Però, com devia anar tot plegat...? Ell hi era?

El títol prometia, i molt. Tant que fins i tot feia malpensar de la promesa. Moments estel·lars de la humanitat, temptava tant com intimidava, poc acostumats a obres tan singulars, massa escarmentats de productes de mercat. Talment semblava sorgit de la taula d'un creatiu en vigílies de Sant Jordi. Malgrat tot, els consells de qui ha avançat més en la lectura dels clàssics, el nom de l'editorial i, sobretot l'autor, convidaven francament a introduir-nos en aquesta obra mestra. 

Es tracta de la traducció catalana de l'obra que Stefan Zweig, nom icònic de la cultura europea, va publicar el 1927 i que, segons els seus biògrafs va tardar vint anys a escriure, i no ens estranya gens, si tenim en compte la qualitat i estil de l'obra.

Zweig aconsegueix allò tan difícil de posar carn a la història. Aquesta idea va més enllà de conèixer els noms dels protagonistes, edats, extracció social, influències... Zweig es posa al seu costat, i en sent l'alè de la por, la guspira de la genialitat, la pena immensa de la pèrdua d'allò que tens a tocar dels dits, el factor humà més humà que mai. Ens presenta en catorze històries, moments, instants, pulsions que ell considera transcendentals pel que havia de venir, i ens parla de la grandesa de l'home i de la seva insignificança a l'hora, i de com aquestes coses han fet el nostre present tal com el coneixem.

Els relats recorren tota la història de la humanitat, de Ciceró, que sap que li van a la saga per executar-lo i es rendeix, ben conscient, al Wilson de 1919 i els intríngulis de l'armistici forçat a que es veu abocat i que portarà, pocs anys més tard, a que soldats de la mateixa generació tornin al front per matar-se. Al mig, històries petites i grans: Epopeies com la conquesta de Bizanci; el descobriment de l'oceà Pacífic, del Dorado a Califòrnia, i l'ambició i destrucció que va desencadenar. La mediocritat que va decidir Waterloo i la genialitat de la nit que es va gestar la Marsellesa; la resurrecció de Haendel amb el Messies, i dos episodis que posen a prova la mesura de l'ambició humana: el cable submarí per sota l'Atlàntic i la conquesta del Pol Sud. Ressonava darrera nostre allò de que no sabien que era impossible, i per això ho van fer. Que era si no, el plan de transportar tota una flota naval, amb patins de fusta per sobre les muntanyes? i descargolar el cable submarí des de les dues costes atlàntiques i pretendre'n l'endollament definitiu? Homes valents al servei d'una causa. Històries particulars en primera persona, grans esdeveniments que ens han fet com som.

No som els únics, a la Sílvia Soler també l'hi va agradar el llibre que presenta de forma estel·lar aquests moments i Carles Ribera ens aporta el seu coneixement sobre l'autor per acabar de convèncer-nos de la inexcusable lectura que tenim pendent.

Finalment, aquesta tardor ha aparegut la Petita Crònica, del mateix Stefan Zweig, un conjunt de quatre narracions que ens estan seduint des de la lleixa dels llibres per llegir. Concretament el text titulat «El llibreter Mendel», que s'en presenta com una història d'amor pels llibres i les llibreries que ben segur no ens decebrà. A més, aquest volum ha sortit de la nostra petita gran editorial de Sant Narcís, a pocs metres d'on visc, en aquesta plaça amb bancs que conviden a la lectura i a la reflexió sobre tantes coses. El segell Edicions de l'Ela Geminada, ens la posa a l'abast amb accent gironí. 

Dir sovint, enmig d’una conversa, el nom dels morts estimats, perquè no acabin d’anar-se’n. Joan Barril

El Nadal queda enrera, ja ha esdevingut un record, amb la mateixa diligència que asseure'ns en una taula ens fa passar, en un clucar d'ulls, del matí a la tarda. Cap d'Any, un turonet d'optimisme en el nostre dia a dia, tan pla, tan gris, tan previsible, i Reis, demà passat, cada vegada més lluny de la infantesa, cada vegada més lleu en la il·lusió. 

