naixements, projectes i premis. Històries tristes de malalties, morts, desenganys. Records de presències avui il·lustres i aleshores tan casolanes. Moments per rellegir a la llum de la història. Moments per confessar, per explicar gairebé xiuxiuejant, moments que voldrien en part oblidar, però que en el record els trempen i els fan forts.

I així anar fent, carpeta a carpeta i generació a generació, confegint la clau per interpretar molt més que la història d’una família, d’un carrer, d’una ciutat i d’un país. I al mateix temps, somniant la perpetua conservació de tot aquell bagatge, volent pensar que estarà en les millors mans. Una experiència sublim que moltes vegades havien previst, però no per això menys apassionant. Després de la decisió presa, l’alleujament progressiu que els confirmava que havien obrat bé. Que allò que en part havia donat sentit a la seva vida, es materialitzava en un llegat per explicar tantes coses.

I després els detalls pràctics de donar forma legal a un somni, posar sobre paper les coordenades d’aquella aventura, l’inventari, les condicions i la dinàmica sempre farragosa de la restauració d’una casa que continuava essent casa seva, però cada vegada més havia de ser la casa de tots. Saber conviure amb les obres, amb els comentaris, amb decisions no sempre del tot compartides, amb humilitat, oblidant sentiments de pertinença i confirmant-se en el fet d’estar, aleshores ja, trepitjant quelcom que ja no era seu perquè havien decidit donar-ho.

I per fi, preparar l’obertura, reobrir totes les caixes per fer presents tots els objectes i amb ells tots els records. I explicar el què, el com i el perquè de cada detall. Omplir amb il·lusió el pot de cigrons, el setrill d’oli, disposar les balances, tornar a penjar les cortines, encertar amb els cobrellits...

I darrerament, el comiat suau de tot plegat, l’anar reomplint les arques del que volia que perdurés, del que tenia sentit relligar al destí de la casa, com sempre havia estat. L’anar desfent el camí de tota una vida, guspires de records infantils, jovenívols, madurs i també dels penúltims moments. Fer les maletes amb l’austeritat de l’humil, essent espartà en les decisions, gasiu en la notorietat, dissenyant amb el cap fred i el cor calent com volia ser recordat. Què mereixia ser guardat i què era prescindible. Sabent que, més aviat que tard, ells mateixos serien un record trenat en les estances, les ombres i els canvis de llum d’una casa que exhala la seva presència pels racons, al costat dels avantpassats que hi van néixer, viure, estimar i morir. Sempre amb les portes obertes a aquells que s’hi atansin a la recerca de històries, identitats i records, miralls d’uns temps i d’un país.

Viure amb el bosc

Dissabte tarda, diumenge al matí, una sortida al bosc per retrobar-nos, respirar fondo, desentumir les cames... I al davant nostre un escenari proper i desconegut alhora. Aparentment arbres, matolls, estepes, roques, viaranys, alsines i pins.  Bosc mediterrani avui, simplement el bosc dels nostres avis i de més enrera. Avui necessitem etiquetar totes les coses. Abans les coses eren les de sempre i ja se sabien. Els nostres avis vivien del bosc i de tot el que en treien, com a ocupació principal o com a complement imprescindible. Els primers, carboners, surers, gelaires, pastors, feien del bosc la seva casa, el lloc de feina, el jaç i la paret seca de pedra. La resta, anaven al bosc a proveir-se, amb urgència variable, de llenya, pinyes, pinyons, espàrrecs, bolets, herbes remeieres, avellanes, cireres d'arboç, bruc per escombres, resina, mel, móres, maduixetes...seguint un calendari natural que hom aprenia de petit, al mateix temps que els noms, senyes, racons, allà on creixia la mata més ufana, els primers rossinyols, els espàrrecs i les móres. 

Passejant per vells camins rals del Montgrí i les Gavarres te n'adones que, en tant sols dues generacions, el bosc ha deixat de ser el que era i ha esdevingut una altra cosa, un esplai per hores desvagades, per gent que ho desconeixem quasi tot, no sabem orientar-nos i ignorem el nom de plantes, arbres, fruits, turons i rieres.  

