La foto del mòbil que no vaig fer mai

Foto: Lluís Romero. El Punt. CRDI.

Avui he sentit perfectament, el que en diuen un rampell de nostàlgia. La guspira instantània que et porta una sensació de pèrdua, en allò que tenies molt oblidat, molt al rerefons del cervell.


Un record m’ha trasbalsat momentàniament, i ha sorgit entre els coneixements que vaig aprendre i ja he oblidat i els recursos que emmagatzemo i ja no en sóc conscient que tinc, perquè fa temps que no utilitzo. Com aquells pantalons massa amples, massa estrets o massa curts, que esperen al fons de l’armari qui sap si temps millors. L’agitació ha vingut, sobretot, per la consciencia del temps que feia que no hi pensava, com ens passa amb els vells amics que deixem pel camí i els encara més vells avantpassats que poc a poc es van dissolent en el present.

De cop, enfilant la Rambla des del Pont de Pedra, m’ha vingut al cap la imatge de la Llibreria Pla i Dalmau. Un record certament llunyà, difús, desdibuixat per un present aclaparador de franquícies i novetats. Doncs si, era allà, a la banda dreta, crec que on ara ja fa anys que ens hem acostumat a veure-hi una botiga de bosses a bon preu.

M’he recordat entrant-hi, i emmarant-me de la olor de fusta bona barrejada amb paper i coses per escriure i esborrar. Les lleixes al voltant de la botiga, i l’altell perimetral amb l’escaleta per accedir-hi. Un petit món de delícies literàries, llibres clàssics, no massa vistosos, però molt sugerents. Literatura i vida concentrada en col·leccions ordenades. No hi recordo cobertes cridaneres ni best sellers mediàtics, sinó una successió de títols ponderada i  discreta. Ignoro si aquesta memòria és real o reelaborada, però em vénen al cap cobertes crema de clàssics catalans recent recuperats, traduccions il·lustres i la nòmina d’imprescindibles en castellà. Potser eren així les llibreries al darrer terç del segle XX. No fa tant, però ens queda molt enrere. Llegeixo a les hemeroteques que la llibreria va tancar la botiga de la Rambla el 2000, ara fa quinze anys. I que després va trasplantar-se en un altre local a la Plaça Jacint Verdaguer, que ja no recordo haver visitat mai. Quinze anys, no és tant, però la pols dels dies ha soterrat aquell record que per mi roman amagat, entre les cançons d’en Serrat, els primers poemes de Salvat Papasseit, i la sensació de trepitjar fort en una Girona que poc o molt, tots sentíem que estrenàvem.

Inspiracions a Palma

Hotel Cuba, 1904

L'arquitectura és un art, la qual cosa li atorga una voluntat de fer bell allò que ha de ser útil. S'hi valora la bellesa discreta, aquella que ens commou sense estridències, que perdura i que sap estar en el lloc que li pertoca.

Saber estar, dos verbs tan simples i sovint tant difícils de conjugar. A vegades, tal com deia el mateix Antoni Gaudí, ser original és retornar als orígens.I precisament això va fer l'arquitecte, per mi encara desconegut, que el 1904 va projectar l'Hotel Cuba al l'entrada del barri de Santa Catalina de ciutat de Palma. Aquell mateix any, 1904, Antoni Gaudí desembarcava a l'illa per intervenir en la restauració de la Catedral. Santa Catalina era aleshores el barri dels pescadors de Palma i encara avui conserva aquell regust salat, de cases populars, colors nets i carrers amables, avui transitats per hipsters que hi fan el vermut a les voreres i compren queviures al seu mercat.

Baluard de Sant Pere, S. XVI

Però tornant al nostre hotel, l'arquitecte va voler donar un cert aire monumental a aquell hostal de viatjants i estraperlistes, i ho va fer amb ornaments neoàrabs i un estudi acurat del remat de façana en cantonada.