Els que ens varem desvetllar amb Antaviana, allà lluny cap els vuitanta, coneixem una  forma diferent de veure la vida, una mirada màgica, ingènua, fins i tot delirant, capaç de transformar instants, de seduir consciències, de desvetllar percepcions... Hem crescut amb aquest virus inoculat a la sang, i sovint en cerquem els efectes per les cantonades. Durant molts anys, algú ens ho va posar molt fàcil per pensar que la màgia existia en el dia a dia, que era fàcil retrobar-la en el silenci dels vespres vora la ràdio, en la veu d'aquell que desgranava coses trivials i no tant, en una melodia que ens bressolava en les hores prèvies a la son, quan surten les fades i una altra llum il·lumina les coses més quotidianes. Aquesta persona era Joan Barril, que ens va deixar, trista i sobtadament poc abans del penúltim Nadal.

Per això encapçalo aquest apunt amb aquest bon propòsit, seu evidentment. M'ha vingut al cap al pensar en els bons propòsits pel nou any, vull pensar que tan reals i engrescadors com els centenars que Joan Barril, al costat de Joan Oller, ens van regalar durant una colla d'anys. Podem pensar que cal millorar el nostre anglès, vigilar el que mengem, sortir més, i moure'ns. Ells dos, els que ens suggerien era precisament viure, captar la vida i ser-ne conscients, i així, amb una mirada diferent recórrer tantes vides com fos possible, entre el somni i la realitat. Us deixo uns quants dels seus bons propòsits, per anar passant aquests dies i agafar arrencada que ve pujada:

Anar a viure a una platja més aviat petita. De dia, comptar els grans de sorra i de nit, comptar les estrelles. Després, disposar-nos a morir tranquils.

 

Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Agafar un camell ràpid i seguir el rastre dels reis d'Orient. Un cop encalçats, oferir-nos com a patges per a l'any vinent.

Negar-nos a conèixer més gent i estimar amb més intensitat els amics que ja tenim.

Saber comptar fins a 10 en totes les llengües del món.

Comprar un estetoscopi, posar-lo a les orelles d’un nen petit i fer-li sentir el batec del seu propi cor.

Buscar una joguina atrotinada de les que sempre queden amagades en algun lloc, embolicar-la amb papers de colors i deixar-la al balcó com si els Reis, en comptes de regalar-nos coses, ens regalessin una segona oportunitat.

Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d’haver fet. 

Comprar un gira-sol i guardar-lo durant el dia en una habitació fosca. Treure'l a la terrassa durant la nit i així, a poc a poc, anar convertint el gira-sol en gira-lluna.

Acaronar els caps dels nens petits i, després, olorar-nos les mans com qui ha tocat molsa.

Comprar tot allò que anuncien a la televisió, a veure si, tenint-ho tot, som tan feliços com la gent que ho anuncia.

No comprar cap llibre fins haver llegit tots els que tenim a casa.

Inventar-se un nom d’escriptor, d’arquitecte o de filòsof inexistent; demanar als coneguts si el coneixen; i si algú diu que sí, retirar-li la paraula per sempre o planye’l perquè és un pobre d’esperit.

Parlar amb les plantes i regar els amics dos cops per setmana.

Abdicar de tot el que havíem cregut, admetre que anàvem equivocats i celebrar un petit funeral per nosaltres mateixos.
  

Anar a passar la tarda a qualsevol barri perifèric, asseure'ns a un cafè i escriure postals als amics.

Escriure l'autobiografia de la vida que hauríem volgut viure.

Dedicar un dia a l'atzar. Anar a l'estació i agafar un tren que no sabem on va. Baixar a l'última parada i allà agafar un autobús fins al final. Caminar a cegues fins arribar a la que serà per sempre casa nostra.

Escriure una carta als Reis demanant que vingui la República.   

Vides en espiral

Toute ascension vers un endroit mervelleux se fait per un escalier en spirale. 

Francis Bacon.

Agafo un bombó i com embolcall a aquesta sensació càlida i dolça de la bona xocolata negra, una frase de Francis Bacon: escales de caragol i indrets meravellosos, arquitectura màgica  per una tarda de vigília de Nadal. El rostit reposant a la cassola, la nevera curulla, els torrons expectants, les llumetes bategant, el foc guspireja i retorna pensaments i records. Els missatges dels amics, les trucades dels que estan més o menys lluny, el pensament en el camí dels que estan a punt d'arribar...ahir, roba de feina, terminis a punt d'exhaurir-se, temes per tancar i de cop, a poques hores de Nadal.