Fins fa ben poc el bosc era el rebost de cada casa, un espai de reserva per fornir-se de tot. On avui creixen matolls, suros i pins, abans hi havia conreus arrenglerats amb parets de pedra centenàries, barraques de pastor, pous de glaç, camins de carro, avui mig oblidats sense cura. I el bosc era l'escenari de la vida i el teatre de la fantasia, niu de contes i històries per infants i per grans a la vora del foc.

És aquesta vida que avui ens xiuxiueja a l'orella la memòria d'un temps passat, de quan la gent anava a peu, carregava feixos i no es planyia ni de la calor ni la neu. Avui ràpidament hem oblidat aquest món tant recent i ens hem deixat perdre el bosc, cerquem la facilitat de la immediatesa i oblidem el nostre passat, i aquella humil relació d'agraïment dels nostres avis envers la mare natura que, aquesta si, proveïa de totes les coses, amb esforç i dedicació. Treballar per rebre, conservar per tenir. Tota una forma d'entendre la vida.

Però, com devia anar tot plegat...? Ell hi era?

El títol prometia, i molt. Tant que fins i tot feia malpensar de la promesa. Moments estel·lars de la humanitat, temptava tant com intimidava, poc acostumats a obres tan singulars, massa escarmentats de productes de mercat. Talment semblava sorgit de la taula d'un creatiu en vigílies de Sant Jordi. Malgrat tot, els consells de qui ha avançat més en la lectura dels clàssics, el nom de l'editorial i, sobretot l'autor, convidaven francament a introduir-nos en aquesta obra mestra. 

Es tracta de la traducció catalana de l'obra que Stefan Zweig, nom icònic de la cultura europea, va publicar el 1927 i que, segons els seus biògrafs va tardar vint anys a escriure, i no ens estranya gens, si tenim en compte la qualitat i estil de l'obra.

Zweig aconsegueix allò tan difícil de posar carn a la història. Aquesta idea va més enllà de conèixer els noms dels protagonistes, edats, extracció social, influències... Zweig es posa al seu costat, i en sent l'alè de la por, la guspira de la genialitat, la pena immensa de la pèrdua d'allò que tens a tocar dels dits, el factor humà més humà que mai. Ens presenta en catorze històries, moments, instants, pulsions que ell considera transcendentals pel que havia de venir, i ens parla de la grandesa de l'home i de la seva insignificança a l'hora, i de com aquestes coses han fet el nostre present tal com el coneixem.

Els relats recorren tota la història de la humanitat, de Ciceró, que sap que li van a la saga per executar-lo i es rendeix, ben conscient, al Wilson de 1919 i els intríngulis de l'armistici forçat a que es veu abocat i que portarà, pocs anys més tard, a que soldats de la mateixa generació tornin al front per matar-se. Al mig, històries petites i grans: Epopeies com la conquesta de Bizanci; el descobriment de l'oceà Pacífic, del Dorado a Califòrnia, i l'ambició i destrucció que va desencadenar. La mediocritat que va decidir Waterloo i la genialitat de la nit que es va gestar la Marsellesa; la resurrecció de Haendel amb el Messies, i dos episodis que posen a prova la mesura de l'ambició humana: el cable submarí per sota l'Atlàntic i la conquesta del Pol Sud. Ressonava darrera nostre allò de que no sabien que era impossible, i per això ho van fer. Que era si no, el plan de transportar tota una flota naval, amb patins de fusta per sobre les muntanyes? i descargolar el cable submarí des de les dues costes atlàntiques i pretendre'n l'endollament definitiu? Homes valents al servei d'una causa. Històries particulars en primera persona, grans esdeveniments que ens han fet com som.

No som els únics, a la Sílvia Soler també l'hi va agradar el llibre que presenta de forma estel·lar aquests moments i Carles Ribera ens aporta el seu coneixement sobre l'autor per acabar de convèncer-nos de la inexcusable lectura que tenim pendent.