Gairebé segur que l'arquitecte degué estudiar el programa que el projecte requeria i, sobretot, va estudiar l'entorn. D'això no en tenim cap dubte. I gairebé ens l'imaginem passejant vora muralla, madurant la seva idea a l'ombra del baluard de Sant Pere, manllevant la idea a l'enginyer Giacomo Pareano que, al segle XVI va dissenyar aquell bastió de la muralla que precisament clourà la ciutat fins a principis dels segle XX.

Mallorca te una arquitectura magnífica, amb un ventall cronològic i tipològic riquíssim, que mereix molta més atenció, coneixement i sobretot protecció. Es de lamentar la poca cura del seu patrimoni, el desori urbanístic, especialment en els límits urbans de Palma i, sobretot, la pregona manca de informació sobre el seu patrimoni, sobretot si volem anar més enllà de la llista tòpica i previsible de la dotzena d'edificis que s'esmenten en la majoria dels repertoris consultats.

Una porta del temps

La carretera de Santa Eugènia enfilava cap a Salt, entre la Farinera i la Punxa. Façanes discontínues de mal recordar i de seguida, aquell portal. Majestuós, antic, que ben bé hauria pogut conduir a una mansió d'amplis jardins i tèrboles històries. Abans de traspassar-lo el camí s'enfilava lleugerament, fet que donava més èmfasi al portal, que, de fora estant es projectava cap al cel donant la sensació que res hi havia a l'altre costat. S'enfilava perquè calia travessar la sèquia, que venia de lluny i anava a morir a la ciutat, regant abans totes aquelles terres fèrtils. Ja en aquell moment es veia que aquella porta era d'un altre temps. Que romania allà com a vestigi d'un passat rural i amenaçat, llunyà, en via de desaparició. Traspassant la porta, un recte camí de carro dels de tota la vida, dos viaranys paral.lels i al mig, una mata d'herba allargassada. Camí de cabres en dèien, perquè les cabres en ramat desfilen en paral.lel erosionant la via. Camí de carros també, perquè les dues roderes dissenyen aquell paisatge lineal, de terra i herba. Un camí recte, del portal al destí. Enlairat, amb un petit talús a cada banda i a ambdós costats, un mar d'horts, treballats amb zel per hortolans que potser sabien que les collites eren ja comptades i calia esmerçar esforços per recollir els darrers fruits d'una realitat caduca. 

En la llunyania uns blocs de pisos grisos s'ens apareixien com un autèntic miratge urbà enmig d'un paisatge autènticament rural. I en el punt de fuga d'aquell recte camí, una arbreda, l'arbreda, la devesa, el parc urbà com a teló de fons, i res més.

Avui, trenta anys més tard, que de tot fa ara més de trenta anys en els nostres records, els carrers, les places, els blocs de pisos, els aparcaments, els carrils bici i les girocletes, els gronxadors i les terrasses dels bars. Tot damunt dels vells horts. Tot darrera d'aquell portal. Tot plegat, de fa més de trenta anys.

Home is where the heart is

Surto de casa i em dirigeixo cap el centre. Després del semàfor del Passeig d'Olot albiro, a l'altre costat, uns operaris treballant amb l'armilla groc fluorescent, tanques metàl·liques, però menys. Les obres de l'AVE. Al fons, la lluïssor del gris del formigó polit i les línies de fuga de nous viaranys em tempten. Sembla que ja tenim un trosset més de Parc Central...