La tarda es posa mandrosa per cercar la calma que cal per viure intensament el que ens espera. Com cada any i sempre subtilment diferent. I l'escala de caragol cap un indret meravellós. Primer balanç, primer moment per mirar endins. I la vida com una escala de caragol. Ens sembla que sempre és el mateix, que anem donant voltes en la rutina del pas dels dies. Però en realitat, anem pujant, ascendint a cada passa, sovint el sol ens toca des del mateix costat, però no som allà mateix, hem pujat, ens fem grans, creixem en experiència i experiències, en afectes, en amics, en llocs, lectures, converses...i com en l'escala de caragol, el cor ens recorda que ja no som tan joves, però a l'acte encara ens empeny a pujar més amunt. La vida pot ser un camí meravellós i val la pena entretenir-s'hi. I per sort tenim el Nadal i també el Cap d'Any i alguns altres dies per aturar-nos, mirar i seguir. I tenim els amics i la família per sentir-nos vius i en bona companyia.

Bon Nadal i molta sort pel 2016!

Mercat Femenias, vé de gust.

Maó té una arquitectura sublim en el seu caràcter, varietat i genealogia. En una illa com Menorca, petita però amb una història tan intensa, les coses han hagut de trobar el seu lloc en la justa mesura. I ho han trobat, de forma proporcional a l'extensió del solar illenc. Una mica de tot i massa de res. Parlant de patrimoni, l'illa esdevé el reservori memorístic de tots els pobles que hi han desembarcat, des de l'antiguitat fins avui. Ha estat perla de diferents imperis, moneda de canvi, mercat, camp de batalla, rebost cobejat de pirates, plaça forta en diferent moment, i territori insular d'un estat contemporani, llunyà i ineficaç. Te cert aire castrense, com correspon a una illa amb aires de colònia. També és barroca, modernista, deco i contemporània, en les seves dues vessants: arquitectura neopopular de caràcter rural, i xalets avantguardistes, de vidre i acer.
No hi hem d'oblidar el llegat racionalista de l'etapa de Josep Claret, arquitecte gironí a qui la guerra va sorprendre a l'illa i després en féu el seu exili daurat i taula de treball d'incomptables projectes.

Abans de Claret, Maó va tenir un altre arquitecte que, en bona part va ser el seu pare espiritual en matèria d'arquitectura: Francesc Femenias i Fábregas (Maó, 1870 – 1938), al qual li devem aquest aire modernista colonial que tant ens evoca i que, darrerament veiem rehabilitat i posat al dia. 

Un exemple del llegat Femenias el trobem en el Mercat del Peix de Maó, construït el 1927 i avui conegut com Mercat Femenias. Sota aquest epígraf hi trobem una història d'èxit que cal considerar. Els mercats del nostre país són un patrimoni molt valorable i constitueixen una raresa fora de les nostres fronteres, si més no en la varietat i escala amb que els trobem aquí. Fruit d'una previsió de l'administració per garantir el subministres dels productes de primera necessitat en bones condicions d'higiene i preu, varen florir des de la segona meitat del segle XIX fins a la guerra. Es consideren una conquesta social que ha passat per diferents èpoques suportant el pas del temps, els embats dels nous supermercats i els canvis de costums de les diferents generacions de compradors. Molts han estat rehabilitats i alguns fins i tot han esdevingut icona turística com a baguls que són de les essències alimentàries de cada territori. Han tingut més sort els generalistes i van a la baixa els especialitzats, com seria el cas dels dedicats a la venda de peix.


Al mercat del peix de Maó segurament li devia passar el mateix que a molts altres del seu gènere. Reducció de parades per baixa de vendes, jubilacions i poques perspectives. I no hi ha res més desmotivador per un mercat que tenir parades buides, que creen espais morts entremig i desdiuen els compradors indecisos.