Finalment, aquesta tardor ha aparegut la Petita Crònica, del mateix Stefan Zweig, un conjunt de quatre narracions que ens estan seduint des de la lleixa dels llibres per llegir. Concretament el text titulat «El llibreter Mendel», que s'en presenta com una història d'amor pels llibres i les llibreries que ben segur no ens decebrà. A més, aquest volum ha sortit de la nostra petita gran editorial de Sant Narcís, a pocs metres d'on visc, en aquesta plaça amb bancs que conviden a la lectura i a la reflexió sobre tantes coses. El segell Edicions de l'Ela Geminada, ens la posa a l'abast amb accent gironí. 

Dir sovint, enmig d’una conversa, el nom dels morts estimats, perquè no acabin d’anar-se’n. Joan Barril

El Nadal queda enrera, ja ha esdevingut un record, amb la mateixa diligència que asseure'ns en una taula ens fa passar, en un clucar d'ulls, del matí a la tarda. Cap d'Any, un turonet d'optimisme en el nostre dia a dia, tan pla, tan gris, tan previsible, i Reis, demà passat, cada vegada més lluny de la infantesa, cada vegada més lleu en la il·lusió. 

Els que ens varem desvetllar amb Antaviana, allà lluny cap els vuitanta, coneixem una  forma diferent de veure la vida, una mirada màgica, ingènua, fins i tot delirant, capaç de transformar instants, de seduir consciències, de desvetllar percepcions... Hem crescut amb aquest virus inoculat a la sang, i sovint en cerquem els efectes per les cantonades. Durant molts anys, algú ens ho va posar molt fàcil per pensar que la màgia existia en el dia a dia, que era fàcil retrobar-la en el silenci dels vespres vora la ràdio, en la veu d'aquell que desgranava coses trivials i no tant, en una melodia que ens bressolava en les hores prèvies a la son, quan surten les fades i una altra llum il·lumina les coses més quotidianes. Aquesta persona era Joan Barril, que ens va deixar, trista i sobtadament poc abans del penúltim Nadal.

Per això encapçalo aquest apunt amb aquest bon propòsit, seu evidentment. M'ha vingut al cap al pensar en els bons propòsits pel nou any, vull pensar que tan reals i engrescadors com els centenars que Joan Barril, al costat de Joan Oller, ens van regalar durant una colla d'anys. Podem pensar que cal millorar el nostre anglès, vigilar el que mengem, sortir més, i moure'ns. Ells dos, els que ens suggerien era precisament viure, captar la vida i ser-ne conscients, i així, amb una mirada diferent recórrer tantes vides com fos possible, entre el somni i la realitat. Us deixo uns quants dels seus bons propòsits, per anar passant aquests dies i agafar arrencada que ve pujada:

Anar a viure a una platja més aviat petita. De dia, comptar els grans de sorra i de nit, comptar les estrelles. Després, disposar-nos a morir tranquils.

 

Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Agafar un camell ràpid i seguir el rastre dels reis d'Orient. Un cop encalçats, oferir-nos com a patges per a l'any vinent.

Negar-nos a conèixer més gent i estimar amb més intensitat els amics que ja tenim.

Saber comptar fins a 10 en totes les llengües del món.

Comprar un estetoscopi, posar-lo a les orelles d’un nen petit i fer-li sentir el batec del seu propi cor.

Buscar una joguina atrotinada de les que sempre queden amagades en algun lloc, embolicar-la amb papers de colors i deixar-la al balcó com si els Reis, en comptes de regalar-nos coses, ens regalessin una segona oportunitat.

Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d’haver fet. 

Comprar un gira-sol i guardar-lo durant el dia en una habitació fosca. Treure'l a la terrassa durant la nit i així, a poc a poc, anar convertint el gira-sol en gira-lluna.

Acaronar els caps dels nens petits i, després, olorar-nos les mans com qui ha tocat molsa.

Comprar tot allò que anuncien a la televisió, a veure si, tenint-ho tot, som tan feliços com la gent que ho anuncia.