Hi entro i gairebé ja en surto, perquè la llengua de feina acabada és escassa, longitudinal, i discretament prometedora. Preveig la possibilitat més o menys real de poder arribar a aconseguir tenir un passeig amb parc a ambdós costats, per anar de Sant Narcís a la Farinera Teixidor, cosa que fa sis anys que hem perdut. Tenim un parc nou, petit, estret millor dit, al costat d'un descampat encara pendent, amb ferralla, magatzems i molta pols. Al meu davant, doncs això, franges de paviments disposats en diagonal, gespa i uns abrets alts i escarransits d'espècie encara inclassificable. Seran els liquidàmbars, plorats amargament fa ja sis anys? Haurem d'esperar la primavera per saber-ho. En tot cas poden ser de la mateixa espècie però no pas els mateixos. També haurem d'esperar a la primavera per veure si l'exemplar d'arbre més gran que s'ha conservat reviu, ara calçat al mig del viarany principal d'aquest parc disminuït. Ara per ara té mala pinta, està pansit i ni tan sols s'ha desproveït de les fulles mortes. A terra tot és molt pulcre, traçat amb regle o millor dit dissenyat amb l'ordinador, Ara per ara buit i sense ànima. Fa uns mesos llargs en els confins d'aquest nostre parc varen aparèixer uns cartells amb imatges digitals de com seria. Ara, al passejar-hi recordo aquelles imatges com una visió fidel de nostre present, com si jo mateixa fos una d'aquelles figuretes estampades sobre el projecte virtual, per humanitzar-lo. La realitat s'assembla tant al projecte que gairebé esdevé irreal, com una imatge en tres dimensions de l'anunci. Deu ser perquè tot és tant nou. I aquí no puc estar de recordar el malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer quan, la primera vegada que varem inaugurar el parc em parlava de la necessitat de deixar passar el temps, de deixar madurar el projecte. De fet, el vam perdre abans d'arribar-hi. 

Segueixo el meu passeig i em retrobo amb dues velles amigues: les granotes del parc, grises i inerts, on s'havien enfilat els meus fills, ara ja adults. Reconec que gairebé les havia oblidat i m'ha agradat de veure que algú les havia guardades i les han reposat. Són en un indret diferent i  mancades de base, descarnades, però feliçment en diàleg permanent entre elles. Una generació següent a aquells infants podran cavalcar-les de nou. Nous pares, nous avis i tots serem com els de l'anunci del parc. Vestirem roba clara, prima i arrugada, com la dels aparadors que aquests dies ens sorprenen des de darrera els nostres abrics i bufandes, i comprarem detalls mariners, per decorar casa nostra, i cors amb missatges com Home is where the heart is, que sembla que ha fet fortuna i ja el trobem escrit arreu. I ens traurem la roba d'hivern pensant en treure'ns el fred. I la ciutat s'omplirà de flors, que és any d'eleccions i ja despunten les tulipes, els matrimonis i les prímules. I poc a poc tot girarà per recomençar de nou. 

Tot el que sempre t'havies preguntat i mai t'havien explicat de la guerra

Ens havien explicat flashos i coneixíem històries personals i quotidianes. Després de la lectura de Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada, podem calibrar encara més les dimensions de les paraules, les converses fugaces en veu baixa, els silencis dels nostres pares i els nostres avis.

Com s’engega un país destrossat? Que va passar l’endemà? Qui es va posar al davant i al darrera de la reconstrucció? Com s’articula la repressió? Com es conviu amb la remor dels afusellaments de matinada i el silenci dels que no van tornar mai? Quines subtilitats té el poder per poder bastir una realitat nova a partir de les cendres? Com s’obren les escoles, els cinemes, els hospitals, les esglésies? La premsa? Els partits de futbol? Com es recuperen els jardins urbans, i el parc zoològic, el transport públic, els subministres? Com es dóna de menjar a un milió de persones? Amb quins diners, quina moneda, quin sistema de racionament? Qui sembra i mentre tot germina, d’on es menja? Amb quines eines si fins i tot els animals de càrrega havien sucumbit a les bombes i a la fam dels supervivents?

En definitiva, què va significar realment quedar-se. Amb quines condicions, quines renúncies, quines esperances, quina por i quina misèria moral i material? Quina fina línia separa l’adaptació del col·laboracionisme?