És per tot això que a Maó han trobat la solució i el Mercado de Pescados s'ha rebatejat en Mercat Femenias, fent de la necessitat virtut. Hom ha agrupat les parades que romanien, aproximadament el 50 per cent, en l'ala esquerra. A la dreta, una oferta gastronòmica amb productes frescos de pura proximitat sedueix els visitants que hi anaven més a adquirir una imatge que un rap. L'efecte crida ha estat molt beneficiós i les parades gaudeixen de més afluència mentre els visitants es reparteixen entre la compra per cuinar a casa i les delicioses tapes de marisc, peix, ibèrics i d'altres, regades amb bons vins i una variada oferta de cervesa. I és que no es pot dir que no sigui genial això de prendre's l'expressió Km 0 tant al peu de la lletra. 

Menorca, un lloc per escombrar l'ànima.

Novament Menorca, una cita esperada que permet renovellar una relació de llarga durada. Amb l'illa ens pot passar com en altres coses de la vida, té la capacitat d'esdevenir un mirall de tu mateix on mirar-te i comprendre qui ets, d'on ets i què hi fas exactament aquí. No és tant el que et proposa sinó com aquest pedruscall enmig de la Mediterrània és capaç d'activar sensacions, pensaments, records amb alt poder balsàmic i indubtables propietats estimulants. Amarrar en port conegut, tocar de peus a terra i veure-hi clar, per convèncer-te, vivament, de les possibilitats reals de seguir vivint el dia a dia, allò que queda a la península, que en poques hores tornarà a precipitar-se damunt nostre, amb tota la seva força i complexitat. Menorca, amb el seu paisatge impol·lut, ordenat a l'antiga, diàfan i escombrat, et permet fer endreça i reprendre el que vindrà, conscient del teu capital personal per afrontar la vida.

No et demana un equipatge complex sinó que cal anar-hi lleuger, cap un entorn afable que no presenta sorpreses, senzillesa en el vestir, i el petit esforç de deixar passar el temps, gaudir del moment, escoltar el silenci i viure agombolat en l'arc que dibuixa el sol a l'horitzó. Del dia a la nit, colors mutants en la llum intensa, robes blanques, capells gairebé imprescindibles. Àpats lleugers i savis, plans ben plans, com el relleu de l'illa. Una pausa per gairebé aturar els batecs dels nostres cors accelerats i retornar a agafar el compàs, amb el desig gairebé naïf de canviar per dins i per fora. Desig efímer, probablement, que aviat caducarà en la inevitable rutina que ens farà desitjable la pausa viscuda. 

Algú com tu a Madison County

Les bones històries són aquelles que són universals i atemporals, tant com els sentiments que desperten. En aquest sentit no hi ha res més vell que l'amor, a dins i a fora del matrimoni. Fins i tot, podríem arribar a dir que la passió i el romanticisme van arribar més tard al vincle sagrat que a la vida mateixa, quan els homes i les dones van ser lliures d'escollir parella, al marge dels interessos de família, el pragmatisme i les circumstàncies de cada moment. I si no que ho preguntin a moltes de les nostres àvies i besàvies!

Parlant de bones històries, i d'històries d'amor, que solen anar de bracet, aquesta primavera he pogut llegir la darrera novel·la de Xavier Bosch, on els personatges declinen tots els matisos d'una relació furtiva, concentrada en un llarg cap de setmana a París. La història és previsible, tot s'ha de dir, i si fos pel·lícula, molts dels espectadors n'haurien endevinat l'argument i el desenllaç. No obstant això, més enllà del fil narratiu, de les descripcions i del ritme del relat, s'ha de reconèixer a l'autor el mèrit d'haver construït una història clàssica, que segueix tots els cànons de la literatura romàntica, sense caure en edulcorants ni banalitats. Bosch ha administrat en la justa mesura tots els ingredients imprescindibles d'una història universal, capaç d'ancorar en lectors d'arreu.

L'escenari, París. Els protagonistes, la Paulina, que hi arriba per fer costat a la seva cosina, i sense cap expectativa confessada del que esdevindrà. Feliçment casada i emmainadada, la seva es preveu una escapada entre amigues, per compartir una festa i alguna confidència i retornar al dia a dia, on no s'hi està ni bé de malament sinó normal. Ell, el Jean-Pierre, galerista, professió de glamour, tot s'ha de dir. Madur i amb una motxilla carregada de més amargura del que podríem sospitar. Tot plegat passa en un cap de setmana: comença, s'enlaira i aterra com aterra l'avió de la protagonista a la seva quotidianitat. I després res més, la vida segueix igual. Tothom diria que han tingut una aventura, però ningú sabrà mai el que va passar en aquells cors ferits aquells tres dies... Fos el que fos, sempre més ho recordaran, en la discreció de les seves vides oficials, fins que algú des del futur recuperi aquell passat i descobreixi la darrera lliçó de vida, aquella que no s'explica però que ens lliga a la cadena, mentre anem trenant les emocions i experiències que ens fan humans.