No comprar cap llibre fins haver llegit tots els que tenim a casa.

Inventar-se un nom d’escriptor, d’arquitecte o de filòsof inexistent; demanar als coneguts si el coneixen; i si algú diu que sí, retirar-li la paraula per sempre o planye’l perquè és un pobre d’esperit.

Parlar amb les plantes i regar els amics dos cops per setmana.

Abdicar de tot el que havíem cregut, admetre que anàvem equivocats i celebrar un petit funeral per nosaltres mateixos.
  

Anar a passar la tarda a qualsevol barri perifèric, asseure'ns a un cafè i escriure postals als amics.

Escriure l'autobiografia de la vida que hauríem volgut viure.

Dedicar un dia a l'atzar. Anar a l'estació i agafar un tren que no sabem on va. Baixar a l'última parada i allà agafar un autobús fins al final. Caminar a cegues fins arribar a la que serà per sempre casa nostra.

Escriure una carta als Reis demanant que vingui la República.   

Vides en espiral

Toute ascension vers un endroit mervelleux se fait per un escalier en spirale. 

Francis Bacon.

Agafo un bombó i com embolcall a aquesta sensació càlida i dolça de la bona xocolata negra, una frase de Francis Bacon: escales de caragol i indrets meravellosos, arquitectura màgica  per una tarda de vigília de Nadal. El rostit reposant a la cassola, la nevera curulla, els torrons expectants, les llumetes bategant, el foc guspireja i retorna pensaments i records. Els missatges dels amics, les trucades dels que estan més o menys lluny, el pensament en el camí dels que estan a punt d'arribar...ahir, roba de feina, terminis a punt d'exhaurir-se, temes per tancar i de cop, a poques hores de Nadal.

La tarda es posa mandrosa per cercar la calma que cal per viure intensament el que ens espera. Com cada any i sempre subtilment diferent. I l'escala de caragol cap un indret meravellós. Primer balanç, primer moment per mirar endins. I la vida com una escala de caragol. Ens sembla que sempre és el mateix, que anem donant voltes en la rutina del pas dels dies. Però en realitat, anem pujant, ascendint a cada passa, sovint el sol ens toca des del mateix costat, però no som allà mateix, hem pujat, ens fem grans, creixem en experiència i experiències, en afectes, en amics, en llocs, lectures, converses...i com en l'escala de caragol, el cor ens recorda que ja no som tan joves, però a l'acte encara ens empeny a pujar més amunt. La vida pot ser un camí meravellós i val la pena entretenir-s'hi. I per sort tenim el Nadal i també el Cap d'Any i alguns altres dies per aturar-nos, mirar i seguir. I tenim els amics i la família per sentir-nos vius i en bona companyia.

Bon Nadal i molta sort pel 2016!

Mercat Femenias, vé de gust.

Maó té una arquitectura sublim en el seu caràcter, varietat i genealogia. En una illa com Menorca, petita però amb una història tan intensa, les coses han hagut de trobar el seu lloc en la justa mesura. I ho han trobat, de forma proporcional a l'extensió del solar illenc. Una mica de tot i massa de res. Parlant de patrimoni, l'illa esdevé el reservori memorístic de tots els pobles que hi han desembarcat, des de l'antiguitat fins avui. Ha estat perla de diferents imperis, moneda de canvi, mercat, camp de batalla, rebost cobejat de pirates, plaça forta en diferent moment, i territori insular d'un estat contemporani, llunyà i ineficaç. Te cert aire castrense, com correspon a una illa amb aires de colònia. També és barroca, modernista, deco i contemporània, en les seves dues vessants: arquitectura neopopular de caràcter rural, i xalets avantguardistes, de vidre i acer.
No hi hem d'oblidar el llegat racionalista de l'etapa de Josep Claret, arquitecte gironí a qui la guerra va sorprendre a l'illa i després en féu el seu exili daurat i taula de treball d'incomptables projectes.