Totes aquestes preguntes i moltes més, troben la seva resposta en el llibre que Jaume Fabre va publicar, com a resum de la seva tesi doctoral, sobre la realitat de la ciutat de Barcelona a partir del dia 27 de gener de 1939. Es tracta d’una crònica d’un any que fou el mes dur i alhora el preludi d’una llarguíssima postguerra.  El llibre es troba publicat per l’Abadia de Montserrat, el 2003. I els que vulgueu conèixer encara més detalls de la història us recomano que consulteu la seva tesi doctoral, que trobareu a : http://www.tdx.cat/handle/10803/4787

L’autor ho explica i ho documenta  amb la dosi justa de nostàlgia, però amb la fredor de la recerca, de les dades, de les cites. 343 pàgines que van desgranant el curs d’un any on va passar tot i on tothom tenia un paper a jugar. Vencedors i vençuts en convivència forçosa. A fora, els camps de concentració i la incertesa de l’exili llunyà. A dins, la misèria quotidiana sota sospita permanent. En definitiva les bases d’un període llarg i dens que esdevé l’explicació imprescindible de tot el que ha passat després.

Postal de Tossa.

Les vacances ens regalen moments únics on, més que fer coses extraordinàries, ens agrada de fer coses que ens vénen de gust. Una d'aquestes coses és passejar, i Tossa esdevé un escenari propici on poder perdre el temps observant, recordant, somniant. El poder evocador del passeig ens connecta amb la nostra infantesa, tardes de festa pe anar a cercar pinyons, bolets i espàrrecs, passejos de carrer per anar a escola, per prendre un gelat, per sortir mudat de diumenge d'abans. Cada racó guarda mirades perdudes d'altres temps que avui retornen amb guspires de la memòria. Passegen els nens de la ma dels pares, i passegen els vells. Els primers descobrint i imaginant, els segons, recordant i acomiadant-se. Els del mig, ni prou joves ni tant grans, a vegades també ens podem permetre el goig de la passejada. Si aquesta és en bona companyia, a més de oxigenar també és balsàmica i el ritme reposat dels passos porta a la conversa i fins i tot a la confidència. Els escenaris propers són com la nostra segona pell, aquella imprescindible capa que ens fa com som. Vet aquí el poder identitari dels entorns propers, tant valorat i tant vulnerable a l'hora. 

Aquest poder dels entorns propers és valorat per propis i estranys. Els primers hi trobem ressonàncies passades. Els nouvinguts, allò que és intangible però que atrapa, la singularitat d'una calidesa coneguda o intuïda, de quelcom genuí, diferent i únic. Massa sovint però, el passeig pels llocs coneguts ens porta ensurts i enyorances. El paisatge canvia, i no sempre per bé. Quan perdem un edifici, un racó, un jardí o un viarany, perdem quelcom de l'essència del lloc. No tot dura per sempre però el recanvi sovint no ens satisfà, i en cada bugada, com deien les àvies, hi perdem un llençol, i l'escenari de sempre canvia. Aleshores les ànimes sensibles es dolen de que el lloc cada vegada s'assembla menys al lloc. És aquesta una reflexió després d'unes quantes passejades, quan faig recompte de novetats, canvis i desaparicions, amb la íntima por d'estar assistint a la transformació d'un lloc especial en alguna cosa diferent i alhora igual a moltes altres. Cal conèixer la història de cada lloc i apostar pel seu patrimoni, història presa, memòria col·lectiva que ens fa especials. Renunciar-hi representa sovint autoincloure's en un anonimat on es juga amb altres cartes, i on tots, propis i forasters perdem l'oportunitat de retrobar quelcom íntim i insubstituïble, la nostra segona pell que és la nostra identitat.

Escrit durant la darrera breu estada a Tossa, a propòsit de la transformació de l'espai, la banalització del patrimoni, les decisions irreversibles....Pensant en el Far, la Casa Acerbi, la Casa Batiste-Alentorn de Sa Pauma, i tantes altres coses....

Georges Meliès, Rafael Masó i Girona

  

Aquesta tardor la Fontana d'Or de Girona ens presenta l'Exposició Georges Meliès la màgia del cinema.




La mostra ve a complementar l'oferta privilegiada que a la ciutat tenim en matèria de història del cinema, gràcies a la brillant trajectòria del nostre Museu del Cinema, referència obligada i cita ineludible de la majoria de visitants que escullen la nostra ciutat per fer turisme cultural.
  