No us sona, si, són la Paulina Homs i en Jean-Pierre Zanardi a Paris el 1981 i la Francesca Johnson i en Robert Kincaid a Madison County el 1965, i tantes altres parelles des que el món és món. Un cap de setmana de parèntesi que donarà sentit a una vida, i s'hi integrarà com un alter ego per seguir essent com abans. Històries clàssiques i universals, on la clau de l'èxit es troba en el fet de situar-nos en el que volem llegir perquè ens trobem allà on som i ens ensenyen que poc o molt, els nostres cors podrien bategar amb les mateixes emocions. El llibre, com la pel·lícula, resulten amens per la seva universalitat. I perquè, subtilment, ens presenten situacions al marge de que està establert, infidelitats flagrants i fonedisses, justament reconegudes i mai censurables, en vides de protagonistes normals que, per un petit lapse de temps, transiten sobiranament pel paradís. I desprès, una vida més o menys llarga per seguir interpretant el paper del repertori. Canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual.

El passat, sempre hi és.

Font: Diari de Girona

 

Ha tornat a passar, a sota les pedres que trepitgem cada dia, una ciutat pretèrita segueix ben present. El 2006, les obres de remodelació de la plaça de l’Hospital i de la seu de la Generalitat a Girona, van revelar la presència d’un burg medieval, a l’entorn del carrer de Savaneres, que havia estat cobert per les construccions posteriors del segle XVII i que aleshores retornava a la llum per recuperar la memòria d’un teixit urbà oblidat. Els seus habitants, menestrals i artesans, amb cases petites i regulars, com correspon a un barri planificat de nova planta, i grans patis per a horta, s’hi establiren el segle XIII i varen romandre-hi fins el segle XVII. Aleshores la zona va canviar de vocació per la construcció de l’Hospital i dels edificis assistencials veïns. Finalment, el segle XVIII, amb l’Hospici o Casa de Misericòrdia, actual Casa de Cultura, l’antic barri d’artesans quedà definitivament soterrat.

Novament ha tornat a passar, perquè la història no perdona i una nova remodelació, ara a l’antiga biblioteca, ha reobert la caixa dels trons. Cent metres quadrats, per ara, de l’antic carrer Fontanilles del segle XIII, avui soterrat en la ciutat actual, i que lligava el barri de Savaneres amb la seva parròquia, a l’església del Mercadal, entremig d’hortes, casetes i convents. Cases menestrals i d’altres de més nobles, viscudes i refetes fins a la seva fi al segle XVIII. Els seus murs escapçats i els seus paviments de còdols, curosament alineats, ens parlen d’una gent que els trepitjaren, de mares que infantaren i éssers que s’hi estimaren, dormiren i moriren. Tot plegat, just al costat del barri descobert el 2006, que avui és una plaça que llueix diàfana i contemporània, per sobre del que tan sols és un record en un museu i unes notes en els annals de la història. 

Aquelles pedres destapades en ple segle XXI, tenien ben comptats els dies de sol. El projecte d’un pàrquing per a 450 vehicles en ple centre de la ciutat era una argument de massa pes, per redimir les petites històries quotidianes d’aquells carrers i casetes. Es va excavar rellegint amb cura totes les lletres d’aquell llibre d’història que només es podia llegir una vegada. Es va anotar i fotografiar i se’n recolliren restes de vaixelles, coberts i  tot el que el mantell de terra havia guardat durant tres-cents anys. I després, els pilots vermells i blaus de les places del pàrquing van substituir el mut testimoni dels que ens van precedir. Ara, en el nou projecte de biblioteca que s’està gestant en el si de la Casa de Cultura, ens pertoca novament intentar combinar passat i serveis, en benefici de la cultura i de les múltiples lectures, sobre paper o sobre pedra, que la ciutat ens brinda generosament.