Abans de Claret, Maó va tenir un altre arquitecte que, en bona part va ser el seu pare espiritual en matèria d'arquitectura: Francesc Femenias i Fábregas (Maó, 1870 – 1938), al qual li devem aquest aire modernista colonial que tant ens evoca i que, darrerament veiem rehabilitat i posat al dia. 

Un exemple del llegat Femenias el trobem en el Mercat del Peix de Maó, construït el 1927 i avui conegut com Mercat Femenias. Sota aquest epígraf hi trobem una història d'èxit que cal considerar. Els mercats del nostre país són un patrimoni molt valorable i constitueixen una raresa fora de les nostres fronteres, si més no en la varietat i escala amb que els trobem aquí. Fruit d'una previsió de l'administració per garantir el subministres dels productes de primera necessitat en bones condicions d'higiene i preu, varen florir des de la segona meitat del segle XIX fins a la guerra. Es consideren una conquesta social que ha passat per diferents èpoques suportant el pas del temps, els embats dels nous supermercats i els canvis de costums de les diferents generacions de compradors. Molts han estat rehabilitats i alguns fins i tot han esdevingut icona turística com a baguls que són de les essències alimentàries de cada territori. Han tingut més sort els generalistes i van a la baixa els especialitzats, com seria el cas dels dedicats a la venda de peix.


Al mercat del peix de Maó segurament li devia passar el mateix que a molts altres del seu gènere. Reducció de parades per baixa de vendes, jubilacions i poques perspectives. I no hi ha res més desmotivador per un mercat que tenir parades buides, que creen espais morts entremig i desdiuen els compradors indecisos.

És per tot això que a Maó han trobat la solució i el Mercado de Pescados s'ha rebatejat en Mercat Femenias, fent de la necessitat virtut. Hom ha agrupat les parades que romanien, aproximadament el 50 per cent, en l'ala esquerra. A la dreta, una oferta gastronòmica amb productes frescos de pura proximitat sedueix els visitants que hi anaven més a adquirir una imatge que un rap. L'efecte crida ha estat molt beneficiós i les parades gaudeixen de més afluència mentre els visitants es reparteixen entre la compra per cuinar a casa i les delicioses tapes de marisc, peix, ibèrics i d'altres, regades amb bons vins i una variada oferta de cervesa. I és que no es pot dir que no sigui genial això de prendre's l'expressió Km 0 tant al peu de la lletra. 

Menorca, un lloc per escombrar l'ànima.

Novament Menorca, una cita esperada que permet renovellar una relació de llarga durada. Amb l'illa ens pot passar com en altres coses de la vida, té la capacitat d'esdevenir un mirall de tu mateix on mirar-te i comprendre qui ets, d'on ets i què hi fas exactament aquí. No és tant el que et proposa sinó com aquest pedruscall enmig de la Mediterrània és capaç d'activar sensacions, pensaments, records amb alt poder balsàmic i indubtables propietats estimulants. Amarrar en port conegut, tocar de peus a terra i veure-hi clar, per convèncer-te, vivament, de les possibilitats reals de seguir vivint el dia a dia, allò que queda a la península, que en poques hores tornarà a precipitar-se damunt nostre, amb tota la seva força i complexitat. Menorca, amb el seu paisatge impol·lut, ordenat a l'antiga, diàfan i escombrat, et permet fer endreça i reprendre el que vindrà, conscient del teu capital personal per afrontar la vida.

No et demana un equipatge complex sinó que cal anar-hi lleuger, cap un entorn afable que no presenta sorpreses, senzillesa en el vestir, i el petit esforç de deixar passar el temps, gaudir del moment, escoltar el silenci i viure agombolat en l'arc que dibuixa el sol a l'horitzó. Del dia a la nit, colors mutants en la llum intensa, robes blanques, capells gairebé imprescindibles. Àpats lleugers i savis, plans ben plans, com el relleu de l'illa. Una pausa per gairebé aturar els batecs dels nostres cors accelerats i retornar a agafar el compàs, amb el desig gairebé naïf de canviar per dins i per fora. Desig efímer, probablement, que aviat caducarà en la inevitable rutina que ens farà desitjable la pausa viscuda.