Tornant a la Fontana d'Or, avui sota el paraigües de Caixafòrum, els dissabtes a la tarda programen visites comentades a l'Exposició que, com sempre, esdevenen una experiència singular gràcies a l'amenitat de la guia, que ens acompanya vers mons desconeguts, amb ànima de fabulista i esperit enciclopèdic. Entre la història novel·lada i la informació rigorosa, troba un equilibri que captiva l'auditori i el transporta fora del temps i de l'espai, capacitat que el cinema té com a principal virtut des dels orígens.

De retorn a la realitat, al cap de poc més d'una hora, retrobem la nostra petita i ara festiva ciutat i tot els que els nostres records i els seus carrers guarden. La memòria, la portem sempre amb nosaltres, i esdevé una motxilla pesant o lleugera segons els casos. Sovint passa desapercebuda i ens obsequia, sobtadament, amb petites guspires que com flaixos van trenant el que ja sabem amb el que estem a punt d'aprendre, i entre record i coneixement ens anem fent el nostre món. 

Així avui, a propòsit de l'Exposició ens hem aturat en l'observació de la cinta de George Meliés Viatge a la Lluna, obra de 14 minuts produïda per aquell mag del cinema el 1902. La curiositat i el fet d'haver llegit alguna cosa al respecte m'han portat a revisar els meus records d'historiadora sobre el tema. Efectivament, la cinta es va projectar a Girona entorn a 1908, i va causa la sensació que hom pot imaginar d'un avenç com aquell. En aquells anys, la ciutat havia començat a bastir els seus propis locals estables de projeccions cinematogràfiques. El Saló Gerió, reformat per Rafael Masó en l'antic teatre del Centre Moral de Girona, a la Plaça de Sant Agustí obrí les seves portes a finals d'abril de 1906 i comptava com a principal reclam, la instal·lació d'un cinematògraf, que combinaria les sessions amb concerts, teatre i altres espectacles, Dos anys i mig més tard, a les fires del 1908, obrí les portes el Cinema Gran Via, també a la mateixa plaça. En aquest cas es tractava d'un saló creat ex professo per fer cinema. No sabem si fou en el Saló Gerió o en el Cinema Gran Via on Rafael Masó va contemplar aquella mítica projecció de Meliés, tot i que ens inclinem a pensar que devia ser al primer local, que ell mateix havia dissenyat. El que els papers ens diuen és que la va veure i així ho va deixar reflectit en una de les cartes adreçades a la seva aleshores promesa, Esperança Bru.

Avui recuperem aquella referència per celebrar la màgia d'un invent que ha esdevingut fàbrica de somnis i lleure recreatiu de moltes generacions. Pel comentari de Rafael Masó deduïm que Esperança també  havia anat a veure la pel·lícula, i aquest detall ens informa de l'interès ciutadà per el cinema en aquella Girona de fa 106 anys. Esperança feia una vida gairebé de novícia i el seu pas pel cinema, encara que fos per un repertori tant cast com el film de Meliés, ens referma l'abast d'espectacle de masses que el nou invent estava prenent fins i tot a Girona.

 Tot i amb això, al ulls del jove arquitecte, l'espectacle de Meliés era cosa banal, destinat a públic de fira. Vegeu si no com ho va deixar enregistrat en una carta adreçada a Esperança Bru, de l'1 de novembre de 1911.

"Recordat d'aquella darrera pelicula de la lluna tan insoportable! amb  aquelles estrelles i torre de cartró  que no's podia mirar i la solemne tonteria de tot l'argument i de tots els gestos I recordat d'aquella antipàtica ollera i de aquelles antipátiques paiassadas que feien entrebancantshi."

Tal dia com avui, amb unes Fires com les d'avui, el cinema era encara un espectacle de fira amb un futur brillant i insospitat, que l'ha portat a esdevenir el setè art. De tot això, ara en fa més de cent anys, però les Fires retornen cada any i esdevenen mirall ciutadà d'anhels i projectes, gustos i records. Per molts anys!